Andreu Benito. No seria just començar aquesta crítica teatral sense mencionar el nom d’aquest actor. Ell sol construeix un monòleg d’aquells que es van desgranant fil per fil fins que ja no queda res del teixit amb el qual el públic ha entrat a veure l’obra; es queda totalment indefens. Orgull, inspirada en un relat de Fiódor Dostoievski i dirigida per Oriol Broggi, colpeix, emociona, indigna i preocupa a l’espectador, i això dona molta pau. La Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya l’ha tornat a encertar.
Aquest projecte neix en mans del mateix Benito, que va proposar a la Perla 29 portar al teatre Manyaga (títol traduït del rus per Miquel Cabal), un relat que inicialment estava inclòs dins el llibre Diari d’un escriptor (1876). A l’hora d’adaptar el text els hi calia posar un títol i la paraula “orgull” descriu a la perfecció allò que sent el personatge que va narrant la seva història. Totes les seves accions, eleccions, males decisions s’expliquen per això: pel seu orgull propi, una inèrcia que l’ha corromput.
El to intimista de la proposta comença amb la mateixa escenografia, que queda reduïda a la mínima expressió: deixa clar que el que importa a Orgull és el pes de la paraula, sense subterfugis possibles. Benito arriba, s’asseu en una butaca i pràcticament no s’aixeca en cap moment durant tota l’obra. Des d’aquesta posició va explicant una història que ja intuïm des del principi que no el deixa com el bo. Estem mirant cara a cara a un home que no és una bona persona, i l’escoltem atentament. Hem de confiar en ell, en la seva visió, en la seva mirada, en la seva crueltat. No es pot mirar a un altre costat. I la pregunta és: cal ser compassius amb ell? L’hem de perdonar? El personatge es va obrint, sembla sincer, sembla (ara sí) conscient dels seus errors, però quin paper juguem el públic? El condemnem o l’absolem?
Per evitar ensurts, no donarem massa detalls de la història: simplement, cal tenir clar que és un home que té una visió reduïda de la vida. Li proposa matrimoni a una dona que, contra el que ell es pensa, no serà del tot feliç, en part per culpa seva. En tot moment aflora un cert maltractament psicològic en la relació dels dos personatges, que aparentment viuen feliços, però al darrere s’amaga molta negror.
No cal dir que la lectura que fem avui en dia d’aquest text és probable que no seria la mateixa en el moment en què es va escriure. Per sort, els temps han canviat i segurament (o això espero) el públic hi trobarà unes certes dinàmiques patriarcals caducades. Però ja està bé que sigui així: calen textos amb personatges no estrictament bons que serveixin de mirall per al públic. Aquesta és la millor forma perquè ens puguem adonar de les nostres fragilitats i de les inèrcies antigues que anem arrossegant. I això, amics, també és la gràcia del teatre.
No us perdeu Orgull, una proposta que us sacsejarà, per les paraules i els silencis de l’actuació magistral d’Andreu Benito. I un text d’aquells que cal analitzar en detall, que recorda als relats de Stefan Zweig, i potser no és casual que aquest últim fes una biografia de l’autor en el llibre Tres maestros: Balzac, Dickens, Dostoievski.