Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

Reformulem les rodes de premsa

No ha arribat finalment l'hora de reinventar un format tan avorrit i previsible?

La meva amiga Altea, representant màxima de l’estupendisme a la Terra, cada cop que li dic que he anat a una roda de premsa em diu “Oh, quina vida més glamurosa!”. Res més lluny de la realitat, reina. Les rodes de premsa són una de les tradicions més anacròniques del periodisme actual. Un costum que arrosseguem des del segle XX, quan ja portem quasi vint anys del XXI. Els teatres, les agències de comunicació i les responsables de premsa (les que conec jo, totes dones) insisteixen, envien diversos correus i fins i tot ens truquen per assegurar-se que assistirem a la roda de premsa en qüestió. Cal ser-hi, físicament? Jo crec que no. Una cosa, enteneu-me, és una presentació d’una temporada o d’un festival, quan hi ha molta teca per tallar, o sigui, per explicar. O quan ens visita una estrella internacional, una d’aquelles que provoca la (màgica) aparició de molts més mitjans interessats, de sobte, en el teatre (és el cas d’Isabella Rossellini, que actualment podem veure al Teatre Akadèmia). Una entrevista? Sí, sempre. Un vermut i un pica-pica? També. Una paella de presentació de la nova directora artística? Benvinguda serà. Ara bé, que cada espectacle de cada teatre de Barcelona “obligui” a programar una roda de premsa, perquè hi acabin anant tres o quatre periodistes, trobo que no té massa sentit.

Seguim. Als departaments de comunicació i premsa i a les agències hi treballen periodistes, preparadíssimes i estupendes totes elles, que tenen el detall d’enviar-nos uns dossiers de premsa fantàstics. Què hem de fer, els pobres periodistes? (i que consti en acta que jo no en sóc, gràcies a Al·là). Un copy and paste de la nota o el dossier, amb petites variacions, i signar-ho com a “Redacció”? De veritat que amb això ja quedeu satisfetes? Quin sentit té que, l’endemà de la roda de premsa, surti la mateixa nota, sense quasi cap variació, a diversos mitjans de paper i digitals? Un altre tema que em fa molta gràcia és el de les fotografies o els vídeos dels espectacles: amb això queda molt clar que molts teatres fan servir, encara, les tècniques del segle XX. Entenc que per qüestions de qualitat o de drets d’imatge es facin les coses d’aquesta manera, però avui en dia es poden aconseguir imatges al web o al compte de Facebook dels mateixos creadors o companyies. Molt sovint el més ràpid és contactar amb el creador via xarxes socials, i demanar-li personalment si ens pot enviar una fotografia o més informació sobre aquell aspecte en concret de l’espectacle.

I llavors hi ha aquells festivals o iniciatives que, misteris de la vida, programen una, dues o fins i tot tres (!) rodes de premsa… per presentar el mateix! La primera per anunciar l’eix temàtic, la segona per dir quatre noms i l’última per presentar tot el programa complet. En els temps que corren, amb invents fantàstics com l’Skype o les retransmissions en streaming, és necessari que perdem mig matí per desplaçar-nos, anar a una roda de premsa, i tornar a la redacció a escriure la nota? No seria molt més pràctic, i fins i tot més estimulant, que l’equip artístic es reunís al teatre i presentés l’espectacle, en streaming, i que els periodistes interessats poguessin veure la roda en directe, i fer preguntes o intervencions des de la redacció (o des de casa i còmodament en pijama, com es prefereixi). Quan servidor de vostès va a una estrena i la responsable de premsa del teatre en qüestió em pregunta “Vols el dossier?” jo sempre responc “No cal, sóc digital” (és una petita broma que faig). No estaria bé que entre totes ens inventéssim noves estratègies de comunicació i difusió? No ha arribat finalment l’hora de reinventar un format tan antic, avorrit i previsible com la roda de premsa? Directors, dramaturgs i actors odien aquest tràmit (els vostres rostres són molt expressius, companys) i pels periodistes també és un pal comprar la moto de torn que ens vol vendre qui ens hagi tocat tenir al davant aquell matí.

Animo des d’aquí a la intel·ligència col·lectiva que conformem entre totes a pensar en idees que revolucionin una mica aquesta pràctica tan demodé. I no, treure’ns a passejar en tramvia o fotre’ns el rotllo a la línia 3 del metro no compta. Necessitem noves estratègies que estimulin les relacions entre creadors i periodistes. Formes alternatives de presentar els processos creatius que superin el torn de preguntes amb l’inevitable “Si voleu saber més coses, veniu a veure l’espectacle”. Innovacions que facin il·lusió als dos bàndols, artistes i periodistes, i que superin el mer tràmit “Perquè sempre ho hem fet així”.

Això sí, si un dia la Tilda Swinton ve a Barcelona i fa una roda de premsa, aviseu-me, que vindré corrents.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació