Perdonar l’imperdonable

El director català Ferran Madico revisa l’obra Quietly de l’escriptor nord-irlandès Owen McCafferty.

És el 28 de març de 2009 en un pub de Belfast. Podria ser un dia qualsevol, una jornada de futbol més. Irlanda del Nord i Polònia s’estan jugant la classificació per a la copa del món de futbol. Però aquella nit és lluny de ser una més. El director català Ferran Madico revisa l’obra Quietly de l’escriptor nord-irlandès Owen McCafferty. El resulta és En veu baixa, la història d’un encontre de dos coneguts, units per un mateix espai i un mateix dolor, que canviarà per sempre les seves vides. La funció es pot veure fins el 12 de juny al Teatre Lliure de Montjuïc.

'En veu baixa' d'Owen McCafferty al Teatre Lliure de Montjuïc

El pub és fosc i ple de grafits. L’amo, en Robert (Xisco Segura), també té el coll i els braços coberts de tatuatges. Porta una cresta apujada amb brillantina i un pírcing al nas. Local i propietari són fets l’un per l’altre. S’escolten helicòpters i s’ensuma el perill a fora al carrer. Robert està mirant el futbol, prenent una Coca Cola, quan entra Jimmy (Francesc Garrido), client habitual que no li agrada el futbol però que sempre acudeix al pub per veure els partits. Està nerviós i té molta set de cervesa. Anuncia a Robert que en breus moments es reunirà amb un conegut. “La cosa es pot posar violenta, però tu no t’hi fiquis”, adverteix al bàrman.

No tarda en arribar Ian (Òscar Rabadan). L’expressió “la tensió es pot tallar amb un ganivet” s’ajusta a l’ambient. Els records d’infància de Jimmy i les mirades enceses de ràbia que dedica al nouvingut són els protagonistes. Durant gairebé els 90 minuts que dura la peça, l’espectador es mou incòmode en el seu seient. No per avorriment, sinó per la incomoditat i l’agror del moment, de l’escena. El públic no sap al principi què passa, però es fa evident que la trobada dels dos coneguts no és un afer agradable ni molt menys còmode.

En veu baixa parla de la violència, de l’experiència subjectiva que suposa però també la sistemàtica, el terrorisme. Però el més interessant de tot és que s’interroga sobre què s’ha de fer un cop la violència s’ha deixat de produir. D’això tracta l’obra. Ferran Madico es demana “què en fem, de la violència terrorista? Què en fem, de les víctimes i, la pregunta encara més complexa, què en fem dels victimaris?” Es preguntar-se si es pot perdonar l’imperdonable. Ian i Jimmy són, segons Madico, “dos herois contemporanis que decideixen afrontar el destí”. Són dues parts enfrontades del conflicte que convulsa i sacseja l’Irlanda del Nord dels passats 70.

Owen McCafferty va estrenar Quietly el 2012 a l’Abbey Theatre de Dublín en el marc de la Great Irish Writers Season i va ser dirigida per Jimmy Fay. Només set anys abans, l’IRA havia fet públic el comunicat oficial que anunciava la fi definitiva de les accions violentes, així com el lliurament del seu arsenal sota control internacional. L’adaptació de Madico, encara que s’estalvia imitar l’accent polonès i irlandès dels protagonistes, és totalment creïble i crua. És inevitable passar una mala estona, segons com es miri.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació