Qui té duros fuma puros

El Festival Grec va organitzar una xerrada entre el director francès Sylvain Creuzevault i alguns  periodistes, amb motiu de l’estrena del seu espectacle Le capital. L’Oriol Puig Taulé va assistir als dos actes i n’ha fet una crònica comparativa. 

Barbut, pèl-roig i amb ulleres rodones de Valle-Inclán, Sylvain Creuzevault parla de pressa, com els actors de la seva companyia, construeix discursos carregats de contingut, com els personatges del seu espectacle i té el mateix look que la majoria dels actors de Le capital. Treguin les seves conclusions, senyors. Dimarts passat, a la trobada organitzada pel Festival Grec a la Virreina, Creuzevault va explicar el seu espectacle volent deixar clares bàsicament tres coses: que no es tracta d’una reconstrucció històrica, que no és pas una peça de teatre document, i que Le capital és una comèdia.  També va afirmar que ell no vol fer teatre polític, que de fet no sabria ni per on començar, i que les peces didàctiques de Bertolt Brecht tenien un sentit en l’espai i el temps en què van ser escrites (l’exili de l’autor i l’ascens del nazisme), que és quelcom, de moment, irrepetible. De fet, més que una presentació de l’espectacle va ser una mena de lliçó magistral, amb els periodistes prenent apunts a gran velocitat i la soferta intèrpret demanant a Creuzevault que fes pauses perquè ella pogués traduir (impecablement) els seus llarguíssims paràgrafs. El director francès va dir que li interessa prendre l’obra de Karl Marx com una crítica i una reflexió sobre la relació del treball amb el capital, i reflexionar a partir d’aquí sobre el valor i el fetitxisme que apliquem actualment a les mercaderies. El seu espectacle no és una adaptació de l’obra de Marx, sinó que se situa en un moment molt concret: el mes de maig de 1848, a París, quan la nova assemblea constituent ha proclamat la Segona República francesa, elegida per sufragi universal directe masculí. Els protagonistes d’aquell moment històric (Raspail, Blanqui i companyia) tornen d’una manifestació i debaten els pros i els contres de passar del debat a l’acció, de la paraula als fets.

Passem ara a parlar de l’espectacle. El pròleg amb què comença és certament prometedor: un sol actor en escena, barbut i amb una mà pintada de negre, es transforma en Bertolt Brecht, Sigmund Freud i Michel Foucault al mateix temps i els fa conversar sobre la representació burgesa, la civilització o la traducció correcta del terme brecthià Verfremdungseffekt (distanciament o alienació?). El panòptic que Foucault va analitzar com a metàfora de la nostra societat, i el teatre com el seu antònim. Les ombres xineses com a exemple de director escènic que no sap fer res de millor. La percepció i la civilització exemplificades amb uns cubs de colors que funcionen com nines russes. Llavors entren en escena els altres actors i comença el festival (intel·lectual, s’entén), una barreja entre peça documental, teatre didàctic i de tesi, justament el contrari del que el director ens havia promès a la xerrada amb els periodistes. Dues hores i mitja de text dit a tota pastilla (el tècnic dels subtítols, al qual reconeixem des d’aquí la seva titànica tasca, deuria acabar amb la mà enrampada), de teatre discursiu, de text farcit de contingut polític, social i econòmic. No es tracta pas d’un espectacle per a tots els públics, certament. Sylvain Creuzevault situa els seus actors en unes taules llarges com preparades per a una conferència, i manté encesos els llums de la sala durant tota la funció (cosa que el crític agraeix), fent que els espectadors es puguin dedicar a observar, quan s’avorreixen, la grada del davant i jugar al sempre fascinant joc de descobrir espectadors que s’adormen o badallen. L’acció no és tal, escènicament parlant, sinó que és diàleg, discurs, debat, i els únics moments de respir escènic o de comèdia arriben quan s’introdueix una mica de moviment o joc teatral (el judici, el bou sacrificat, les cançons). Teatre de tesi, teatre de cites (els alemanys, sempre tan atents, tenen fins i tot un terme per descriure el gènere: Zitate Theater), “teatre d’art i assaig” en diríem si fóssim als anys setanta.

Els actors són bons, el muntatge s’aguanta, la posada en escena funciona força bé, però sortim del teatre esgotats. Diverses preguntes apareixen l’endemà, havent digerit i reposat l’espectacle. És possible fer un teatre d’idees que entretingui i que sigui, sobretot, escènicament interessant? L’única manera de trencar amb el drama burgès i la pièce bien faite és fer un espectacle-totxo? Quina és la diferència entre escriure un assaig i posar un assaig en escena, entès com a gènere literari? Quin grau de formació acadèmica necessita un espectador per gaudir d’un espectacle com aquest? Sempre va bé això de sortir del teatre amb preguntes al cap. I la darrera i més important: Què volia dir-nos el director amb aquest espectacle? El savi refranyer català, sempre tan assenyat, ens ho respon amb una frase memorable, per simple i veritable: “Qui té duros fuma puros, qui no en té fuma paper.”