On són els dramaturgs del teatre familiar?

Senyors de la Sala Beckett: per a quan un curs de dramatúrgia d'espectacles familiars a l'Obrador?

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

La Mostra d’Igualada d’enguany ha sigut un xic accidentada, tot sigui dit, amb un parell de cancel·lacions d’última hora i pluges que han obligat, no a cancel·lar, però a moure actuacions de carrer d’horari i lloc. Si dissabte la Clàudia Rius va pujar a la capital de l’Anoia i va escriure aquesta crònica d’allò que va veure, diumenge hi va anar servidor de vostès. I amb poques hores va tenir vistos quatre espectacles. Poca broma. Aquests del teatre familiar tenen el cul pelat, en això de muntar i desmuntar de pressa, i els seus espectacles no solen durar més d’una hora. Hi ha tantes coses que podrien aprendre els del teatre “d’adults”…

Libèl·lula, el one man show de Toti Toronell

Encara no havíem pogut veure Libèl·lula de la Cia. Toti Toronell, un dels espectacles nominats al Millor Espectacle Familiar dels Premis de la Crítica 2016 (guardó que va acabar guanyant Renard o el llibre de les bèsties, i on també estava nominat Nàufrags, tots tres presents a La Mostra). El pati de La Cotonera és on hi trobem la carpa de Libèl·lula, on Toti Toronell fa, literalment, tots els papers de l’auca: de taquillera, acomodador, mestre de cerimònies, fuster i el que faci falta. I és que a Libèl·lula ell també n’és l’autor, director, escenògraf, inventor de tots els ginys que hi apareixen. I l’únic intèrpret, naturalment. L’espectacle no té paraules però sí sons, sorolls i molta música, que sona en off o provinent d’un tocadiscos que els més petits miren amb els ulls ben oberts, com si es tractés d’un altre invent més.

Tot i una lleugera indefinició dramatúrgica i una certa tendència a l’exhibició de les tècniques que domina l’artista (cosa força freqüent en els espectacles familiars, d’altra banda), Toti Toronell aconsegueix tenir-nos clavats a la butaca (al banc, en el seu cas) i amb un somriure permanent a la boca durant tota la funció, tant als més petits com als més grans. Domina amb la mateixa destresa els titelles de dit i de guant, el clown, la improvisació o l’humor més absurd, i sortim de l’espectacle rebent una abraçada. Cosa que, en els temps que corren, és una veritable alegria.

Bianco: tot molt bonic, però volem una història!

Això que dèiem sobre la tendència a l’exhibició tècnica i l’absència de la figura del dramaturg al teatre familiar s’exemplifica a la perfecció a Bianco, el primer espectacle de Teatre LaBú. El Teatre Municipal de l’Ateneu estava ple fins a la bandera per veure aquesta creació d’Anna Ros i Andreu Sans. Una cuidada escenografia i unes imatges de gran bellesa plàstica es combinen amb el vestuari del sempre exquisit Iztok Hrga (habitual de produccions de la Sala Flyhard) i uns titelles i objectes molt bonics de Martí Doy. Veurem la història de l’encontre d’una parella que en un hostal de muntanya (la nostra imaginació el va situar a l’Europa central), a un lloc on sempre hi neva i el vent bufa fort.

Veient aquest espectacle vam pensar en les paraules de Toni Casares, que a la presentació de temporada de la Sala Beckett reclamava més presència de dramaturgs a la nostra societat: a les assemblees polítiques, plataformes veïnals i organitzacions de tota mena. “I al teatre familiar!”, afegiríem nosaltres. La necessitat d’articular el discurs i donar-li estructura i forma dramatúrgica és aplicable a qualsevol tipus de representació escènica, només faltaria, ja sigui al circ, la dansa o les arts de carrer. És comprensible que, degut a la precarietat econòmica i a les ganes d’iniciar un projecte, una companyia novella prescindeixi del dramaturg a l’hora de crear un espectacle. Quants cops hem llegit, al teatre familiar, “Espectacle creat, dirigit i interpretat per…” en un programa de mà? Massa cops, la veritat. I Jordi Palet ja no pot signar més dramatúrgies i direccions d’espectacles per a tots els públics. No té temps. Creiem que la cosa se solucionaria si les companyies de teatre familiar fossin conscients de la necessitat d’un dramaturg a les seves propostes (així com rarament prescindeixen d’un escenògraf o d’un dissenyador de vestuari), i que els propis dramaturgs entressin en contacte amb les companyies. Senyors de la Sala Beckett: per a quan un curs de dramatúrgia d’espectacles familiars a l’Obrador?

Però tornem a Bianco. Tant l’inici com moltes escenes de l’espectacle són troballes estètiques de gran bellesa, però certa gratuïtat en la seva aparició fa que acabin perdent valor. El vent, la neu i la purpurina voleiant ens deixen amb la boca oberta, és clar, però necessitem alguna cosa més. I que consti en acta que Bianco va agradar força al públic, creiem, i que es tracta d’un espectacle d’un gran nivell tècnic (menció especial al domini físic d’Andreu Sans) i artístic, totalment exportable al món. Però veient-lo vam pensar en el paper de la dramatúrgia als espectacles familiars, que és un tema que caldria millorar. Seguirem atents a la feina de Teatre LaBú, no cal dir-ho.

Safari, o el bullying explicat amb animals

La Companyia de Comediants La Baldufa va presentar Safari, al Teatre de l’Aurora, a una sala on no hi cabia ni una agulla. La proposta dels baldufes funciona, està ben feta i molt ben explicada, i els nens responen meravellosament bé. La dramatúrgia ve signada per la companyia i Ramon Molins, i tot i no ser cap filigrana, utilitza mil i un elements per a tenir els espectadors més petits enganxats durant tota la funció: l’estructura de conte, la interpel·lació ocasional, la repetició de certes frases, la creació de bromes recurrents… Pinyot i Carabassot són dos aventurers que reben l’encàrrec de viatjar a la sabana africana a buscar el lleó, que ha desaparegut. Això els fa descobrir una trama d’assetjament o bullying, iniciat i protagonitzat pel cocodril però que la resta d’animals, amb el seu silenci o la seva passivitat, s’encarreguen de potenciar. Està molt ben trobada la manera com la companyia demostra que és tan o més culpable aquell que inicia l’assetjament com aquell que no el denuncia. I també ens queda molt clar que, molts cops, algú que ha sigut assetjat pot acabar convertint-se en assetjador ell mateix.

La posada en escena és un encert absolut: l’escenografia de panells permet l’aparició de tots els titelles, i el cotxe funciona de meravella com a mitjà de transport i transformant-se en qualsevol cosa. Menció especial mereixen les màscares i titelles, de gran bellesa, que parteixen de l’art africà per representar el lleó, l’elefant, el mico, la girafa o el cocodril. Com a única pega, però, trobem que el lleó (protagonista de la trama) s’assembla massa al mico, i això pot arribar a confondre els espectadors més petits (o fins i tot als crítics presents a la sala). Una melena més vistosa i uns trets menys simiescs ajudarien a difuminar aquesta semblança tan acusada entre el mico i el lleó. Els lleidatans La Baldufa (Emiliano Pardo i Carles Pijuan) (aquí no hi actua Enric Blasi) tenen el cul pelat d’anar pel món i part de l’estranger amb els seus espectacles, i tanquen el seu Safari, molt encertadament, amb un final obert. “El final us l’heu d’inventar”, diuen. Potser entre el públic hi ha un lleó, una girafa o un cocodril, i si els nens han entès que el bullying s’ha de denunciar sempre, tant aquell que el pateix com aquell que n’és testimoni, aquest espectacle és un triomf absolut. “Això és un escolar perfecte”, vam sentir que deia una programadora a una altra a la sortida del teatre (ens agrada parar l’orella). I tenia tota la raó del món.

Marcel Gros està d’Universari

És clown, mag, mim, cantant, actor… un showman com una casa de pagès, en definitiva. El seu espectacle “cosmo-còmic” es pot considerar, al peu de la lletra, com un tribut a la poesia visual de Joan Brossa des de la tendresa i l’humor. I com un cant a la imaginació, l’art i la llibertat. La potència visual de les cinc vocals infables (i enormes) que presideixen l’escenari ens fa esperar un desenvolupament que no acaba succeint, però. És com si Marcel Gros no es refiés de l’impacte visual (enorme, repetim) d’aquestes lletres i farceix l’espectacle de gags i situacions diverses. La força que tenen aquestes vocals vermelles queda relegada a quatre jocs de paraules i breus transformacions del cos de lletra en quelcom diferent. Marcel Gros ens fa veure una banda sencera (bateria, baix, piano i saxo) o fins i tot un cavall davant nostre, però sembla com si, incomprensiblement, volgués ignorar el potencial que tenen les lletres gegants situades darrere seu. Gros es posa una americana daurada i se’n fot del Cirque du Soleil, es converteix en nen en pujar a una cadira gegant o perd els papers intentant llegir el diari.

“Em queixaré al sindicat de pallassos. Farem una vaga de nassos”. L’humor del clown fa riure als més petits i també als més grans, amb crítiques encertades a la societat contemporània i la seva passió pels ginys tecnològics. El domini de l’escenari (i del públic) de Marcel Gros és incontestable, i sap acabar un espectacle de forma brillant i fins i tot oferir un gran epíleg com és “la festa més curta del món”. Ens hauria agradat que hagués jugat molt més amb les lletres enormes que semblava que serien les protagonistes absolutes de l’espectacle. Però tot i així el seu Universari ens ha encantat.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació