Mirar i pensar la dansa a la Hiroshima

Tres trobades ben pensades i estructurades, amb tres ponents de luxe com Tanya Beyeler, Victoria Szpunberg i Gabriela Carrizo.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

La Sala Hiroshima, un dels reductes de la creació contemporània i experimental de Barcelona, acaba de finalitzar el projecte pilot per a una futura escola de l’espectador. Ha consistit en la celebració de tres sessions on el director de la sala, Gaston Core, ha conversat sobre dansa amb tres professionals de reconegut prestigi i trajectòria: la directora Tanya Beyeler, cofundadora de la companyia El Conde de Torrefiel, la dramaturga Victoria Szpunberg, amb àmplia experiència en el món de la dansa, i Gabriela Carrizo, cofundadora i directora de la companyia belga Peeping Tom. Les sessions van aplegar un nombrós públic, i van tenir l’encert de trobar el punt just entre l’academicisme i la informalitat. El pica-pica i la copa de vi a la sortida sempre ajuden, és clar.

L’escenografia triada va ser la mateixa per a les tres sessions. L’escenari buit de la Hiroshima, dues butaques, dues tauletes i un ordinador portàtil. Dues copes de vi blanc, una per Gaston Core i l’altra per la ponent convidada. El curs, que rebia el títol Mirar i veure dansa. Breu acadèmia per a l’espectador de dansa contemporània, es va estructurar en tres mirades, que se centraven en el llegat, la dramatúrgia i la relació de la dansa amb l’escena. A la primera sessió, Core va recomanar manuals de referència com ara els de Patrice Pavis, Yves Lavandier o Jacques Rancière, així com pel·lícules i materials diversos per a l’espectador amb ganes d’apropar-se a la dansa amb una mirada més teòrica. Un dels encerts de les sessions va ser relacionar cada debat amb l’actualitat de la cartellera, que ja podia ser preguntar al públic assistent si havien vist la peça de Marlene Monteiro Freitas (programada al Sâlmon) o relacionar la programació de la Hiroshima amb els temes que anaven apareixent. La primera sessió del curs, una conversa amb Tanya Beyeler, va girar al voltant de la història de la dansa del segle XX, des dels ballets russos de Diàguilev fins al voguing, passant per les avantguardes i arribant a la postmodernitat.

La dansa contemporània és sovint, ja ho sabem, molt autoreferencial (“Tot ho és”, deia Beyeler, “per exemple l’advocacia”) i les eines teòriques són molt útils a l’hora de reconèixer pràctiques, estils o homenatges que fa la dansa a la història del moviment dels darrers dos segles. Si Core anava citant nom de teòrics i estudiosos, Beyeler aportava la visió més desenfadada (“El caos es bien”), si Core parlava de l’escola de Frankfurt i l’hermenèutica, Beyeler relacionava Josephine Baker amb Bad Gyal. El director artístic de la Hiroshima sap combinar molt bé el discurs teòric amb la frivolitat, i podia explicar les innovacions de l’escenògraf Adolphe Appia i, al mateix temps, reconèixer que projectaven el seu retrat perquè era un senyor molt guapo. La sessió va suposar un còmode viatge pel segle XX, passant per la biomecànica de Meierhold, el ballet triàdic d’Oskar Schlemmer, la dansa expressiva de Mary Wigman o l’estil de Martha Graham, que va portar el ballet “de l’aire a terra”. Les relacions de la dansa amb la història de l’art i el moment polític de cada període, com ara la Guerra Freda, es complementaven amb l’exercici de veure diferents fragments de La consagració de la primavera, com ara les versions de Maurice Béjart, Pina Bausch, Roger Bernat, Xavier Le Roy o Romeo Castellucci. Després de la sessió, a l’estret vestíbul del teatre, un pica-pica de cortesia servia per allargar la conversa i propiciar el debat entre els assistents i els ponents.

La segona sessió, centrada en la relació de la dramatúrgia i la dansa, va estar protagonitzada per Victoria Szpunberg, autora resident de la Sala Beckett d’aquesta temporada i amb una llarga trajectòria de projectes relacionats amb la dansa a les seves espatlles. La dramaturga argentinocatalana va oferir una xerrada molt ben estructurada sobre la terminologia, el cos i les relacions pràctiques entre el text i el moviment. Formada com a ballarina, la Szpunberg és docent i això es nota: a servidor li va aclarir alguns conceptes, com ara que sovint es confon la dramatúrgia amb la composició. El “complex cultural” que pateix el món de la dansa fa que molts creadors busquin el reforç d’un teòric per farcir de referències cultes les seves peces, com una manera de justificar la seva obra. Szpunberg es considera a ella mateixa com una lampista, que soluciona les fugues que poden patir els espectacles durant el període d’assajos, entenent la dramatúrgia com una manera de detectar i ordenar els materials i fer sortir el creador del seu (inevitable) petit i tancat món. El dramaturg és, simplement, aquell que veu la peça abans que el públic, un paper a mig camí entre l’espectador, el creador i la mirada externa.

Szpunberg va parlar de la filosofia del cos i del dualisme entre el logos i la matèria, que ha provocat que quasi sempre la dansa s’hagi recolzat en altres disciplines per por de ser un llenguatge merament físic. El pes que prenen les paraules, encara que siguin poquíssimes, que es pronuncien en una peça de dansa acaben resignificant l’obra, i molt sovint el públic es queda bàsicament amb allò. La dansa necessita constantment ser pensada, però Szpunberg opina que el dramaturg no ha de ser un filòsof, i tampoc cal que sigui el que sap més coses de tot un equip artístic. El logocentrisme de la nostra societat ha provocat la presència cada cop més significativa del text en les produccions de dansa. Szpunberg reivindica el caràcter híbrid d’espais com l’Antic Teatre o la Sala Hiroshima, mentre que el Mercat de les Flors actual es vol mantenir més “pur”, com a Casa de la Dansa que és, per protegir el moviment com a llenguatge perfectament vàlid. Les danses cortesanes, abans de l’aparició del ballet clàssic, eren llenguatges molt més híbrids, on el moviment es barrejava amb la paraula i el teatre. La breu seqüència de dansa de la pel·lícula La favorita (que aprofito l’ocasió per recomanar fervorosament) ho demostra a la perfecció.

Finalment, la tercera sessió va ser a càrrec de Gabriela Carrizo, cofundadora i directora de la companyia Peeping Tom, de qui a Barcelona hem vist moltes de les seves peces i on, després de Vader i Moeder, al pròxim festival Grec estrenaran Kind, l’espectacle que tanca la seva trilogia sobre la família. La xerrada va començar reflexionant sobre el signe i la seva naturalesa, la relació entre significat i significant i de quina manera els creadors han de tenir en compte el context històric i social a l’hora de fer les seves peces. Una samarreta verda en escena pot no voler dir res, i després de l’auge de VOX a les eleccions andaluses la mateixa samarreta pot remetre a moltes altres coses. Alerta. Si a la sessió anterior, Szpunberg ens advertia que cal no confondre dramatúrgia amb composició, Carrizo deia que tampoc es pot confondre dramatúrgia amb escenificació. D’ençà que Antoine, Gordon Craig i Adolphe Appia van trencar amb el naturalisme, els símbols s’han convertit en el nostre pa de cada dia. La importància de l’espai escènic i, sobretot, de la llum en les propostes escèniques és quelcom que en l’actualitat no pot obviar-se, com fa poc vam poder comprovar a Dark Field Analysis, la peça de Jefta van Dinther que es va veure al Sâlmon.

Gabriela Carrizo, que juntament amb Franck Chartier va fundar la companyia Peeping Tom l’any 2000, remarca que el més important en els seus processos d’assaig és definir l’espai on tindrà lloc l’acció. La distància que separa el somni de l’artista del pressupost real de què disposa és el que ho defineix tot. L’espai físic on s’emmarca la peça és molt important però també, evidentment, els espais i els temps dedicats a la creació i assaig de l’espectacle. La influència de l’arquitectura, la fotografia i el cinema són clarament visibles en els espectacles de Peeping Tom, i Carrizo explica que allò que defineix els moviments dels seus intèrprets són els espais on habiten. “Abans que comencem a assajar ja tenim una idea de l’espai”, afirma. Els intèrprets són cocreadors de les peces de la companyia, quelcom absolutament habitual avui en dia, i la directora se sent com un pintor davant un llenç en blanc: la tela es va omplint de mica en mica, però durant el procés no té massa clar quin serà el resultat final. El temps en les peces de Peeping Tom té un punt mental, de mons paral·lels que semblen sortits de la imaginació de Jorge Luis Borges: “Què està succeint en el teu cap mentre tu ets aquí però no estàs escoltant?”. L’espai sonor té una importància clau en la creació d’aquestes atmosferes, i Gaston Core creu que la companyia és única incloent el fora de camp a dins de l’escena. Tal com va afirmar a l’inici de la xerrada, a Carrizo li costa analitzar els seus espectacles, feina que, d’altra banda, ja fan els crítics de dansa i teatre.

Les tres sessions d’aquest projecte pilot o “edició zero” de l’escola de l’espectador de la Sala Hiroshima ens van deixar amb ganes de més. Tres trobades ben pensades i estructurades, amb tres ponents de luxe com Beyeler, Szpunberg i Carrizo, van suposar un contacte directe amb la creació contemporània. Tot plegat, en un ambient amical i relaxat, on les dues hores de cada sessió ens van passar volant. I gratis! Estem segurs que aquesta iniciativa tindrà continuïtat, i  esperem que s’acabi ampliant, tant pel que fa a dies com a participants. El món de la dansa contemporània té molta teca per tallar. I aquest humil servidor i cronista de vostès encara té moltes coses per aprendre.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació