Meta-gamberrada, paliza i muerte al TNC

Sorprèn la convicció de Laia Costa com a femme fatale una mica hipster que fa el seu paper íntegrament en alemany.

Ahir a la nit s’estrenava la darrera obra del projecte T6 al Teatre Nacional de Catalunya, Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach dels irreverents Nao Albet i Marcel Borràs. L’estrena servia per posar la cirereta al pastís del T6 (perdonin pel rodolí) i tancar l’etapa de Sergi Belbel al capdavant de la casa gran del teatre català, també servia per tancar una temporada marcada pel maleït IVA, la defunció de la Sala Tallers i la fragilitat d’un projecte que sembla que arriba al seu final amb aquests atraco, paliza y muerte.

Dos dramaturgs, interpretats pels mateixos Albet i Borràs, han signat un contracte amb en Boris Kasinsky, director del Kasinsky Theatre, i han d’escriure una obra sobre un atracament, però no se’n surten. Tot el que escriuen els sembla poc real, tenyit de masses convencions i amb tuf d’americanada de Hollywood, però lligats pel contracte, hauran de trobar la manera d’enllestir la feina. Per arribar a crear la peça que desitgen, contactaran amb Maria Kapravof (Laia Costa) màxim exponent d’un corrent teatral alemany underground, el reproductivisme, una amalgama que barreja les site-specific performances dels anglesos Frantic Assembly i l’immersive theatre de Punchdrunk. La performer Kapravof els convencerà per fer l’obra en un banc real, dur a terme l’atracament sense que ni els banquers ni els hostatges sàpiguen que formen part d’una obra de teatre. Al final, però, l’obra farà un gir inesperat i els dramaturgs acabaran sent víctimes del seu propi text. Nao Albet i Marcel Borràs esquitxen el text amb referències a Quentin Tarantino, Ocean’s Eleven, Angelica Liddell, Rodrigo García, el teatre alemany de Frank Castorf i René Pollesch i el converteixen en un exercici de metateatralitat extrema. Assistim a dues i fins i tot tres obres a la vegada: l’atracament, que veurem fragmentat; el procés creatiu dels dramaturgs, i la relació dels escriptors amb Kasinsky. La perversió de l’obra dins l’obra shakesperiana portada a l’extrem.

Sorprèn la convicció de Laia Costa com a femme fatale una mica hipster que fa el seu paper íntegrament en alemany – una picada d’ullet a la tendència de vanagloriar tot allò que ve de fora i criticar aferrissadament les mateixes propostes quan són fetes a casa. I es troba a faltar que els actors de la companyia T6 tinguin un paper més central, menys perifèric. Una mica desmanegada al principi, la proposta d’Albet i Borràs agafa embranzida i les peces del trencaclosques encaixen en un final amb traca. Després d’un atracament frenètic, que ja va fer arrencar els primers aplaudiments i bravos del públic, els creadors se serviran d’una sèrie d’anagrames per capgirar la història i convertir-se en víctimes del dolent de la història, en Boris Kasinsky, que s’apropiarà dels diners de l’atracament per fugir a les Bahames. Kasinsky –Gil Brebelés, un altre anagrama–  serà a l’hora víctima de l’escriptura que ell mateix ha contractat, i les Bahames es convertiran en Agbanäspach, un espai de llibertat una mica inhòspit on Kasinsky serà apallissat fins a la mort.

(Atenció Spoiler! Si no voleu saber què passa al final, salteu-vos les següents ratlles i seguiu llegint després de la fotografia) Un final absoluta i explícitament Freudià, la simbòlica mort del pare, on els joves dramaturgs escenifiquen la mort del pervers Kasinski, que en un exercici d’autoparòdia i de sana oxigenació generacional interpreta el director artístic de la casa, Sergi Belbel, que es deixa dirigir pels fruits del seu propi projecte.

Darrera tot aquest joc de nines, amagada sota els infinits anagrames que habiten l’obra, hi ha la pregunta realment irreverent que Albet i Borràs llançaven ahir a una platea formada gairebé íntegrament per gent del sector: De què serveix el teatre? Quina funció té? Què fem quan representem coses davant un públic? Què fem com a públic quan ens rasquem la butxaca per veure com representen coses davant nostre?  Preguntes un xic incòmodes a les que caldrà trobar resposta.

Aneu a veure Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach, pedalejeu amb el bicing fins al TNC mentre escolteu la banda sonora de qualsevol pel·lícula de Tarantino – vigilant que no us vegi la urbana – i atreviu-vos a seguir les instruccions que se us donen al programa de mà. Deixeu-vos endur per la meta-gamberrada i oblideu-vos del teatre net i polit.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació