Peter Pan al país de Josef Fritzl

La Sala Beckett acull fins el 2 de novembre l'espectacle “Viure sota vidre”, un text d'Ewald Palmetshofer poduït pel Col·lectiu laCosa. Una reflexió sobre l'amistat, la incomunicació, la incertesa generacional i les bifurcacions de la vida. Dramatúrgia austríaca contemporània per la vena.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

La Sala Beckett acull fins el 2 de novembre l’espectacle Viure sota vidre, un text d’Ewald Palmetshofer produït pel Col·lectiu laCosa. Una reflexió sobre l’amistat, la incomunicació, la incertesa generacional i les bifurcacions de la vida. Dramatúrgia austríaca contemporània per la vena.

Ewald Palmetshofer és una de les joves promeses del teatre contemporani d’Àustria, on ha guanyat diversos premis i ha estrenat els seus textos al Burgtheater i a la Shauspielhaus de Viena, així com a la majoria dels teatres més importants d’Alemanya (el Teatre Nacional de Mannheim, el Schauspiel de Dresden o el Deutsches Theater de Berlín). Llicenciat en Filosofia i Teologia, el dramaturg del país d’Elfriede Jelinek va visitar Barcelona durant el mes de juliol, on va impartir un seminari titulat “El teatre com a interrupció”, a l’Obrador d’Estiu de la Sala Beckett. L’autor s’inscriu en una línia dramatúrgica típicament germànica i, per tant, altament intel·lectualitzada i reflexiva (“coses de l’idioma”, com diria La Trinca). El que podria ser nét de Thomas Bernhard i fill de Peter Handke fa un teatre on tant la forma com el contingut es desconstrueix i es reconstrueix, per tal de bastir textos essencials, gairebé conceptuals.

“Viure sota vidre” no és una obra sobre tres amics a l’edat de la trentena que es retroben per recordar anècdotes dels seus anys universitaris. No és un retrat generacional ni una comèdia farcida de tòpics sobre l’etern complex de Peter Pan de la gent d’aquesta edat. No és una obra jovenívola. “Viure sota vidre” és un text sobre les expectatives i sobre el fracàs, sobre l’etern anhel de trobar quelcom millor i sobre el conformisme. Una noia que prefereix que la seva amiga estigui malament a que estigui bé, per sentir-se menys sola en la seva desgràcia. Un noi que es compra el darrer model de telèfon mòbil per omplir un forat interior de proporcions còsmiques, un forat que sap que el telèfon no podrà omplir però que almenys el permetrà viure en l’engany durant uns moments. Unes relacions d’amistat construides sobre pilars ficticis de col·lectivitat i convivència. Una incomunicació constant i un desconeixement absolut de l’altre. Com si Michael Haneke hagués filmat la seva versió particular de “Girls”, la sèrie de Lena Dunham que millor retrata l’estat de dubte constant de la generació situada entre els vint-i-tants i els trenta-pocs.

El muntatge del Col·lectiu laCosa dirigit per Sarah Bernady es queda, en certa manera, a mig camí entre dos mons, entre la fredor austríaca de l’autor i la calidesa mediterrània de la producció (i visquen els tòpics). El text de Palmetshofer podria ser perfectament  llegit per tres caps parlants, tres boques il·luminades que escupissin les frases amb la mateixa fredor que els autòmats del Tibidabo. L’autor declara, al programa de mà: “Escric per a cossos humans. I escric per a que se’m digui. Les dues coses són una sola i la mateixa i això només té lloc a l’escenari. Allà és on el llenguatge torna al lloc de producció, torna als cossos de l’escenari per sorgir d’ells. El meu text només existeix a l’escenari, només com un text dit, actuat, encarnat”. És curiosa la reivindicació de la corporalitat i l’element físic que fa Palmetshofer, quan és ell mateix qui escriu uns textos d’una fredor extrema. “Dramatúrgia de singlot”, la podríem anomenar: frases sincopades, inacabades, atropellades, tallades, retrat fidelíssim d’una conversa informal entre amics i al mateix temps paròdia o reflexió sobre la pròpia buidor de les nostres converses, intercanvi de fòrmules preexistents per establir relacions interpersonals. L’espai escènic signat per la mateixa directora és un bar gairebé metafísic, un espai buit amb dos racons figuratius a banda i banda, amb un aire vintage molt bonic però que no aporta res d’especial al text. La il·luminació de Jordi Berch és altament atmosfèrica, sobretot en els moments en què juga amb les transparències del tul que domina al fons de l’escena, i remet als quadres d’Edward Hopper i a les pel·lícules de David Lynch i Wong Kar Wai. Espectacle de factura estètica impecable, “Viure sota vidre” també té una interpretació d’alt nivell. Míriam Escurriola, Jordi Llovet i Mireia Pàmies estan tots tres molt bé en els seus respectius papers. Llovet és qui té els millors monòlegs, on es nota de lluny que en realitat és l’autor qui ens està parlant en primera persona, llançant proclames sobre l’amor i el capitalisme, sobre la societat i les relacions sexuals en temps de buidor líquida i incomunicació 2.0.

“Viure sota vidre” no és un espectacle fàcil. Però ningú ens havia dit que la dramatúrgia contemporània havia de ser fàcil, amics. I menys aquella provinent d’Àustria, un fascinant país on entre els seus habitants il·lustres compta amb Josef Fritzl, el senyor que va tenir la seva filla segrestada al soterrani de casa durant 24 anys, a Amstetten. Els veïns i la seva pròpia esposa no van sospitar mai res, o no van voler fer-ho, en un escàndol mediàtic que els propis austríacs van considerar molt representatiu de la societat i la manera de viure del seu país.

Vagin a la Beckett si volen saber què s’escriu a d’altres països (encara) molt més inquietants que el nostre. I no es perdin la lectura dramatitzada d’un altre text d’Ewald Palmetshofer “Hamlet és mort. No hi ha força de gravetat”, el proper dilluns 27 d’octubre. Dirigida per Ferran Dordal Lalueza i amb un repartiment de luxe (Anna Alarcón, Marta Angelat, Isak Férriz, Miquel Gelabert, Alba Pujol i Jordi Rico) ja vam poder veure aquesta lectura a l’Obrador d’Estiu d’enguany i ens va demostrar com els textos de Palmetshofer poden ser perfectament representats amb un grup de bons actors asseguts en una taula i amb el text a les mans. Així doncs, si no volien Palmetshofer… dues tasses.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació