Pep Tosar: “Els personatges problemàtics són els altres, els que manen”

L'actor i creador Pep Tosar torna a portar el seu espectacle 'Federico García' al Teatre Romea, on es podrà veure fins al 3 de març.

L’actor i creador Pep Tosar torna a portar el seu espectacle Federico García al Teatre Romea, on es podrà veure fins al 3 de març. Joaquim Armengol ha conversat amb el director sobre aquest muntatge, però també sobre la seva trajectòria artística, molt lligada a la poesia i als espectacles d’arrel literària.

Recordo el juliol de 2015, a la sala Hiroshima, quan vas estrenar Federico García, el teu espectacle sobre Lorca. Em va produir un gran impacte estètic i emocional. I veig que tres anys després torneu a exhibir-lo al Teatre Romea, a finals de gener. Sé que no ha sigut un recorregut fàcil, però pel que sembla l’espectacle s’ha acabat imposant, no?

Sortosament, ha estat així. Fa més de tres anys que fem Federico García. I crec que encara som al començament. La nostra propera estació, com bé dius, és el retorn al Teatre Romea, un teatre que li va com un guant a l’espectacle i on ens han tractat amb el més gran afecte i consideració. Acabem de ser a Madrid, al Teatro Español, un parell de setmanes. Allà ens hi han vingut a veure bastants programadors, tant de la ciutat com de la resta de l’Estat. Ja hem començat a tancar actuacions a partir de la primavera. Però confio poder tornar a Madrid a fer-hi una temporada més llarga. En aquest cas haurà de ser a un teatre privat. D’altra banda, tenim prevista una gira sud-americana per l’estiu. Concretament a Uruguai, a Argentina, a Xile, al Perú i a l’Equador. També estem esperant resultats de diversos festivals europeus.

Jo he vist l’espectacle uns quants cops. A totes les representacions el públic acaba posant-se dempeus, és molt emocionant.

No hi ha hagut ni una sola funció que no passés això. Però crec que és una actitud que no respon només a l’espectacle com a tal cosa.

Què vols dir?

Crec que l’espectador que ve a veure’l, encara que ja sap com acabarà, en reviure els episodis vitals de Lorca des d’una perspectiva que el fa més reconeixedor des del punt de vista humà, ja sigui aquest espectador fill, nét o besnét de la guerra, sent la coïtja de la ferida encara per cicatritzar. Crec que aquesta mena de catarsi, que nosaltres no havíem previst particularment, té alguna cosa a veure amb el comportament del públic al final de les representacions. No ho sé cert, però.

L’espectacle proposa alguna cosa nova en relació a la figura de Lorca?

Potser la tria dels materials. Pel que fa als textos, hi ha molt poc teatre. Hi ha una recreació d’El público, en tant que vam considerar més interessant parlar de l’anomenat “Teatro impossible” que dels drames rurals andalusos, que ell mateix considerava menys personals i sobre els que resulta una mica difícil explicar alguna cosa nova. Precisament, ens hem decantat per la tria de textos en prosa, menys popularitzats, com Mi pueblo y otros cuentos veganos, Impresiones y pasiajes o Teoría y juego del duende, un assaig brillant que alguns especialistes en l’obra de Federico de vegades assenyalen com la seva obra capital. També ocupa un lloc notable la poesia, és clar. Tant en les lletres d’algunes de les cançons, que procedeixen d’El romancero gitano com fragments dels poemaris més destacats, com ara Poeta en Nueva York o Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías.

M’interessa el documental que insertes a l’espectacle, pels continguts que aporta a tots els nivells, no és gens mistificador.

Crec que cada un dels entrevistats, veritables bons coneixedors de la figura lorquiana, projecta una mirada diferent però que es complementa amb les altres. D’altra banda, tots tenen alguna cosa en comú que és el que dona el to dominant al documental i el que el fa harmònic amb el conjunt dramatúrgic de l’espectacle: cap d’ells mitifica el personatge. Tots en parlen com si fos un cosí seu o un amic d’infantesa. Sens dubte per la proximitat que els ha hagut de proporcionar dedicar mitja vida a l’estudi de l’obra i de la vida de Federico. Excepte la Vicenta, és clar, que és la seva neboda veritable, que el va conèixer fins a l’any 36, quan ella devia tenir vuit o nou anys. Ella esdevé l’eix narratiu del documental, proporcionant una mirada única, íntima, personal i extraordinàriament humana, que congenia amb l’espectador des de la primera aparició en el tul.

Però Lorca no ha estat el primer poeta que has dramatitzat. Ho vas començar fent amb poetes catalans com Miquel Àngel Riera, Blai Bonet, Damià Huguet, Guillem d’Efak…

I Vicent Andrés Estellés.

Sí, tots ells espectacles premiats i d’un valor inqüestionable. Com és que no van tenir la mateixa projecció que té Federico García? És que aquests poetes no són tan bons com Lorca?

Són igual de bons. Algun, potser més i tot.

Així, doncs, no es tracta d’un problema de qualitat poètica. Com t’ho expliques, això?

Penso que deu estar relacionat amb la mirada una mica acomplexada i potser una mica inculta que la política catalana ha projectat de vegades sobre la seva pròpia cultura. Hi ha grans artistes en aquest país, en tots els àmbits, però la majoria d’ells han de fer miracles per aspirar a una vida digna, sorgida del seu esforç professional, per a no parlar de les barreres que frenen la seva projecció a l’exterior; i tanmateix sembla que les institucions sempre acaben sentint més interès per a enaltir unes figuretes, sovint sorgides de la televisió i de la premsa groga que banalitzen tot el que toquen, però que segurament els ajuden a configurar aquest país petit, que no s’acaba d’atrevir a fer sentir la seva veu. Aquests dies passats, una mort prematura es va emportar a Manuel Veiga, que tenia 55 anys. Un actor que es va guanyar la vida així com va poder, com ho hem fet tots. Però per sobre de tot, en Manuel ha estat un dels poquíssims dramaturgs que va crear un món propi, un cosmos Manuel Veiga, relacionat amb el món gitano i la música flamenca, perfectament visible a la dotzena de textos que ens ha deixat. Uns textos plens d’inspiració i de sensibilitat en els que ell, també com a actor, va brillar amb la seva llum personal. Un artista de dalt de tot que mai va obtenir el reconeixement que la seva obra mereix. Però el retrat obituari que els mitjans van oferir d’ell es basava principalment a dir que era una cara coneguda de les sèries de TV3. Una pena.

Torno a Federico García. Com va nèixer i créixer l’espectacle?

Federico García és una conseqüència lògica del meu seguit d’espectacles biogràfics sobre poetes. Amb el temps, he pogut anar arrodonint cada vegada més aquesta fórmula narrativa que vaig iniciar amb Esquena de Ganivet, l’any 2003. En el cas de Federico, que he escrit juntament amb Evelyn Arévalo, crec que la partitura que confegeix els diferents llenguatges de l’espectacle, està més afinada que mai. Aquesta vegada he pogut rodar les imatges amb l’Agustí Torres, un director de fotografia excel·lent que treballa amb càmeres de nova generació i material tècnic construït per ell mateix, mentre que a Esquena de ganivet vàrem rodar amb una Handycam antiga que m’havien duit els reis i un micròfon que vàrem comprar en una botiga de fotografia, que ens va costar vint euros. Si bé, crec que aquestes limitacions potser li van conferir una certa genuïnitat que potser els altres ja han perdut. Això m’ho han dit més d’una vegada. Qui sap! Amb l’Agustí vam poder rodar les entrevistes dins un vagó dels anys 30 que havíem llogat al Museo del Ferrocarril, de Madrid. Les vam rodar amb un croma a la finestra i després vam fer el recorregut en tren entre Madrid i Granada i entre Madrid i Sevilla. Vam instal·lar una càmera a cada banda del vagó i després vam seleccionar les imatges que superposaríem al croma. També vam rodar imatges de recurs pels voltants de Fuentevaqueros, la Vega de Granada, la Huerta de san Vicente i també a Madrid, La residencia de estudiantes, etc. Tanmateix, les imatges de Nova York les vam haver de comprar perquè el pressupost no ens arribava per a rodar-les personalment. Hahahaha…

Funcionen molt bé. Crec que hi ha un abans i un després en la teva carrera com a actor i director amb la descoberta del tul, per fer aquest teatre documental biogràfic tan característic teu. El tul és, sens dubte, un element escenogràfic indispensable en els teus muntatges d’ara.

Després d’haver estrenat La casa en obres, sobre Blai Bonet, en la que crec que ja eren visibles uns propòsits dramatúrgics concrets, vaig preparar-me per a fer un espectacle similar sobre la figura complexa del poeta Damià Huguet. I per a fer un retrat complet i ben enfocat d’un artista tan divers, vaig trobar-me molt limitat fent ús només de la mateixa narrativa que havia operat en el cas de Blai Bonet. A més de l’obra literària, era necessari poder ensenyar el seu treball fotogràfic, pictòric i audiovisual. I vaig posar-me a fer proves amb diferents materials. Aviat vaig arribar a la idea del tul i la transparència. Després de comprovar que el tul em permetia l’ús simultani de la imatge, la música i el text, de seguida vaig sentir-me temptat d’ampliar el repartiment, afegint al conjunt dramatúrgic la dansa i el vídeo documental, amb les entrevistes i les imatges de recurs. Vàrem estrenar Esquena a Campos, el poble d’en Damià, amb tota la gent que havia participat en el documental present a la sala, inclosa la seva vídua i els seus fills. Va ser una nit inoblidable. I aquí, sense saber-ho, va començar tot. D’aleshores ençà no he fet ni un sol espectacle sense el tul. Tant si s’ha tractat d’un espectacle biogràfic com de ficció. Potser perquè em fa una mica de por fer una cosa nova sense un tul. Com si l’espectacle s’hagués de desenfocar. Crec que aquesta fórmula narrativa, sobretot aplicada en el camp del teatre biogràfic, es converteix en una mena de refugi professional per a mi. Un lloc allunyat del teatre realista del qual cada vegada em sento més desconnectat.

Tens fama de ser un personatge teatral problemàtic. Deixa’m aprofitar-ho! Quina és la teva relació amb els teatres públics? Em refereixo bàsicament al TNC i al Teatre Lliure; aquest darrer, tot i tenir una gestió privada la dotació econòmica que rep és pública!

Jo crec que els personatges problemàtics són els altres, els que manen. Molt problemàtics. Així que no m’identifico gens amb aquesta “fama” que dius. Aquests dies passats, per exemple, ha tingut lloc la polèmica actuació d’en Pep Bou a un teatre d’A Coruña, on va ser xiulat després de dedicar la representació als presos polítics. L’endemà, un diari gallec sembla que havia tergiversat els fets, etc, etc. El de sempre, vaja. I el mateix Bou, el se’n demà, contava a Vilaweb que la seva mànager a Galícia li havia dit que estava molt bé el que havia fet però que ara li penjarien l’etiqueta de “problemàtic” i que caldria esperar uns anys a que escampés la boira abans no pugui tronar treballar en aquella comunitat. Qui són els problemàtics aquí? Jo diria que són aquells que interposaran una barrera política entre l’art d’en Pep Bou –reconegut arreu del món-  i el públic de Galícia. Si ser problemàtic és, per exemple, sostenir que a Barcelona, per a aconseguir que un teatre públic et programi un espectacle, t’has d’arrossegar com un cuc i fer veure que et creus un enfilall de mentides, i que tot i això, sovint no ho aconsegueixes, aleshores jo sóc problemàtic.

Mentides? Què vols dir?

