Premi L’Apuntador 2021, per Las Huecas

Nascudes a mitjan anys noranta, el Col·lectiu Las Huecas ja ens va fascinar amb el seu espectacle de debut: Projecte 92. Pasqual Maragall, Juan Antonio Samaranch i el Cobi (la mascota més genial) vistos per cinc creadores que van néixer en plena ressaca postolímpica. Ara Las Huecas s’han fixat en la mort, i la posen al centre d’un espectacle punyent i compromès. Aquellas que no deben morir és una coproducció de La Infinita de L’Hospitalet, el festival Terrassa Noves Tendències i l’Antic Teatre. I és, també, l’espectacle guanyador del Premi L’Apuntador 2021.

Quatre fantasmes clàssics (llençol blanc i forats a tall d’ulls) ens reben en una mena de sala d’espera, un no-lloc entre aquest món i l’altre. “Qui és l’últim?”, pregunta un d’ells. Els fantasmes es despullen: duen pantalons negres i la samarreta de la funerària Mèmora. Desenfunden quatre flautes dolces i interpreten una versió sui generis del Cànon de Pachelbel. El somni de la flauta dolça produeix monstres. Si a Projecte 92 rememoraven la tortura de la Course Navette, aquí són els nostres timpans els que es confronten amb els records d’infantesa. Els fantasmes se’n van i queda en escena la Júlia Barbany, que farà de cos en una demostració escènica de tanatopràxia.

Núria Isern és una professional, una persona real que ens explicarà com prepara un cos per a un funeral. Productes de neteja, desinfecció i maquillatge, pinces, epis i guants. Ens mostra com es cus la boca d’un cadàver i ens explica com es tapen els orificis nasals, es modela el somriure perquè el mort tingui una expressió plàcida o es realitza un suau massatge facial. “Si fóssiu conscients de l’estat de vulnerabilitat amb què arribeu a les nostres mans, entendríeu la compassió amb què treballem”. La platea, muda, escolta. Tots pensem en els nostres morts.

A continuació les quatre intèrprets reapareixen en escena, i amb uns fantàstics titelles de fusta (a la seva imatge) realitzen un ball, una sardana, una Ronda de mort entre Henri Matisse i la Dansa de la Mort de Verges. Després apareix una altra persona real, Júlia S. Cid, activista del col·lectiu Som Provisionals. Reivindicant una mort sobirana i autogestionada, es dedica a fer tallers i a acompanyar aquelles persones que desitgin viure la mort i el dol d’una manera diferent. No de la manera que ens imposa un monopoli com el de Mèmora, que com totes les grans empreses de la mort té lligams estretíssims amb asseguradores i hospitals. El preu d’un enterrament bàsic s’ha multiplicat per tres en els últims vint anys, i la mort factura un 21% d’IVA. Existeix alguna funerària sense ànim de lucre?

El col·lectiu Las Huecas demostra, amb Aquellas que no deben morir,que l’escenari és un lloc ideal per parlar de la realitat des de l’art i la reflexió. Teatre documental i creació contemporània, vida i mort en un muntatge que els espectadors s’emporten a casa. Las Huecas són un col·lectiu de creadores que es fa preguntes, i això a casa ens agrada molt. Recordin el seu nom. En sentirem a parlar.