Pep Montanyès, encara

L’article de Guillem-Jordi Graells sobre Josep Montanyès publicat la setmana passada a Núvol és perfecte. No únicament parla de la personalitat generosa, incansable, del Pep sinó també, i em vaig alegrar en llegir-ho, dels problemes, de les trabanquetes que se li van fer. El Pep no estava al servei d’ell mateix, estava al servei del teatre català. Completament. Això no passa gaire sovint, encara que fóra injust dir que no passa mai. El tàndem Puigserver / Montanyès, fent-se i desfent-se al llarg dels anys, va ser crucial per al nostre teatre. A alts nivells i a baixos nivells. Per exemple, i el lector/a potser no hi donarà importancia, i serà lògic, un servidor va entrar al Teatre Lliure perquè ell ho va voler. Va dir al Fabià que o dirigia una determinada i irregular obra de teatre o ell no es quedava al Lliure. El Fabià va dir de seguida que d’acord. Per a mi va ser el començament, el pròleg dels meus millors moments de vida teatral.

Ara, quan recordo el Pep, sempre em ve al cap una nit que ell i jo baixàvem, suposo, del Mercat de les Flors. El Teatre Lliure de Montjuïc encara no havia començat a construir-se, però poc n’hi faltava. Parlàvem i somiàvem. Jo li deia: “Vols dir que arribarà a fer-se?” I ell va respondre, més o menys: “Aquesta ciutat el necessita i a mi m’hi va la vida. I la del Fabià, encara que ja no hi sigui.” A partir d’aquí ens vam posar a fabular sobre allò que, en efecte, arribaria a ser realitat. Perquè també hi ha finals feliços. Sempre provisionals, és clar.

Anys després, la darrera vegada que el vaig veure, també era de nit, i ell pujava pel carrer Aribau, cap a casa seva. Venia del nou Lliure ja en funcionament, i el vaig veure…, no ben bé cansat, més aviat cerebralment ferit. El vaig cridar, m’hi vaig acostar, vam continuar pujant amunt, junts… Vist d’aprop, continuava essent una persona sense les tones d’energia de les que sempre havia disposat. No sé de què parlàvem, però en ell hi havia també, a més, una pinzellada de tristesa. No sé de què parlàvem però sí que recordo que ell no va parlar malament de res ni de ningú. En arribar al carrer Aragó, ens vam separar. I poques setmanes després, molt poques, vaig rebre una trucada i em van dir que, feia una hora, el Pep se n’acabava d’anar.
Les alegries del futur són insegures. Les del passat, no. Aquestes no ens les pot prendre ningú.

Josep M. Benet i Jornet (Papitu)

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació