No Tot És Grease

Estudiants d’art dramàtic a l’Eòlia han decidit crear un musical que s’estrenarà després de l’estiu 2016. Volen criticar el masclisme i la superficialitat que, segons ells, mostra l’obra Grease.

Cloc. Cloc. Cloc. El soroll de vuit tacons envaeix una sala de mesures considerables, com les dels salons d’estar de les cases de l’Eixample. La sala principal de l’Escola Superior d’Art Dramàtic té un mosaic ple de colors al centre d’una paret. A l’esquerra d’aquells tons groguencs, blavosos i vermellosos, un mirall de paret a paret. En front del mirall, quatre noies repetint cop rere cop una coreografia. Formen part d’un assaig d’un musical. “No Tot És Grease” és el nom del gènere teatral en què es desenvolupa l’acció amb escenes cantades i ballades. Han fet un joc fònic amb el títol; ‘Grease’ i ‘gris’ sonen igual. El que volen és fer el seu propi musical, criticant el masclisme i la superficialitat que l’obra de Grease mostra; amb la qual cosa canvien la història i la desenvolupen amb valors feministes i evitant la pressió social (“no tot és Grease”). A més, “el color gris representa que no hi ha extrems perquè no és ni blanc ni negre; està entremig”, comenta l’actriu que fa de Frenchy, l’Alba.

“Five, six, seven, eight”, diu la coreògrafa cada cop que tornen a repetir la part que els toca. El soroll dels tacons ha quedat a segon pla i el dominant ara és la cançó “The New Girl in Town”, del musical de “Hairspray”. L’escena que es representa amb aquesta cançó i aquest ball canvia la història de l’obra representada el 1972 per primer cop als teatres de Chicago. En el musical creat per Jim Jacobs i Warren Casey, Grease, fan una distinció entre les noies “que van a l’Església, són animadores i segueixen a la societat” i les “Pink Ladies” de l’institut Rydell. Com a noia “conservadora” s’identifica la Sandy i com a les “dames roses”, La Rizzo, la Frenchy, la Jan i la Marty.

Alhora que coordinen el cos amb el so de la música, en temps marcats de quatre en quatre, sobta que un projecte així el portin persones tan joves. La directora de l’obra, la Núria, té divuit anys i una de les actrius en té quinze. El que també sorprenen són les escenes afegides i és que just aquesta representa la rivalitat entre les “Pink Ladies” i les noies “conservadores” perquè els dos bàndols lluiten per la presidència del consell escolar. Llavors amb “The New Girl in Town,” les «“Pink Ladies” de “No tot és Grease”» eviten les habituals pressions socials que reflecteix l’obra ambientada en els anys 50, Grease.

Una sala molt més petita esborra, de sobte, qualsevol pensament sobre el mosaic que envaeix la sala d’un pis més a dalt i que ara ocupa altra gent. Dos faristols negres, un piano i cinc cadires ocupen ara una petitíssima habitació. La guia de les actrius ja no és la Xènia, la noia que ha estudiat dansa contemporània, ballet i flamenc al Conservatori. En aquest moment, la seva assessora és la Núria; una apassionada del teatre musical i amb 12 anys a l’esquena de cant. Es crea un ambient íntim en sentir cinc noies creant fils de notes musicals que es van entrellaçant els uns amb els altres. No és el to de veu només el que fa poder conèixer-les; sinó que també ho són les seves expressions en cantar, la manera en què col·loquen els llavis o quant aixequen la barbeta.

Ni cap caçadora de cuir ni cap cabell ple de gomina. Només tres nois, la Núria i els seus fils de notes musicals. Són més gruixuts que els de les noies, però no menys impressionants. De fet, el xoc de la veu femenina de l’assessora amb la d’ells provoca un calfred que recorre tot el cos i acaba provocant un somriure. “Posa la cançó des del principi, que necessito el “oh, keep talking”, diu l’Aitor (Kenickie). A cada “oh, keep talking” incrementen les seves ganes d’interpretar, mira al sostre i canta amb plaer.

El grup de l’institut Rydell, els ““T” Birds el formen en Danny (John Travolta a la pel·lícula musical de 1978), en Doody, el Sonny i el Putzie. Tot i que els ““T” Birds” són cinc; de moment, els actors de l’Eòlia són tres i estan a l’espera de noves incorporacions.

“Els nois van més avançats en el ball que les noies perquè amb ells he pogut assajar més”, diu la Xènia. Reconforta la manera en què es prenen l’assaig, els nois, perquè no els falta cap mena de voluntat per aprendre a fer un pas, una pirueta o un salt nous. La cançó que canten és la del seu ball, igual que les noies. El títol és “Greased Lightnin’” i significa resplendor. Resplendor per la reparació del cotxe del Kenickie en sortir del mecànic. Així ho interpreten les seves cames, els seus braços fent eles (els mouen a dalt i al costat) i la seva veu coordinats.

Vuit joves fent un assaig del seu primer musical. El seu propi musical, a la seva manera perquè l’estan creant ells mateixos. L’escola on estudien només els cedeix els espais, res més. Això implica molta dedicació, assajos extraescolars i superació de molts reptes; com cantar i ballar al mateix temps, fer salts i agafar dels braços a una actriu mentre es balla.