Píndoles: teatre entre muralles i foodtrucks

Els racons més amagats del castell de Montjuïc van convertir-se aquest cap de setmana en l’escenari viu de la quarta edició del Píndoles, el festival de microteatre de Barcelona. Teatre entre muralles, sota la llum del capvespre i amb l’skyline de la ciutat de fons. Un bon escenari, oi?

Érem molts els qui aquest cap de setmana, vam passejar-nos entre les muralles, amb el cel rogenc com a teló de fons, i vam esmunyir-nos pels passadissos amagats, les terrasses i les cel·les fosques del castell. Gairebé a les palpentes, envoltats d’una boirina d’intimitat i misticisme, ens anàvem passejant pels racons més recòndits de la fortalesa. Ben acompanyats, en petits grups i amb la sensació de ficar-nos d’amagatotis a les entranyes del castell, es feia difícil no sentir-nos espectadors VIP.

Entre peça i peça, estones d’espera a l’antic pati d’armes de la fortalesa, la improvisada àgora. Cues de desconeguts que es van aplegant en diferents racons del pati, el centre neuràlgic del festival. Entre llums de colors, taules de fusta i foodtrucks, esperen els guies que els acompanyaran fins als diferents escenaris. Aquestes estones d’espera acaben disparant el neguit i l’efecte sorpresa. Són, també, part de la vivència teatral. Mentre esperem, passegem, ens deixem dur, l’escenari i el backstage es van fonent. Cau la quarta paret i les muralles entre realitat i ficció s’acaben enderrocant.

I entre passadissos, saltem d’una obra a l’altra, d’un univers teatral a un altre, sense gairebé ni adonar-nos-en. Quinze minuts per cada peça. I tot seguit, una altra. I després una altra. En un mateix vespre, vam ballar i riure de la mà del divertimiento i la performativitat corporal i capil·lar (sí, capil·lar: s’estiraven dels cabells tot fent tombarelles) del col·lectiu Terzo Livello amb Documento 17; des de les nostres còmodes butaques, vam convertir-nos en còmplices del naufragi d’una pastera a la costa italiana (a Aquest sol, hi és per a tots?, de Martí Costa), vam ser partícips dels alts i baixos, de les batzegades d’adrenalina i frustració d’un creador, deixant-nos dur per la seva pulsió creativa amb la peça Jo, desconegut (d’Óscar Dominguez) i vam reviure el referèndum de l’u d’octubre amb la primícia de Sergi Belbel, La solitud de l’U. Sí, tot en un sol vespre. Intens, oi?

Si alguna cosa caracteritza el microteatre és la seva naturalesa efímera, volàtil i intensa. Recórrer en un sol vespre un insòlit itinerari, allunyat dels circuits teatrals habituals convencionals, pot arribar a deixar-nos astorats. Cada quinze minuts, un univers teatral nou. A mitjanit, després de tot un vespre devorant petites píndoles sortim embriagats del castell, al caire d’una sobredosis teatral o de patir el síndrome de Stendhal. Ebris d’intesitat, de vida, de teatre.

Al llarg d’aquest cap de setmana han estat divuit les píndoles d’embriaguesa. Divuit obres d’un sol acte repartides en tres dies; sis cada vespre: una autèntica marató de microteatre. D’entre totes les obres programades, els titelles de Alex Barti, Duel, les ombres d’Ambulantis i Aquest sol, hi és per a tots? (obra escollida a votació pel públic) han estat les peces seleccionades per reestrenar-se en forma itinerant a finals de juny en diferents teatres de la ciutat, a El Maldà, al Tantarantana i a la Sala Flyhard.

Les nits d’estiu al castell continuen aquest divendres 15 de juny amb dansa urbana amb Sinestesia de la cia. Iron Skulls, que es representarà de 21a 22h. I divendres 22 de juny: Poetry Slam, competició poètica. Espectacle de 21 a 22:30h.