Bé, és la tècnica que fan servir els directors de teatres públics amb els problemàtics com jo. Consisteix a donar-te unes dates en el futur de la seva programació i després treure-te-les adduint una excusa qualsevol, o posposar-te-les fins a l’infinit perquè acabis la paciència i desisteixis. D’aquesta manera mai pots dir que no s’han interessat pel teu treball, encara que mai t’hagin programat. El TNC fa vint-i-dos anys que està obert. El Lliure, quaranta-dos. En tot aquest temps els he fet desenes de propostes, però només he pogut fer un sol projecte al Lliure, l’any 2003, i un de sol al TNC, l’any 2016. Tota la resta, mentides.

Creus que la política hi té alguna cosa a veure?

La política sempre hi té alguna cosa a veure. Segons la meva experiència, els directors dels teatres públics gestionen, o creuen que estan obligats a gestionar, una programació amb criteris principalment polítics. El caràcter d’aquesta programació presenta sempre una voluntat de projectar la identitat del votant dels partits responsables de les dotacions econòmiques que aquests teatres perceben, uns partits sempre esporuguits davant la realitat del fet cultural, sempre pugnant per la moderació, defugint l’excel·lència, el compromís o la profunditat artística. No fos cas…

O sigui, que no importa la feina que un hagi fet al llarg de la vida, ni el rèdit artístic que t’hagi donat espectacles com Sa història des senyor Sömmer, el Rèquiem o l’Ivanov? O el teu pas pel Maldà, per exemple?

Tot el que he fet del Sömmer ençà, no ha sumat, no ha servit per gran cosa. Al contrari. Tot ha caigut en via morta. Els premis, les crítiques, tot. Una trista i dolorosa sensació de buidor i de tudadissa. Si he pogut continuar fent coses, a pesar de totes les dificultats, ha estat gràcies al públic. Que consti que no crec que es tracti d’una cosa personal. En conec molts d’altres que han hagut de passar per això.

Potser t’hauria anat millor la via del teatre privat?

No ho sé. Sigui com sigui, sempre ens adonem massa tard dels nostres errors. De fet, ha estat al Teatre Romea, de Focus, l’únic lloc on em van obrir la porta per fer La casa en obres, sobre Blai Bonet; Poseu-me les ulleres, sobre Vicent Andrés Estellés; i, ara, Federico García. Els privats són clars. Sí o no. O ara, o demà. O mai. Sense excuses, sense mentides, sense embulls. Sense tota aquesta hipocresia tan afartadora i tan mediocre.

Ben mirat, hi ha coses estranyes. Com és que no es fa un concurs públic per la Sala Beckett, per exemple. O, per què en Broggi té un espai com la Biblioteca de Catalunya? I La Seca, qui en pot treure l’entrellat? D’on surten aquests privilegis?

Es tracta d’una pregunta retòrica, no?

La veritat és que no. A mi m’agradaria saber com han anat i com van aquestes coses. I penso que a molta gent també els agradaria saber-ho. Fins i tot et diria que hi tenim dret, no?

Només puc parlar de la meva experiència. Quan vaig saber que el propietari del Círcol Maldà no em renovaria el contracte, vaig anar a demanar socors. Havia fet la part difícil, que era consolidar el projecte. Era una pena no poder-lo continuar per manca d’un espai on poder-ho fer. Vaig reunir-me amb el conseller de Cultura del moment. Això era el 2012. Li vaig explicar la meva situació i em va dir que ells no podien oferir espais públics a entitats privades. Li vaig recordar el cas de la Biblioteca de Catalunya i, com un pinyol de cirera, em va respondre que els de la Biblioteca estaven “en precari”. Una expressió que, en termes legals, fa referència a la provisionalitat. És a dir, que no existeix un document que faci ferma la relació que veritablement exerceixen i, per tant, ningú els en pot acusar. Jo li vaig dir que a mi no m’importava gens ocupar un espai públic “en precari” durant deu o vint anys. Mmmm, problemàtic, problemàtic… Els tres casos que has citat disposen d’espais públics i tants altres, no. Algun periodista problemàtic ho hauria d’investigar.

Ben cert. Parlant de dirigir teatres, tens un candidat/a pel Teatre Lliure? Jo aposto per la Carlota Subirós. I tu?

No ho sé. Segurament dependrà de si l’anomenen abans o després de les municipals, suposo. Si és abans, podria ser que fos la Carlota. Si és després i l’alcalde acaba sent en Manuel Valls, podria ser en Xavier Sardà o en Javier Cárdenas. No crec que m’ho diguin a mi, vaja. Sóc massa problemàtic. Hahahahaaa…

Tot és possible! Trobes a faltar algun dels teus espectacles?

Els trobo a faltar quasi tots, ja que els vaig poder fer molt poc temps. Però potser trobo a faltar particularment Amb la claredat augmenta el fred, el meu espectacle sobre Thomas Bernhard, basat en el seu assaig, Els meus premis. Es tracta d’un espectacle produït amb diners catalans, gràcies al Grec de 2013, però que només vaig poder fer a Catalunya durant els quatre dies de presentació pel festival d’aquell any. El Lliure me’l va programar i després me’l va desprogramar. I, mesos després, el TNC va fer exactament el mateix. Tot mentides. Per sort el vaig poder fer a Madrid, al Teatro de la Abadía. I també a Buenos Aires i a Montevideo. Però em sembla un disbarat no haver pogut fer temporada a Barcelona. Malaguanyat, com la novel·la de Bernhard. Ara estic en contacte amb una productora alemanya per a produir-lo amb una companyia d’allà.

I com veus el teatre, avui? Vull dir com a llenguatge d’expressió artística. On creus que som?

De fet, em costa molt seure a una butaca d’un teatre, sigui d’allà on sigui i sentir-me interessat.

Per què?

Crec que el món ha quedat desproveït de qualsevol forma de poesia. I això ha estat letal pel teatre. Si em preguntes quin és el millor espectacle que he vist a la meva vida, he de dir que continua sent La classe morta, de Tadeusz Kantor, que vaig veure l’any 1980. Curiosament, kantor en polonès significa canvi. Penso que ell va marcar clarament un canvi en el món teatral. Un canvi basat en la força poètica del llenguatge, precisament. Una força que no feia un ús realista de la paraula. Però tot allò, pel que fos, no ho va recollir ningú, també va caure en via morta.

Ningú? No hi ha excepcions?

Sempre hi ha excepcions, òbviament. Krystian Lupa, l’ajudant de direcció de Kantor, a Polònia. Mauricio Kartun i Ricardo Bartís, a Buenos Aires. Segurament, tres de les veus més respectables del teatre mundial en aquest moment. Almenys per a mi. Però també ells continuen buscant unes coordenades en les quals pugui perviure la paraula dialogada, i es barallen amb el handicap de la distància, de les proporcions. No poden suportar les veus projectades, exhibicionistes i plenes d’absurda arrogància dels actors dels grans teatres i proposen la distància curta, espais de 100 butaques, on els actors puguin interpretar com si treballessin al cine, com a única sortida pel teatre de la paraula. Un remei, si és que ho és realment, amb una contradicció intrínseca: la realitat econòmica. Una realitat que l’aboca a la precarietat, que fa molt difícil, pràcticament impossible, mantenir aquests equilibris. Es tracta d’una pugna antiga. Un cop aparegut el cinema amb so, el teatre comença a perdre la batalla del magnetisme. Una batalla que potser ja està arribant al final. Una pel·lícula corrent pot posseir un magnetisme notable i resultar interessant. Una obra de teatre corrent, avui, és insofrible.

Bé, i com veus l’ofici d’actor i director avui? Què els pots dir als joves per ajudar-los?

Tant de bo jo pogués ajudar els joves!!  Ara es cobra tres vegades menys del que es cobrava fa vint anys. Molt poc, vaja. Sobretot si ho comparem amb què s’embutxaquen els directors dels teatres públics, que mentre cobren sous superiors al del president del govern, contemplen sense immutar-se la degradació professional dels actors i directors no públics que cobren sous miserables per fer la feina que, en realitat, fa possible la seva. És totalment delirant i pervers. Crec que les noves generacions ja creixeran acceptant la precarietat a què estem arribant, aquesta degradació, com una situació normalitzada. No s’hi barallaran perquè els hi semblarà inútil. L’espectador ja no és la finalitat del professional del teatre. L’espectador és un mitjà. Cal seduir-lo de la manera més efectiva i ràpida possible per a obrir-se camí cap als llocs de poder o d’influència, on resideix la possibilitat de guanyar-se la vida dignament. És el cercle de la perversitat. A la gent jove, que té l’energia per fer-ho, els recomanaria que estudiessin anglès i francès a fi de parlar-los amb fluïdesa i tractessin d’obrir-se camí en el mercat internacional, que ara és més a l’abast que mai. No vull dir que no existeixi la possibilitat de formar part d’un projecte de teatre interessant a Barcelona. Però cada vegada serà més excepcional, com una aventura romàntica. També queda l’opció de convertir-se en una figureta coneguda de les telenovel·les, però crec que això no els portarà a cap projecte interessant, ni romàntic, tan sols.

Hem parlat una mica de política cultural, però no pas del Procés català. Recordo un vídeo a Youtube que va córrer moltíssim per les xarxes, crec que era des del Festival d’Almada, a Portugal, en el qual demanaves la llibertat pels presos polítics. Com vius el moment polític català? Què en penses?

Crec que s’imposa distingir clarament, encara que es tracti de realitats vinculades, entre estar a favor o en contra de la independència de Catalunya i estar a favor o en contra de l’empresonament dels seus representants polítics. Amb el cas dels presos polítics em passa igual que amb l’esfondrament de torres bessones, a Nova York, l’onze de setembre del 2001. Jo havia estat a la terrassa d’aquells edificis, poc abans de l’atemptat. Quant veia les imatges a la televisió, una vegada i una altra, es produïa una mena de curtcircuit al meu cervell que em feia impossible assimilar aquell fet com a un fet real. Em semblava una atrocitat que depassa el meu enteniment. Amb els presos polítics em passa el mateix. Per això vaig voler dedicar-los la representació de Federico García del 18 de juliol, que érem a Lisboa. Quant al tema de la independència, és una qüestió complexa, difícil de resumir per a mi en una entrevista. Sempre dic que estic a favor de la independència, a pesar meu. Ho dic perquè no em sento un independentista ideològic, sinó per necessitat. Crec que és el cas de molta gent que, arribat el cas, votaria per la independència. Jo sóc un iberista utòpic. Crec amb la idea impossible de confederar repúbliques ibèriques perifèriques, o marítimes, que inclogués Portugal. Una confederació que unís els diferents pobles de la perifèria de la península i que aïllés Castella. Crec que seria l’única manera de reformar el caràcter ferotge i conqueridor castellà. Però això, òbviament, i com els portuguesos saben molt bé, és un disbarat, una utopia. Així que cal conformar-se amb la desconnexió d’Espanya. Crec que l’escalada salvatge de la catalanofòbia és imparable i que els catalans només podrem viure tranquils si comencem a caminar pel nostre compte, administrant els nostres recursos propis. Una altra cosa serà la reforma d’aquest país català que, no per ser d’una naturalesa distinta, és menys urgent. Aquest és un poble acomplexat, amb temperament de foc de camp, tremendament classista i que no ha cregut mai amb la cultura com un element fonamental –fonamental en el sentit arquitectònic- per a construir aquest país sòlid, lliure i avançat que els polítics processistes ens auguren. Crec que si no es talla de soca-rel amb el tràfic d’influències, si des de la cultura no es barra el pas al monstre de la política i s’aposta d’una manera ferma, segura i compromesa, pel talent i per l’excel·lència, tot acabarà sent la mateixa podridura de sempre i res haurà valgut la pena.

Fa molts anys que et dediques a la interpretació, a l’escriptura teatral i a la direcció, ets un creador original i amb molta personalitat. Crec que has aportat molt al teatre fins ara, però què t’ha donat el teatre a tu?

Clar, al marge dels desenganys, el teatre m’ha fet viure experiències que no canviaria per res. Quan vaig acabar la carrera, l’any 85, vaig treballar en diverses produccions de la ciutat, al Lliure, al Grec, a Terrassa… Però crec que, d’una forma reconeixedora, la meva carrera comença l’any 1990, amb Poemes a Nai, aquell petit espectacle sobre l’obra poètica de Miquel Àngel Riera, que vaig fer amb en Lluís Massanet, poeta, traductor i bon amic meu, i en Joan Bibiloni, un dels meus ídols musicals. Crec que durant la creació d’aquell espectacle, la tria dels textos, el contacte amb en Miquel Àngel, i sobretot les hores d’assaig passades devora en Lluís i en Joan, gaudint del fet de tornar a recitar i cantar al costat d’en Lluís, com havíem fet tantes vegades quan érem adolescents i del fet de contemplar com el gran Bibiloni, amb la facilitat pròpia dels grans, recollia les nostres magres propostes musicals i les convertia amb música d’alta volada, tot allò va marcar per sempre la meva carrera. Crec que el què he fet d’aleshores ençà ha estat regar el què vaig plantar amb Poemes a Nai. Després tindria el plaer, i l’honor, de treballar amb molts altres músics i compositors de gran categoria: el guitarrista Jordi Riera, la cantant Concha Buika, el contrabaixista David Mengual, la pianista Elisabet Raspall, el trompetista Benet Palet, el contrabaixista Baldo Martínez, la cantant María Lorea i tants altres. Fins a arribar a Federico García, on decideixo treballar amb un dels gèneres que més respecte em causa: el flamenc. Rycardo Moreno, a la guitarra; David Domínguez, a la percussió; Mariola Membrives, al cante i José Maldonado, al baile. Ja portem moltes funcions. Però veure que cada dia tots surten a l’escenari a millorar l’espectacle, a gaudir-lo apassionadament, harmonitzant cada vegada més, en viu, cada un dels temes de l’espectacle, és una experiència del tot additiva.

Quina diries que és l’experiència teatral més determinant que has viscut?

Probablement, l’experiència més intensa –i determinant- que el teatre m’ha aportat és el fet d’haver conegut Antonio Tabucchi, un dels autors que més m’han influït, que més m’han ensenyat a viure. He fet quatre espectacles basats en textos seus, a través dels quals vaig tenir l’oportunitat de construir una relació de proximitat amb ell que encara ara conservo amb la seva família. Això sí que no ho canviaria per res.

I d’escriure unes memòries, què me’n dius? Crec que el teu seria un testimoni de primera sobre la nostra època teatral.

Em vindria molt de gust escriure unes memòries. Però resulta que mai saps quant de temps et queda per fer-ho. Em sembla que ho estic ajornant massa. Segur que no podré fer-ho sense narrar els meus passos pel teatre però m’agradaria que aquesta no fos la part més interessant. El cas és que no es poden escriure unes memòries a estones perdudes. Necessito temps. Sempre el temps.

Per acabar, com veus el futur? Quins projectes tens?

M’agradaria molt poder fer, almenys, l’espectacle sobre Fernando Pessoa pel qual tinc a punt tots els materials. Però també tinc al calaix a Miguel Hernández, Pier Paolo PasoliniJorge Luis Borges, Miquel Bauçà, Gabriel Ferrater, Andreu Vidal o Billie Holliday. Però tot això ho veig molt poc possible, ara com ara. Per ara, estic concentrat amb la projecció de Federico García. Però també amb la publicació dels meus textos, que s’ha iniciat fa poc amb l’aparició de Qui bones obres farà, gràcies a l’editorial Lleonard Muntaner, de Palma, que és una editorial que, contra tot pronòstic, manté una impecable i acurada col·lecció de teatre. Ara estic treballant amb la correcció de les altres, que porten anys a la panxa de l’ordinador. També estic preparant una adaptació cinematogràfica de Molts records per a Ivanov. M’agradaria convertir aquest distanciament que m’ha generat el teatre amb una cada vegada més proximitat amb el cinema. Aquests darrers anys he participat a força pel·lícules, però sento que fins que no em posi darrere la càmera no estaré a ple.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació