Nedeu, nedeu! Sinó estem perduts

Eulàlia Bergadà ha realitzat a 'Nixie' un treball a fons en el seu imaginari i els seus ídols.

Una silueta prima i esvelta sorgeix en un ambient blavós. Té els cabells pèl-rojos i perfectament pentinats, a joc amb el seu top brillant. Se’ns apropa i ens mira, seduint-nos. Ella és la Nixie, una fada d’aigua o una sirena, i ens proposa un viatge al seu interior.

Després de Flying Pigs (2015) i Gold Dust Rush (2016), dos peces de gran format, Eulàlia Bergadà (Palma de Mallorca, 1985) ha presentat a la Sala Hiroshima de Barcelona Nixie (deep inside), un solo on ella és directora i intèrpret.

És una creació on es genera un ambient concret molt femení. El fet de l’elecció del nom que li dóna títol (les “Nixies” són éssers fantàstics que habiten a l’aigua) evoca un imaginari blau i aquós que influeix estèticament en la peça i en el seu significat. A l’aigua se li atribueixen aspectes femenins fecundants, el seu símbol alquímic és un triangle amb el vèrtex invertit i per algunes cultures la seva simbologia és la copa o el bol, és a dir, símbols que fan referència a objectes que contenen coses. En aquest mar la Nixie se submergeix en el seu interior més profund en una catarsi per trobar la seva essència i tornar a renéixer, a transformar-se, però no en algú nou sinó en una versió renovada d’ella mateixa. Per això, Bergadà ha realitzat un treball a fons en el seu imaginari i els seus ídols, a qui ha d’oblidar per poder retrobar-se deixant enrere formes passades sense perdre la seva essència. En un ambient disco on imaginem llums de neó, la Nixie balla i canta en moments més abstractes, fins i tot melancòlics, i d’altres més explícits dominats per la ironia, el que proporciona dinamisme a la peça sota les diferents intensitats de moviment i qualitats interpretatives.

Compositivament és interessant destacar com el llenguatge de Bergadà recull formes clàssiques per després utilitzar-les lliurement, i no em refereixo a l’estil neoclàssic, sinó que realment aconsegueix entrellaçar i barrejar l’estil clàssic amb formes contemporànies. Juntament amb aquest estil més tècnic, està la seva faceta més rebel, que és la que introdueix passos més propers al que podria ballar algú en una discoteca.

La música rítmica de Ferran EchegarayCarlos Gallardo i Marc Naya i l’impecable vestuari de Claire O’Keefe es troben en continu diàleg amb la protagonista; tots els elements de l’escena units i creats explícitament per estar al servei de la idea: el món de Nixie; la ment de Nixie. Submergida a les profunditats del seu oceà psíquic la protagonista arriba a catarsis continuades per aconseguir un nou estat d’ella mateixa mitjançant el seu cos, però mai oblidant la seva essència. És el que diu Tomasi di Lampedusa a la novel·la Il Gattopardo: “Si volem que tot continuï com ara, serà necessari que tot canviï” (no des del punt de vista polític, el que es coneix com a “gattopardisme“, sinó més aviat des del punt de vista humà que reflexiona sobre el pas del temps a la vida de l’home). Sempre estem al fil de la navalla i en moltes ocasions en necessari caure a l’abisme de nosaltres mateixos, a la nostra bogeria més profunda, per tornar a néixer, com el remolí que torna a expulsar el engolit després d’arrossegar-lo fins al nucli de la seva forma. Bergadà ha realitzat un treball sincer i vertader, aconseguint despullar-se per regalar-nos a la Nixie, un alter ego? Estic segura que tots tenim una Nixie dins nostre: haurem de nadar profundament per trobar-la.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació