Oedipus motherfucker

Arriba al Teatre Lliure 'Com els grecs', d'Steven Berkoff, la revisió espídica de l'obra edípica de Sòfocles.

Arriba la revisió espídica de l’obra edípica de Sòfocles. La posada esplèndida de Com els grecs (Greek) de Steven Berkoff encén el Teatre Lliure de Gràcia (fins al 12 de maig), amb un Pablo Derqui punk i brillant.

Cap al 1979 les coses tenien molt mala pinta a Londres. El National Front contaminava saraus, partits de futbol, consciències obreres i carrers. Margaret Thatcher es preparava per guanyar les eleccions amb un discurs que anticipava la fi de l’estat del benestar. Terroristes irlandesos, skinheads eixelebrats i punks paupèrrims trepitjaven les voreres empestades d’una ciutat de campi qui pugui. S’entrava en la llarga nit del neoliberalisme. Thatcher opinava que la societat ni tan sols existia, només era una fantasia esquerranosa: només hi havia individus aïllats i famílies. I bé: Berkoff, que passava per un mal moment sentimental i sembla que el que veia al seu voltant li feia bastant de fàstic, es va encaparrar en veure què hi passava, dintre d’una d’aquelles famílies, i dins del cap d’un d’aquells pobres desgraciats que corrien pel seu llogaret (l’East End).

Potser calia fer-ho passar tot plegat, com va escriure Irvine Welsh en una de les seves novel·les, amb un parell de pastilles? O bé amb un text de teatre que, escrit en vers en l’original, provoca un subidón de cal Déu. I és que Berkoff va agafar ni més ni menys que l’Èdip rei de Sòfocles i el va convertir en l’Eddy chav de So-fucked-les… L’olor d’herbeta podrida de les fires, les cares “com un colló mullat” dels familiars, els vòmits de cada dissabte nit al pub… La descripció del podriment familiar, del masclisme reaccionari del pare, de la submissió patètica de la mare, del menfotisme de la germana, de la ràbia onanista del fill, de la pudor de tancat dels pisos de protecció oficial emmoquetats, tenen un ritme propi del punk, són veloços i àcids (com la música o la droga dels vuitanta) i van plens d’un hooliganisme amb fondària política, d’un nihilisme enlluernat per l’hedonisme (i viceversa), com un relat d’adolescència rimbaudiana ple d’explicit lyrics, paraulotes i llampecs, pur teatre-zasca “a la teva cara”, també líric i capaç de mapejar i expressar les esquerdes i el verdet d’un temps i d’un país (de merda).

En aquells anys passaven moltes coses, i Berkoff tenia molt a dir i sabia explicar-les, però en prendre la tragèdia clàssica fa a més una tasca d’apropiació i de revisió que li permet no només dotar la història d’una nova vida, sinó també d’una nova capa de sentit (social, polític, psicològic) i d’un nou punt de vista. Mai millor dit, ja que (spòiler!) l’Eddy incestuós i parricida al final passa d’arrencar-se els ulls. En canvi, exclama: “Darkness falls. Bollocks to all that”. Perquè si l’Eddy és un tipus que vol “veure el món tal com és”, s’espolsarà la mandra existencialista i el bla-bla-bla soporífer dels personatges de Koltès, i el que veurà és que ell mateix existeix, pot existir més enllà dels pobres patètics ignorants i lletjos que el rodegen. Degenerats i subhumans, gairebé animalitzats, no mereixen res en aquest món, així que –com diria Margaret Thatcher– tota la resta se’n pot anar a prendre pel sac. He sentit càstig? Tragèdia? Catarsi? Perdona? Tot això és de losers… i qui vol Marx i Engels, tenint Marks & Spencer?

Però l’Eddy no esdevé un superhome nietzscheà, sinó un home de negocis del ram de la restauració, tipus Starbucks, Nero o Costa Cafè, i obre cafeteries cool que ajuden a alimentar els commuters de la city de la nova era. Àvid d’ordre, justícia i netedat, aquest emprenedor-heroi-protofeixista mig Travis (Taxi Driver) mig Renton (Trainspotting), s’enfronta a “la pesta”, representada per una de les meuques més meuques de la ciutat (l’esfinx), i aquesta li llença la cavalleria per sobre, amb un discurs feminista molt hardcore, brillant i vibrant, que és l’ull de l’huracà de tot el text. Li escup l’esfinx: “You are so alone and pathetic, love from you means enslavement, giving means taking, love is fucking, helping is exploiting, you need your mothers you mother fucker, to love is to enslave a woman…”. Quin retrat, nen. El passatge és massa llarg per escrire’l en un d’aquells cartells fets a mà de les manis del 8-M, però bé que s’ho valdria.

El duel Mercè Aránega – Pablo Derqui és boníssim, però és que són incomptables els moments que ens claven a la cadira gràcies a la inspiració fosforescent dels mots del text (que Joan Sellent ha desencorsetat dels versos de l’original), la intensitat dopada de les interpretacions (Pep Cruz i Sílvia Bel igualment ho broden), la direcció portentosa de Josep Maria Mestres amb el lligam ditiràmbic de les escenes via les coreografies de cossos, llums, dispositius i projeccions, els ritmes ciclotímics que converteixen el petit escenari en una gran orquestra d’amfiteatre grec, fent-nos ballar el cap com perseguits i estirats per les neurosis melancòliques de Madness, frenètiques d’Orbital, vomitives de Cockney Rejects… Si la cosa comença amb un “primer pla” prometedor i valent, amb l’Eddy/Derqui fent ganyotes i posant els ulls en blanc, en el final del terrabastall tot sembla congelar-se (amb un ús extraordinari de les llums de vapor de sodi, que redueixen l’espectre de color), enfonsant l’espai en una boira grisosa-merdosa, tot convertint les figures dels pares en estàtues llunyanes i sinistres, incapaces d’entendre aquest homenet que parla com des d’un futur estrany. Hòstia puta! Quin espectacle niquelat!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació