Qui necessita un guió per filmar un tren?

Avui hem convidat tres guionistes a explicar-nos com viuen la seva feina. Són Mercè Sàrrias i Jesús Gil Vilda, i Albert Plans, que ens parla aquí d’un ofici poc respectat que tothom s’atreveix a exercir.

Ja fa molts anys, un amic de la família va tenir la bona idea d’encarregar-me un vídeo promocional dels forns per pa que fabricava la seva empresa. Va ser una bona idea, sobretot perquè jo no tenia ni un duro, i ens va pagar prou bé.  L’amic de la família ens va posar el Ramon, un venedor de l’empresa bregat per les Espanyes, per guiar-nos durant el rodatge. Tot va anar com una seda fins l’hora d’escriure el guió. El venedor, que s’havia animat, va voler escriure’l ell. Li vaig recordar que jo era guionista, i ell em va etzibar, ofès, “que també sabia escriure”.

Amb el temps, he entès que no només els venedors de forns elèctrics tenen vocació de guionista. Productors, directors, actors i actrius, també en tenen en major o menor mesura. D’exemples, els que vulgueu: el del productor que t’encarrega un guió tot deixant-te clar que si ell no l’escriu “és perquè no té temps”. O el guardonat director que demana tres arguments a tres guionistes i els hi explica que dels tres en farà un retallant i enganxant! O un famós actor del Principat que sovint arriba al rodatge amb una seqüència redialogada del seu puny i lletra perquè el que hi havia, vés per on, no fluïa. Són casos pintorescos i excepcionals, però el cert és que en el negoci de l’audiovisual, qui més qui menys, si pot, magreja el guió sense massa manies.

El motiu: que parlo del guió a Barcelona. Si estigués a Los Ángeles, aquest article seria ben diferent.  “A Amèrica si un actor canvia una paraula de guió, el seu personatge desapareix de la sèrie, i si ho fa un director, rep una advertència; el guió és sagrat!”, ens explicava la Melissa Rosenberg, guionista i productora executiva de “Dexter”, en una jornades del GAC (l’associació de guionistes de Catalunya). Allà, el guió i el guionista són respectats i reconeguts, i així els hi va…

I per què a Barcelona (a Catalunya, a Espanya i gran part d’Europa) el guió –i el guionista–  té una consideració tan diferent que als Estats Units? Potser per entendre-ho, es bo recordar les paraules d’en Luis García Berlanga: “Quiero volver a los orígenes del cine: a la improvisación; eliminar esa Gestapo que es el guión, para que de cada plano crezca un pedazo de universo”. Com hauria xalat el valencià filmant les arribades dels AVES a les capitals de província espanyoles! Una perspectiva prou diferent a la d’en Billy Wilder que sentenciava: “El més important és tenir un bon guió. Els directors no són alquimistes. No poden convertir els excrements de gallina en xocolata”. Qui tenia raó? Qui ho sap, tots dos cineastes van dirigir grans pel·lícules. Ara, de l’èxit d’en Berlanga potser hi tenia alguna cosa a veure un guionista que es deia…com es deia…? Rafael Tazona? Ai, ara no me’n recordo.

 

Albert Plans és guionista entre d’altres de “Fènix 11-23”, “Kubala, Moreno i Manchon”, “Porca Misèria” i “Plats Bruts”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació