Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

Parlaré d’un ballarí i un crític

El ballarí Juan Carlos Lérida ha col·laborat amb el nostre crític de teatre, l’Oriol Puig Taulé.

Això que ara comença no és una crítica. No tinc prou coneixements ni de teatre ni de flamenc per anar més enllà d’una valoració personal sincera però poc teoritzada a l’hora de parlar d’El monte de los olivos, una obra que s’ha representat a La Casa Elizalde. Per acabar-ho d’adobar, sobre l’escenari i al costat del ballarí Juan Carlos Lérida hi ha algú proper que els lectors assidus de Núvol ja coneixeran: el nostre crític de teatre, l’Oriol Puig Taulé. Però què fa un crític sota els focus?

Començaré per la contextualització. Juan Carlos Lérida (Fulda, Alemanya, 1971), ballarí, coreògraf i pedagog del flamenc, va començar els seus estudis de dansa i flamenc a Sevilla quan tenia tres anys, i la seva trajectòria va avançar gradualment fins al 2006, moment de major èxit. Aquell any, Lérida va estrenar al Festival de Flamenco de Berlín l’obra El arte de la guerra i, aclamat per la crítica i el públic, va guanyar-se un reconeixement com a representant del flamenc d’avantguarda.

Continuaré explicant quina relació té això amb l’actualitat, que per alguna cosa Núvol és un mitjà de comunicació. Ara, el ballarí està duent a terme un procés d’investigació sobre el flamenc des d’espais i oficis quotidians. En aquest projecte, anomenat La liturgia de las Horas, es reuneix amb teòrics, periodistes i altres persones que es dediquen a l’ús de la paraula. Això inclou la representació d’El monte de los olivos, que el coreògraf ha escenificat aquest dimecres 29 de maig junt amb l’Oriol Puig Taulé, crític de teatre per excel·lència de Núvol i cap de la secció L’Apuntador.

Descriuré una mica més el que va passar dimecres. Els dos van protagonitzar una conversa ballada que va començar amb cadascú assegut davant de l’altre, en un escenari minimal amb només dues cadires i dos testos amb plantes. Lérida ballant i Puig Taulé parlant i també deixant-nos fer un tast dels seus dots com a ballarí –tothom qui el conegui sabrà que té una capacitat interpretativa molt versàtil, i si no veniu un dia a Núvol i sentiu-lo cantar mentre renta el got del cafè–, l’obra va basar-se en un diàleg entre els apunts en veu alta del crític i la resposta dansada del flamenc.

Intentaré ser una mica més específica. El paper de l’Oriol –el podem tutejar, que és de la família– era fer en veu alta les preguntes que qualsevol persona, i encara amb més motiu els crítics, es fa quan va a veure un espectacle. És per això que ell es referia a si mateix com a “nosaltres, el públic” tot i formar part de l’escena, i és per això que les seves reflexions molts cops coincidien amb el que els espectadors estaven pensant per dins. Per exemple: el que està ballant Juan Carlos Lérida és una resposta al que ha dit l’Oriol amb veu alta, o simplement es mou sense que tingui cap relació amb l’aportació del crític? Podem veure dansa sense buscar significats al moviment?

Ja falta poc perquè s’acabi l’article, però hi ha informació que encara no he detallat. Per exemple, la dansa de Lérida, que era un flamenc que es barrejava amb la interpretació teatral, com en aquell moment en què a una senyora del públic li va sonar el mòbil i els dos protagonistes van decidir atansar-se a ella i improvisar.  “Fes, fes”, li deia l’Oriol, abans o després de deixar anar més preguntes: Què fem quan veiem algú ballar flamenc? En què ens fixem? Sentim alguna cosa? De quina forma ens arriba el seu moviment? Què passa si ens unim al ballarí i li fem les palmes? Els crítics senten vergonya quan van al teatre amb la llibreta? Podem aplaudir, ara?

I va, ja acabo, toca fer el tancament. Com he explicat abans, El monte de los olivos forma part del procés de creació La liturgia de las Horas, que es formalitzarà en un acte artístic itinerant de 12 hores de durada a partir de la trobada amb gremis, treballadors i col·lectius, i que s’estrenarà a Barcelona el 2020 gràcies a la coproducció entre el Mercat de Les Flors i l’Associació Flamenco Empírico. De moment, uns quants hem pogut gaudir de la unió entre Lérida i Puig Taulé, que explicaven en primera persona, com he fet jo en aquest article, les implicacions de desenvolupar el seu ofici, ja sigui amb el llenguatge corporal o amb el llenguatge verbal.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació