Olivier Dubois o la recerca de la felicitat des de la dansa

El ballarí, coreògraf i pedagog Olivier Dubois presenta 'Auguri' al Mercat de les Flors fins dissabte a la nit

Després d’una roda de premsa que ens va deixar les expectatives molt altes, s’ha estrenat aquest dijous la nova peça del ballarí, coreògraf i pedagog Olivier Dubois intitulada Auguri, amb tres úniques funcions al Mercat de les Flors, la casa de la dansa de Barcelona. La roda de premsa que ha tingut lloc aquest dimecres 22 de novembre, ens ha permès conèixer més d’aprop el treball de Dubois, el seu caràcter com a creador i les seves intencions; una xerrada que no ha fet més que engrandir la nostra curiositat pel treball d’un dels coreògrafs de més anomenada de l’escena actual.

L’obra tanca una trilogia (Étude critique pour un trompe-l’oeil) formada per quatre peces creades al llarg de set anys, unes peces que es basen, tal i com explica l’autor, en la recerca de la felicitat humana i es pregunten per la humanitat en general. El tancament d’un cicle no vol dir, però, l’arribada a una resposta definitiva, a una conclusió, que seria per a Dubois el final de la seva dansa, ja que aquesta sorgeix de la necessitat de buscar respostes i arribar a noves preguntes, una recerca constant, perquè és això el que li interessa, la recerca, el camí, el vol dels ocells, no l’objectiu, sinó la trajectòria.

Aquesta sessió informativa doncs, ha acomplert ja l’objectiu de Dubois: a través d’explicacions i temptatives de respostes, suscitar noves preguntes. De pregunta en pregunta, a través d’un diàleg fluid i proper entre els assistents i el creador s’ha aprofundit en el coneixement d’Auguri – la idea inicial, el desenvolupament de la creació, el treball que han hagut de fer els ballarins i ballarines, etc. – i s’han tocat temes diversos més enllà d’Auguri així com la concepció de la dansa en Dubois, idees per a un nou projecte, el paper que compleix com a director del Centre Chorégraphique National de Roubaix Nord-Pas Calais amb el qual s’ha mostrat descontent per qüestions administratives i de gestió.

Què hi ha més incòmode que la impossibilitat de veure-hi clar? La inquietud de veure’t incapaç de discernir què és allò que tens davant, qui és i quines intencions té? D’aquesta manera començaAuguri, incerta com el vol desordenat dels ocells però plena de significats encara per endevinar. Cossos caminant al fons de l’escenari, darrere d’unes grans estructures rectanculars i amb una llum tènue que ens impedeixen veure de manera transparent el que se’ns està mostrant. Veiem uns cossos clarament humans però l’univers en el que es mouen, misteriós i obscur, no ens deixa identificar-nos amb ells, això ens obliga a mirar-los amb una estranyesa desconcertant: amb aquest efecte aconsegueix que l’espectador els observi amb certa distància i des d’una sensació d’angoixa i d’expectació contínua que l’acompanyaran durant tot l’espectacle.

Quan parlem de recerca de felicitat imaginem un camí, com a mínim, lluminós; però Dubois ens proposa una cosa molt diferent: un escenari buit, fosc, fred i misteriós. També quan parlem de dansa pot passar que imaginem quelcom diferent al que veiem a Auguri, però Dubois posa en qüestionament la idea general que tenim de la dansa, no pas per a ell, qui té molt clar que el que fa és pura dansa. És clar que en l’estampa contemporània els límits de la dansa es desdibuixen i això també incomoda l’espectador, com és el cas d’aquesta peça: els ballarins corren d’una banda a l’altra de l’escenari, corren sense parar. Potser és que la dansa no és tan una forma determinada, sinó una manera de treballar que genera un nou espai de pensament. El gest del ballarí, sigui quin sigui, és dansa per la seva presència, la seva sensibilitat i la seva consciència. Així també aquesta peça posa en joc els límits no només del què entenem com a dansa, sinó de tots els elements que la configuren: porta fins a l’extrem el treball dels cossos i els porta fins la seva capacitat màxima, explotant també al màxim la seva relació amb l’espai i el temps, és axí com aconsegueix el ritme frenètic i trepidant de l’obra.

A través d’una peça tècnicament complexa i que exigeix als ballarins un domini impecable del seu cos, el Ballet du Nord ens parla de la humanitat i ho fa des de la pura fisicalitat posant en un primer pla el cos i la seva materialitat. Dubois reivindicant la veritat dels sentits i el que ell mateix anomena intel·ligència de la sensació, en contra de tota pretenció intel·lectual i filosòfica – segons com entenguem la filosofia – aniquil·ladora de la vida, per això l’espectador ha de sentir i matar l’intel·lectual. És per l’acció que l’home arriba a la veritat, per això el coreògraf treballa amb allò concret, allò físic, tot i que d’una manera estructurada i premeditada que no deixa lloc a la improvisació. El resultat de l’observació de la trajectòria dels homes són uns camins perfectament traçats, un caos aparent totalment preconfigurat, és així doncs que el nostre destí és qualsevol cosa menys atzarós? Hi ha alguna cosa que ens domina? O, d’altra banda, el que ens ha d’importar no és si aquest trajecte està traçat o no, sinó que és i serà una cursa sense destí?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació