Quin nom li posareu?

No voldria dir massa però tampoc voldria dir massa poc. “El nom” és una comèdia francesa de les bones, d’humor mordaç i ritme lleuger, amb personatges rodons, plens, de múltiples facetes, com les persones reals. Aquest dissabte 13 d’abril es representa al Teatre Principal de Terrassa, en doble sessió (18h i 21h).

Si bé en un principi creus que coneixes tots els personatges, el guapo fatxenda, el professor universitari amb ínfules, la dona amb estudis mestressa de casa seva, acollidora, cuidadora i servicial, a mida que l’obra avança cadascú va mostrant la seva realitat caleidoscopica, de més d’un color, no tot és tan senzill com sembla, ningú s’acaba en la seva aparença.

Perquè d’això i de moltes altres coses tracta l’obra: de les aparences, de la realitat, de la veritat i la mentida, de les veritats a mitges i les mitges mentides que es diuen a qui no vol saber tota la veritat. Tot, enmig de la quotidianitat més absoluta i recognoscible d’un sopar de família i amics en motiu d’una propera paternitat.

El títol de l’obra enganya però no decep: el nom no fa la cosa, és un macguffin molt ben trobat perquè aquesta juga amb molt d’encert amb les paraules (com acusen de fer al professor universitari que ho enreda tot amb el seu infantilisme disfressat de coherència). L’argument et porta i t’arrossega i et deixa expectant fins a un punt de l’obra en què el que creies que era el tema clau comença a derivar cap aquí i cap allà, d’un personatge a un altre, fent filigranes sobre el vertader i el fingit, l’aparença i el rerefons, el secret i el confessat, teixint i desteixint la conversa amb un ventall que va des de la més banal i corrent de les converses al més punyent dels retrets, a l’estil de Tracy Letts. La complexitat de les relacions s’imposa, les màscares van caient, la veritat va calant com la pluja fina que queia aquest vespre d’estrena sobre la ciutat.

El text, amb diverses capes de profunditat, es va desplegant com un camí entre la boira, només veus el que tens a dues passes. Cinc centes boques aguantant l’alè esperant la continuació d’un diàleg que havia començat innocent. Amb un humor intel·ligent (algú més ha rigut en la primera part de l’acudit d’Aristòtil? a mi m’ha fet molta gràcia) “El nom” també critica i se’n riu de la nostra societat edulcorada i autocomplaent, injusta i tan sovint hipòcrita, emparada, encara, en la doble moral. Aquells draps bruts que diuen que cal rentar a casa queden aquí ben esbandits.

A nivell teatral la gestualitat i el moviment dels personatges ajuda bàrbarament a definir-los; l’escenografia recrea amb molta fidelitat una casa viscuda, amb detalls d’actualitat com llibres de recent publicació a casa nostra, subtileses que perfilen els personatges i les seves màscares (retalls de diaris subratllats al fons de l’escena, al despatx del professor, la roba estesa a la terrassa, les joguines per terra, els plats que sembla que fumegin). Tot plegat et dóna ben bé la sensació d’estar veient una escena real per l’espiell d’una porta. Joel Joan, Lluís Villanueva, Xavi Mira, Sandra Monclús i Mireia Piferrer reblen el clau amb actuacions molt convincents i resoltes amb mestria, sigui amb rèpliques incessants o monòlegs ben sostinguts.

Còmplice i sabedor que s’hi reconeix i reconeix allò que veu, l’espectador no pot més que rendir-se a la catarsi de riure’s d’un mateix. L’obra de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière en la ben trobada versió de Jordi Galceran, amb referents molt fàcils d’identificar per l’espectador, i direcció de Joel Joan, convenç, distreu, fa pensar i fa passar una molt bona estona. Una delícia teatral.

“El nom”, de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière, Teatre Goya Codorniu, 30 d’octubre de 2012