Nit d’estrena al Teatre Grec. Un any més, un estiu més. Camises estampades a conjunt amb les mascaretes. Als jardins, somriures radiants. Asseguts a platea, morros coberts. La revolució dels somriures. La nova normalitat era això? Els turistes del Born són immunes al virus? El Grec dedicat a l’Àfrica s’ha inaugurat amb un text escrit per un francès, dirigit per un barceloní i protagonitzat per un vigatà: Carrer Robadors, adaptació de la novel·la de Mathias Énard amb direcció de Julio Manrique. Un dels carrers més ravaleros del Barri Xino està a deu minuts, en bici, del Teatre Grec. El muntatge flueix com una aventura de Tintín, però li costa Déu i ajuda arribar a Barcelona. Som-hi.
Els teatreros fa temps que sabem que els telons vermells són història. Només segueixen existint als anuncis d’Estrella Damm i a certs teatres (amb solera) repartits pel territori. Al Grec no hi ha teló (gràcies a Al·là), així que quan accedim al teatre ja podem veure l’escenografia d’Alejandro Andújar: terra i parets verd piscina. Al centre, uns matalassos, taules, cadires i alguns elements que serviran per narrar tota l’acció. Que és molta. Carrer Robadors (el títol original en francès, Rue des voleurs, ens remet al Journal du voleur de Jean Genet) és avui en dia un dels carrers “esponjats” del Raval, a tocar de la Filmoteca (i de la Monroe), on no fa pas tant hi havia un bar imprescindible com La bata de boatiné. L’espectacle adapta la novel·la de Mathias Énard (dramatúrgia de Marc Artigau, Sergi Pompermayer i el mateix Manrique) en un muntatge llarg, de dues hores i escaig, que ja d’entrada es podria haver escurçat molt més. Però primer hem de parlar del paquiderm.
L’elefant a l’habitació és el tema que, ja abans de l’estrena, ha tingut una mica de ressò en la tuitoesfera catalana i (teatròfila), sense arribar als extrems del cas Àngels a Amèrica. El protagonista d’aquesta història és en Lakhdar, un jove marroquí de la ciutat de Tànger que viurà mil i una aventures fins a arribar al carrer que dona títol al muntatge. Lakhdar és interpretat per Guillem Balart, un excel·lent i jove actor vigatà, que ja havíem pogut veure a Jerusalem, Assedegats, La guerra no té rostre de dona o La malaltia. Balart és un gran actor, i serà Hamlet en la versió que dirigirà Oriol Broggi la pròxima tardor. (Un altre dia ja parlarem de si cremem massa ràpid els nostres intèrprets). Guillem Balart porta el pes de l’espectacle i ho fa molt bé, això és innegable. Al muntatge trobem actors d’origen àrab com Moha Amazian (també de Vic, a qui hem pogut veure a Alhayat o la suma dels dies i a La font de la pólvora), Ayoub El Hilali (l’hem vist a #PuertasAbiertas), Mohamed El Bouhali i Abdelatif Hwidar. Sé que els actors d’origen àrab del repartiment no tenen cap problema i creuen que Balart és l’actor més indicat per protagonitzar el muntatge, però ja hi tornem a ser. Un actor blanc i caucàsic és neutre i universal, segons sembla. Un actor àrab només pot interpretar un personatge àrab. I d’aquí, amigues meves, ve l’expressió “ser un actor racialitzat”. Si després del cas Àngels a Amèrica a cap director català se li acudiria que un actor blanc fes de negre (esperem), quant temps ha de passar perquè veiem un muntatge protagonitzat per un actor àrab? Moha Amazian és un gran actor, també. Imaginem que Manrique no ha volgut “disfressar” Guillem Balart d’àrab, i tant el vestuari de Maria Armengol com la caracterització de Núria Llunell eviten les gel·labes i qualsevol element que pugui semblar massa marroquí. El xandall i les xancletes estan clavats, això sí. Tant al Marroc com al Raval.
“Els homes som com gossos” és el leitmotiv de l’espectacle, la màxima que l’obre i el tanca, perquè tots mosseguem, però el que en realitat volem són carícies. El caràcter narratiu (quasi tintinesc) de la proposta passa bé gràcies a la direcció àgil i dinàmica de Manrique, així com a la interpretació dels vuit actors de l’espectacle. Destaquen una Anna Castells molt versàtil i convincent en tots els personatges que interpreta, un Carles Martínez que ja fa riure abans d’obrir la boca (aquest és el seu perill) i un Ayoub El Hilali que clava l’amic amb qui Lakhdar comparteix pis al carrer Robadors. La sabadellenca Elisabet Casanovas és Judit, una de les dues estudiants d’àrab que van a parar a Tànger: per sort, no hi ha història d’amor. Gràcies, Mathias. Casanovas defensa molt bé la barreja de dubtes, ràbia i incertesa que acompanyen la joventut (i la fi de l’etapa universitària). Hem de recordar que l’acció està situada entre els anys 2010 i 2011, en plena Primavera Àrab i el moviment del 15-M. Lakhdar aconsegueix (finalment) arribar a Barcelona, i es troba una ciutat on constantment sobrevolen els helicòpters. Menció especial mereix la il·luminació de Jaume Ventura (efectius i bells jocs d’ombres) i les projeccions de Francesc Isern: el paisatge del carrer Robadors és del tot icònic.
El muntatge ens fa viatjar a Tànger, Marràqueix o Algesires. El forat negre de Carrer Robadors arriba passat el seu equador, a les escenes del ferri Ibn Battuta i al dipòsit de cadàvers, on Martínez interpreta un inquietant Señor Cruz, “el barquero del Estrecho”. Finalment, Lakhdar arriba a Barcelona. Manrique fa córrer en cercles els seus intèrprets, imatge efectista i bella, especialment amb la presència de la gossa Ona. Posin un animal viu en escena, i totes les mirades aniran cap a ell. “Barcelona és com l’Alcorà, un mar de possibilitats”. I així s’acaba un muntatge que, el dia de l’estrena, va rebre una llarga i càlida ovació.
Després, als jardins del Grec, encara vam tenir temps de fer una copa (o dues), ja que enguany no ens van desallotjar (molt amablement) com l’any passat. Una estupenda Cayetana Guillén Cuervo (companya de repartiment d’Ayoub El Hilali a #PuertasAbiertas), amb una fantàstica pamela tocada amb flors, es mirava la parròquia amb cara de pensar: “Estos catalanes, cómo son… ¡Ni para un estreno del Grec visten bien!”. Tens tota la raó del món, Cayetana. I tal dia farà un any.