Molière, 400 anys

Aquest dissabte 15 de gener se celebra el quart centenari del naixement de Jean-Baptiste Poquelin, Molière (1622-1673), el comediògraf més important després d’Aristòfanes i el pare de la comèdia moderna. A França l’efemèride se celebrarà amb la grandesa que es mereix, però a Catalunya no hi ha prevista, que jo sàpiga, cap producció en el circuit del teatre professional. Ara amb les noves traduccions que Miquel Desclot ha fet de Don Juan, El Tartuf, El burgès gentilhome i El misantrop no hi haurà excusa ni argument que valgui.

“Molière va arribar a la nostra literatura abans que Shakespeare, ja al segle XVIII, i va aprendre a parlar en català abans que el bard anglès”, diu Miquel Desclot, al pròleg d’aquest volum que recull també tres obres que ja s’havien publicat a l’Institut del Teatre: Les melindroses ridícules, El Banyut imaginari i Amfitrió. Desclot repassa la fortuna desigual que han tingut les traduccions del dramaturg francès, que tot i així havia estat prèviament traduït per Carner, Sagarra, Ruyra i Joan Oliver. L’any 1921 Josep Maria de Sagarra va traduir L’escola dels marits, que es va estrenar el gener de 1922, coincidint amb el tercer centenari. El poeta la va traduir en alexandrins rimats, com l’original, evitant la tendència de l’època de fer traduccions en prosa o sense rima, i el resultat va enlluernar tant Joaquim Ruyra com Josep Pla.

Desclot també ha optat, amb la seva destresa habitual, per la traducció en vers rimat. “M’he arrapat al text de Molière, encara que el peu forçat de la rima me n’hagi pogut desviar lleugerament més d’una vegada”, diu Desclot, que també ha mantingut els noms dels personatges, excepte en algunes excepcions. “Cal confiar en les paraules del gran comediògraf sense pretendre fer-li dir el que no va voler dir, perquè en les seves paraules ja hi és tot. Potinejar-li el text d’una manera o d’una altra ‘és la causa més comuna de fracàs en les produccions de Molière’, com deia el poeta i traductor nord-americà Richard Wilbur”.

Miquel Desclot ha fet la traducció pensant en el lector però també en l’escena. “He utilitzat la sinèresi per no forçar una dicció massa encarcarada. “Traïció”, per exemple, la faig de tres síl·labes, en lloc de quatre. La Comédie Française ho consideraria una traïció”, diu Desclot. “Parlant de teatre a Joan Oliver li agradava dir que hi ha una cosa pitjor que no tenir tradició, que és tenir-ne una de dolenta. Si nosaltres tinguéssim una tradició com la de la Comédie Française, és clar, trobaríem ben natural que un actor pronunciés la paraula “traïció” en quatre síl·labes, enmig d’una situació altament dramàtica, però el fet és que, amb la tradició que tenim, tants cops trinxada i perduda, les quatre síl·labes d’una paraula tan terrible com “traïció” podrien provocar damunt l’escenari un fatal efecte còmic”.  

Sigui com sigui, a banda de proporcionar noves versions al sector teatral del país, la traducció de Desclot acompleix una altra missió, i és fer-nos palesa la incontestable vigència de Molière en aquesta època d’impostors creguts, misantrops i falsos seductors.