Posa un vibrador a la teva vida

Julio Manrique dirigeix 'L'habitació del costat', a La Villarroel: una "comèdia de saló, electricitat i vibrador ".

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

Aquests dies La Villarroel vibra de valent amb la nova producció de La Brutal. L’habitació del costat, de Sarah Ruhl, és una comèdia que uneix l’aparició de l’electricitat amb l’adveniment del feminisme. Estats Units d’Amèrica, rodalia de Nova York, finals del segle XIX: el doctor Givings passa visita al seu domicili particular, on experimenta el tractament de la “histèria femenina” amb un aparell de novíssima creació, el vibrador. Aquest invent vibratori no només serveix de dolç consol a les infelices dones sinó que acaba erigint-se com el símbol iniciàtic d’una revolució, la feminista, quan aquestes s’adonin que el giny en qüestió els proporciona molt més plaer que els seus pàmfils marits.

Quan Virginia Woolf va escriure que la dona no tindria les mateixes oportunitats que l’home fins que no tingués independència econòmica i una habitació pròpia, es va deixar d’esmentar el vibrador. El fet que una dona arribi a les màximes cotes de plaer gràcies a un aparell elèctric és el triomf de la tècnica, sí, però també una de les revolucions feministes que cal tenir molt en compte. El text de la dramaturga Sarah Ruhl, que Bernat Puigtobella va entrevistar fa poc a Núvol, estableix un interessant paral·lelisme entre l’aparició de l’electricitat i el despertar d’aquesta consciència. La senyora Givings (una espurnejant Carlota Olcina) és l’esposa del venerable doctor, una dona jove, sincera i intel·ligent, que es dedica bàsicament a rebre visites i a servir el te. Ella és qui més al·lucina amb l’aparició de la bombeta a casa seva, endevinant la revolució (tecnològica) que això suposarà per a la humanitat. La claror i la foscor, la diferència entre la llum d’espelmes i l’elèctrica i la infinita curiositat del personatge cap a allò que fa el seu marit a l’habitació del costat, són el motor d’una obra que propulsen les dones. La senyora Daldry, una hilarant Mireia Aixalà, se sent sempre feble i desvalguda, amb aquell punt tant segle XIX, constantment a punt del desmai, fins que descobreix l’increïble aparell del doctor Givings. Poca cosa podrà fer-hi el seu pusil·lànime marit, un senyor Daldry interpretat per Xavi Ricart, que es passa gran part de la funció interpretant peces de Satie i de Carles Pedragosa al piano.

Continuem amb més dones. Alba Florejachs interpreta la infermera del doctor Givings, una Annie servicial i amatent, que tot ho veu i tot ho sent, i que Florejachs és capaç de dotar de profunditat amb les seves mirades i la seva expressió corporal. La senyora Givings ha sigut mare, però no té llet suficient per alimentar el nadó acabat de néixer, per tant el matrimoni decideix contractar una dida. Aquesta és Elizabeth, interpretada molt correctament per Adeline Flaun, una afroamericana que treballa a casa dels Daldry, i que recentment ha perdut un fill. Aquí Ruhl introdueix la maternitat a l’equació, establint relacions entre el drama d’Elizabeth (la mort d’un fill) i el de la senyora Givings (la incapacitat d’alletar la seva criatura), a més de l’inevitable element racial: una dona negra alletant un bebè blanc.

Els homes de la funció, a part del ja esmentat Xavi Ricart, orbiten al voltant de les dones amb una incipient cara d’estupefacció que alguns, en ple segle XXI, encara mantenen. Ivan Benet és l’afable doctor, un home progressista i atent a les necessitats del seu Zeitgeist, però que opina que la ciència no és cosa de dones i passa la major part del seu temps lliure al club, acompanyat d’altres homes blancs i rics com ell. Pol López és Leo Irving, un artista anglès a la recerca d’una idea romàntica que s’extingeix amb el segle XIX, un bohemi que busca a Itàlia o a París allò que és incapaç de trobar a dins seu. López està mesurat, ben dirigit, i no fa aquells tons i aquells gestos que de vegades li veiem fer en altres propostes. El mèrit és del quart home del muntatge, el director Julio Manrique. En primer lloc, ha triat un repartiment molt encerat (tothom està molt bé en el seu paper) i en segon lloc, ha trobat el to adequat per a aquesta comèdia. El perill era gran, ja que estem parlant de sexualitat, però el director evita en tot moment l’acudit fàcil o el traç gruixut. Una altra cosa és que el públic rigui o s’escandalitzi per qüestions que, en ple segle XXI, no ens haurien d’estranyar tant. Quan sentia un grup de dones d’una edat estupenda rient a cor que vols, el dia de l’estrena, no vaig poder evitar pensar en tots els orgasmes robats de la seva vida. Marits maldestres, amants poc hàbils, relacions sexuals basades en la rutina i el tedi. El diàleg a tres bandes que s’estableix entre la senyora Givings, la senyora Daldry i la dida Elizabeth és, crec, l’escena clau del muntatge. Silenci sepulcral entre el grup de dones d’una edat estupenda, el dia de l’estrena.

Pel que fa a l’aspecte tècnic, L’habitació del costat desprèn gust pels quatre costats. L’escenografia i el vestuari d’Alejandro Andújar aprofiten al màxim les dues bandes de La Villarroel: els elegants vestits donen molta informació sobre els personatges (Ruhl parla, com Virginia Woolf, de la importància de la indumentària) i l’espai funciona de meravella, sense necessitat d’efectismes ni elements superflus. Això està acompanyat per la il·luminació de Jaume Ventura, que juga sàviament amb la llum i la foscor en un text on l’electricitat és un dels protagonistes. Damien Bazin, a l’espai sonor, crea una atmosfera que embolcalla les paraules a partir de les composicions de Satie i Pedragosa, tot i que en alguns moments abusa una mica massa de la reverberació. La magnífica traducció de Joan Sellent dringa de meravella, i ens fa oblidar que aquest text ha estat escrit originalment en anglès. I prestin molta atenció al gentleman que locuta el missatge en off que avisa el públic que apagui els telèfons mòbils. Absolutely delightful.

L’habitació del costat és un d’aquells espectacles ideals per regalar durant les festes nadalenques: va més enllà d’una comèdia de saló, i tots i cadascun dels seus intèrprets estan fantàstics. Podríem dir que Sarah Ruhl ha escrit una “Comèdia de saló, electricitat i vibrador”. I aquest és, també, un espectacle ideal per anar-hi amb tota la família, i generar un interessantíssim debat intergeneracional a la sortida del teatre. “Àvia, parla’m dels teus orgasmes”.

Podeu aconseguir invitacions per a aquest espectacle adreçant un correu a [email protected]

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació