No es pot fugir del destí

L’Èdip de Sòfocles planteja el destí com quelcom inevitable, i és que, certament, qualsevol intent de saltejar-lo, no fa més que aproximar el protagonista al seu tràgic final. Oriol Broggi i Marc Artigau presenten aquest dissabte 10 de novembre en el Festival Temporada Alta una versió austera i directa d’aquesta història que, vista amb ulls contemporanis, és inevitable relacionar-la amb l’actualitat de casa nostra. L’actor Julio Manrique dóna vida a un Èdip honest, que lluita per fer justícia sent justicier i assassí a parts iguals. L’obra es podrà veure al Teatre Municipal de Girona.

Èdip fuig de Corint –el lloc on ha crescut– després que un oracle li anunciï que ell matarà al seu pare i s’anirà al llit amb la seva mare. De camí cap a una nova vida, es creua amb el rei de Tebes, Lai, i Èdip el mata sense conèixer la seva identitat. Després de resoldre l’enigma d’un esfinx que salva Tebes de la desgràcia, ell es proclama com a nou monarca de la ciutat i es casa amb la vídua de l’antic rei, Jocasta. No serà fins anys més tard que Èdip descobrirà que Lai i Jocasta eren, en realitat, els seus pares, que van preferir entregar el seu fill a un pagès després d’escoltar una profecia desoladora: el seu propi fill els matarà. El pagès dóna el nen a un altre pagès, i aquest últim l’entrega, finalment, al rei de Corint, Pòlib, que li va fer de pare a Èdip durant tota la seva infància.

D’aquesta manera, veiem com evitar el destí és la via més potent perquè es compleixi el propi destí. Si els reis de Tebes i Èdip no haguessin escoltat les diverses profecies de l’oracle, el macabre destí no s’hauria produït. Aquí, però, el futur i el passat es presenten en el present per sorpresa. I el desconeixement fa que Èdip vulgui descobrir el culpable de la mort de Lai, per fer justícia i donar benestar al poble de Tebes, clarament marcat una altra vegada per la pobresa i la tragèdia. Èdip es troba a si mateix buscant l’autor del crim.

En aquest clàssic podem veure una gran determinació en voler abandonar la mediocritat i l’acomodament per dotar l’existència d’honor i justícia. Més tard, quan es descobreix la veritat, Èdip s’adona que s’ha disparat al seu propi peu, i es tortura arrancant-se els ulls. I marxa. Abandona Tebes amb la seva filla Antígona, fent una aclucada d’ullet a un altre text de Sòfocles, Èdip a Colonos, que Artigau i Broggi doten d’una reinterpretació conceptual de la idea de teatre clàssic de Wajdi Mouawad. I és així com l’obra culmina, amb els personatges mirant al públic, situats sobre el que simula ser l’escenari d’un teatre decadent.

La posada en escena està vestida d’una senzillesa adient al text, sense floritures insubstancials. Julio Manrique brilla dotant el personatge de molta versemblança, amb la fermesa i humanitat que li escau a Èdip. La resta de l’elenc interpretatiu destaca per una Jocasta sublim en mans de l’actriu Mercè Pons, però no es queden lluny Miquel Gelabert com a Tirèsies i Marc Rius en el paper de Creont, germà de Jocasta.

L’obra planteja els fets amb un llenguatge clarament comprensible, però donant moltes voltes al mateix i amb repeticions constants de les idees principals. En aquest sentit, no hauria estat un desencert anar més enllà i dotar aquesta versió amb més profunditat pel que fa al text i els personatges.  I és que es detecta una clara falta de risc en el plantejament, conformant-se amb una construcció massa fàcil i superficial. Broggi s’ha limitat a la simple exposició dels fets sense aprofundir en el component emocional i filosòfic d’aquesta història.

Èdip parla de les conseqüències dels nostres actes, i com aquests marquen el nostre futur sense ser-ne conscients. Ningú en pot escapar, i Èdip assumeix sense dubtar el càstig que ell mateix va imposar per a l’assassí de Lai: el desterrament. L’honor vestit d’horror, la justícia convertida en tragèdia, la placidesa submergida en el caos i l’orgull transformat en repudi.