Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

Quan els atracadors eren més famosos que els banquers

Vam conèixer la faceta de Fèlix Pons director escènic amb “La tardor barcelonina”, la seva adaptació de la novel·la de Francesc Pujols. Ara podem veure la seva lectura de “Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce”, de Roberto Bolaño i A.G. Porta, al Tantarantana fins el 30 de març. Vagin a veure-la. És una ordre.

Vam conèixer la faceta de Fèlix Pons director escènic amb “La tardor barcelonina”, la seva adaptació de la novel·la de Francesc Pujols. Ara podem veure la seva lectura de “Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce”, de Roberto Bolaño i A.G. Porta, al Tantarantana fins el 30 de març. Vagin a veure-la. És una ordre.

Espectacle juganer, atrevit i molt berlinès, “Consejos de un discípulo…” és la transmutació escènica del debut literari de Roberto Bolaño i A.G. Porta, un llibre escrit a quatre mans que és al mateix temps un divertimento i un acurat retrat de la Barcelona pre-olímpica, la vida d’un jove escriptor i les aventures d’un parell d’atracadors de poca volada. Ángel Ros i Ana Ríos Ricardi són dos Bonnie & Clyde de pacotilla, aspirant a escriptor ell, aspirant a musa ella, que es veuen immersos en una vida de crim i pisos francs sense que cap dels dos en pugui explicar massa bé la raó. Ambientat en la Barcelona dels anys vuitanta, on els quinquis i els delinqüents de barri tenien un estatus social propi de les estrelles del rock n’roll, el relat és la història d’Ángel, aspirant a escriptor maleït, i la seva absorbent relació amb Ana, una sud-americana revolucionària (tots els estrangers ho són) en un fugir perpetu, una vida en estat constant d’alerta i de canvi.

L’adaptació i la direcció escènica de Fèlix Pons es combinen en una proposta ben clara: concentrar la multitud d’espais per on transcorren els protagonistes en un únic lloc, l’habitació del pis franc, i convertir aquests ara en narradors, ara en titelles que representen davant dels nostres ulls les històries que narren. Si bé cal dir que tan bon punt s’inicia l’espectacle són necessaris alguns minuts per entrar en el joc i acostumar-nos al to narratiu de la proposta, de seguida ens capbussem en les peripècies d’Ángel i Ana amb una gran facilitat, gràcies sobretot al gran treball interpretatiu dels dos protagonistes. Nao Albet sembla que finalment ha fet “l’estirón” i ha passat de ser un nen a ser tot un home (després del ritual de transició que va suposar “Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach” i ens ofereix en aquest cas un recital molt ben afinat, un personatge que va creixent escena a escena. No sabem si la funció que vam veure va ser bona o fluixa (un actor sempre et dirà que hi hauries d’haver anat el dia anterior, és clar) però sí que vam tenir la sensació que Albet va començar una mica desmenjat, però a poc a poc va anar entrant en el paper al mateix temps que l’espectador s’anava situant en el temps, l’espai i el codi que proposen el muntatge. Nao Albet és un actor capaç de moltes coses, a nivell interpretatiu i a nivell físic, però aquí està situat en el punt just entre l’excés i la subtilesa, i a més té aquella qualitat, tan alemanya, de ser capaç de riure’s d’ell mateix o comentar la seva pròpia interpretació mentre l’està duent a terme. La seva partenaire a escena, una oxigenada Claudia Benito, captiva i sedueix l’audiència des del minut zero, amb una seguretat i una tranquil·litat que ja voldrien moltes de les actrius que li doblen l’edat. Benito es mou a l’escenari com un peix dins l’aigua, sap ser seductora sense forçar la màquina i és una actriu amb sentit de l’humor, un bé escàs en els temps que corren.

L’espectacle, amb música de David Bowie,The Doors i La Banda Trapera del Río, és un bon reflex del món literari de Bolaño i Porta, juga amb l’espectador i la seva por en alguna de les escenes, i està perfectament acompanyat d’imatges videogràfiques de l’època (amb uns visuals molt encertats signats per Lyona). L’adaptació de Fèlix Pons ha sabut retallar els fragments de la novel·la més innecessaris, com ara l’epíleg situat a París, i conservar i donar pes a aquells literàriament més potents, com ara la trobada nocturna d’Ángel amb la filòloga escriptora, un dels millors moments tant del llibre com de l’espectacle.

“Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce” és un muntatge que quedaria molt bé al Teatre Lliure (el de l’època d’Àlex Rigola, és clar) en una sala com l’Espai Lliure. És d’aquells espectacles dels quals l’espectador surt amb bon cos, de bon humor i amb ganes de fer coses: en aquest cas, d’atracar un banc. Tenen temps fins els proper 30 de març (de veure l’espectacle, és clar). (d’atracar un banc sempre hi ha temps).

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació