Ana Prieto Nadal

Ana Prieto Nadal

Investigadora teatral

‘Ragazzo’ als barris

Un noi de carn i ossos, inconformista, tan encantador com contradictori, pensarós i irreflexiu alhora, molt físic i també encisadorament llunàtic.

“El noi ha mort. Que corri la veu. Per això som aquí.”

Molt es va escriure sobre Ragazzo en el seu moment. Estrenada l’any 2015 al Teatre Eòlia, aquesta peça de Lali Àlvarez interpretada per Oriol Pla va obtenir dos Premis de la Crítica —al Millor Espectacle per a Joves i al Millor Actor Revelació– i el Premi Crítica Serra d’Or de Teatre 2015. Ara, després de moltes gires i reposicions, es torna a representar en diferents equipaments culturals de proximitat dins el circuit Barcelona Districte Cultural. El fet més engrescador de portar-lo als barris –i de manera gratuïta, cal afegir– és que tindran l’oportunitat de veure’l persones que ni tan sols n’havien sentit a parlar; d’altres, per descomptat que sí, i encara repetiran. El 22 de març passat Ragazzo va ser unànimement ovacionat al Centre Cívic Parc Sandaru, i els dies 13, 14, 20, 26 i 27 d’abril podrà veure’s de nou a diferents espais de Barcelona.

Ragazzo parla de Carlo Giuliani, el jove italià que va ser assassinat per un carabiniere el 20 de juliol de l’any 2001 a Gènova, en el marc de la cimera del G8 i la contracimera activista del Fòrum Social Global, i es postula com a teatre de la memòria –“Sense memòria no hi ha futur”–, enarborant un discurs reivindicatiu en defensa de la llibertat i contra els abusos d’uns Estats pretesament democràtics. L’autora i directora Lali Álvarez porta a escena els tres darrers dies de la vida de Giuliani —18, 19 i 20 de juliol de 2001– i, més enllà de l’homenatge, atorga representació simbòlica a un prototipus de jove que acostuma a ser silenciat o estigmatitzat pels mitjans. L’interpreta un Oriol Pla superlatiu, que no només ens fa arribar els erràtics pensaments d’aquest ragazzo i narra en primera persona els fets en què es va veure involucrat, sinó que també interpreta fugaçment altres personatges. Sovint s’adreça a un públic ficcionalitzat, que tan aviat assumeix —implícitament– el paper d’un grup de col·legues als qui el jove confia les seves cabòries, com adopta altres identitats igual de mutants i efímeres.

El personatge es perfila a partir de petites accions quotidianes: la manera com remena el cafè, un particular balanceig a l’hora de caminar, el rapte d’entusiasme que l’impulsa a saltar i a cridar embogit en un concert. Mentre reflexiona en veu alta, duu a terme tasques com estendre la roba o tallar verdures, i fixa uns gestos, tics i elements diferencials que el definiran i ens el faran reconeixedor i entranyable. I és que no n’hi ha prou amb les dades i els documents: la representació esdevé necessària per tal de construir la comprensió, d’igual manera que l’emoció farà que el receptor se senti implicat en allò que li expliquen. Oriol Pla imposa, amb molt encert i fortuna, la seva energia descomunal, espídica, en especial en aquelles seqüències més apuntalades en l’acció física, com són el concert i sobretot la manifestació antiglobalització, en què aconsegueix convèncer-nos que l’envolta una multitud atapeïda i brogidora. També la noia amb qui inicia un tendre flirteig és creada virtualment per l’actor tan sols amb el gest, la mirada i la conversa.

La vida que se’ns dibuixa és una ficció plausible, que visibilitza el dolor i la injustícia des d’una mirada ètica i profundament respectuosa amb el dolor, no compartible, de la família de Carlo Giuliani. Aquesta voluntària distància que la ficció imposa té a veure amb la determinació de no falsejar la vida del jove, la seva intimitat i els seus anhels. Aquest captivador ragazzo ens adreça unes vagaroses disquisicions sobre la injustícia social; s’extasia evocant la minuciositat i la perfecció de la natura —l’univers li sembla infinit, misteriós, indesxifrable: “El món no s’acabarà mai”–; sent un enorme tedi per la societat de consum —“No he nascut per viure una època així”– i vol desempallegar-se de la por que ens esclavitza. És per honestedat que l’autora opta per construir la vida d’un jove que no és ben bé Giuliani, sinó algú amb les seves mateixes aficions i amb idees afins. Tal com li va dir la mare de Carlo, la vida del noi era privada però la seva mort va ser pública. Per això la reconstrucció dels fets sí que és del tot fidedigna en el relat de les accions dels carabinieri i els inútils intents de l’activista per defensar-se. El lloc, la situació i la data, però sobretot les circumstàncies de la seva mort, del seu assassinat, són les coordenades que atorguen a aquest ragazzo la identitat de Giuliani.

L’escenografia remet a una mena de nau ocupada on només el veurem a ell, però on cal suposar que hi viu més gent. L’espai sonor, a càrrec de Pau Matas, crea el camí cap a l’estadi, allà on hi ha les assemblees, amb l’omnipresent brogit de l’helicòpter i les consignes dels manifestants. Mentre els crits de les gavines ens recorden que aquella tarda el noi pensava anar a banyar-se a la platja, el soroll de les ràdios dels cotxes patrulla anticipa el tràgic destí que l’espera. Les llums —policials– de Núria Solina es mouen entre el vermell de l’alarma o la imminència i el blau de la nit i els espais mentals. L’ombra de proporcions gegantines que el jove projecta en un determinat moment tenyeix l’escena de figures ominoses. 

En la narració cronològica dels esdeveniments d’aquells tres dies de juliol de 2001, sabem que el jove es mou al voltant de les zones acordonades, custodiades pels antidisturbis. Enfilat dalt una taula, l’actor es metamorfosa fugaçment en un orador que exhorta els manifestants, en italià, a posar el cos. Si els policies tenen el monopoli de la violència, ells tenen el cos: jugar-se’l és, doncs, una decisió ètica que obre el camí a una acció política. El ragazzo decideix participar en un acte de desobediència civil, transgredir el confinament de la Zona Rossa, i la seva resistència al setge policial es tradueix escènicament en una coreografia trepidant i agònica. Un cop mort —Giuliani va ser disparat per un agent i atropellat per un cotxe–, s’anticipa a totes les calúmnies i indignitats que han de venir, i ens exhorta a no creure’ns les versions oficials, que sempre proven de deslegitimar tota forma de dissidència.

El malson que el jove ens explica a l’inici de l’obra connecta de manera tràgica amb el seu destí. Ell, que mai no ha volgut ser ni màrtir ni heroi, es revolta contra la idea de tornar-se pedra, matèria inerta —ha somiat que li erigien una estàtua enmig d’una plaça, una mentida esculpida a cops d’obstinació i del tot oposada a l’organicitat de la natura que tant admira. Enfront la duresa i la impenetrabilitat del monòlit de la Piazza Alimonda de Gènova, Ragazzo ens presenta un noi de carn i ossos, inconformista, tan encantador com contradictori, pensarós i irreflexiu alhora, m olt físic i també encisadorament llunàtic, i ens regala el relat —parcialment ficcionat– dels tres últims dies de la seva vida. La sobreexposició de la seva esclatant joventut fa dolorosament visible com d’injust i bàrbar és haver-la estroncat.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació