Mirar (i comprendre), no només ballar

Amb aquesta arriscada repetició, Naharin introdueix a l’espectador en l’ambigu terreny de la interpretació.

Quan ens referim a la Batsheva Dance Company, gairebé no calen presentacions. La companyia de dansa israeliana va esgotar totes les entrades per l’espectacle Venezuela, els tres dies de la seva representació (del 22 al 24 de febrer) al Mercat de les Flors.

El nom de la Batsheva Dance Company s’associa de manera inconscient al coreògraf Ohad Naharin, que n’ha sigut el director artístic durant vint-i-vuit anys, fins l’any passat. Les seves peces s’han convertit en sinònim d’una immillorable fusió entre tècnica i qualitat expressiva del moviment, un llenguatge propi anomenat Gaga. Venezuela segueix la línia que el coreògraf impregna a totes les seves peces, sentim la sensualitat dels cossos i la vida que porten a dins. Hi ha una pulsió que acompanya el grup, un batec que respira per tots i per cada un d’ells.

Més enllà de la coreografia, el context

D’esquenes, el grup camina gairebé a càmera lenta cap al fons de l’escenari. Un tempo que permet a l’espectador assaborir cada petjada que els intèrprets deixen enrere. De sobte una imatge es congela, dos ballarins mantenen una postura en suspensió. El temps deixa d’existir, tot i que la resta continuï avançant. El moment s’acaba i l’aturada continua el seu curs.

La combinació del temps accelerat amb altres escenes d’un moviment més lent i subtil és present durant els vuitanta minuts de l’espectacle, que es divideix en dues parts consecutives de la mateixa coreografia sense pausa. Amb aquesta arriscada repetició, Naharin introdueix l’espectador en l’ambigu terreny de la interpretació.

Allò que acabem de veure durant quaranta minuts torna a succeir de la mateixa manera amb un canvi de música: els cants gregorians es reemplacen per música rock i rap, a més d’un canvi també dels intèrprets. Ho veurem (nosaltres) de la mateixa manera? Ho ballaran (ells i elles) exactament igual?

D’esquenes, el grup camina gairebé a càmera lenta cap al fons de l’escenari. Un tempo que permet a l’espectador observar cada petjada que els intèrprets, encara anònims, de nou deixen enrere.

Aquest solapament d’informació anteriorment viscuda pel públic, permet que ens fixem en altres aspectes més enllà del formal i l’estètic. Com, per exemple, quin és el missatge del coreògraf amb aquest o l’altre element. Les teles de color cru que cobreixen un cos estès a terra poden convidar a una lectura religiosa, ja que el context –cants gregorians i vestuari negre– ens transporta a un espai fúnebre. Mentre que a la segona part, les teles passen a ser banderes.

Sens dubte, hi ha una provocació política i social darrere d’aquesta peça. Amb el mateix títol, Venezuela, ja ens transporta a la crisi que aquest estat llatinoamericà està passant ara mateix. Quina és doncs la fidelitat del discurs històric que ens ha arribat i que ens arriba actualment? Naharin ens mostra com els diferents elements poden crear un context totalment contrari i el missatge pot ser múltiple segons la interpretació que cadascú hagi fet de la seva obra. Un missatge prou evident quan ens referim a les arts escèniques, però no tan present quan es tracta de conflictes sociopolítics.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació