Mercè Arànega i Anna Güell: dues dones en el seu millor moment

'L'alè de vida' de David Hare és un bon text, una gran interpretació i la necessitat, imperiosa, urgent d’oferir al món models de dones esplèndides durant les llargues dècades que hi ha entre la joveneta i la iaia. S'ha estrenat a la Sala Muntaner.

Montse Barderi

Montse Barderi

Montse Barderi és escriptora i periodista. Patrona fundadora de la Fundació Maria-Mercè Marçal.

Poques coses trobo més injustes i inacceptables que sentir a una actriu dient: “Ara estic en el moment difícil que ja no puc ser la noia de la història però sóc massa jove per ser la iaia”. “Així és, però pots ser la dona interessant” li contestaria. La dona “al punt” que té prou energia per fer-ho tot, i prou coneixement per saber de què va la vida. En aquest sentit s’agreix infinitament propostes intel·ligents, interessants i d’alt nivell teatral com L’alè de la vida, que es podrà veure a la Sala Muntaner a partir del 28 de gener. Dissabte passat el Teatre Alegria de Terrassa en va oferir una preestrena.

l'alè de la vida. Magda Puyo

L’alè de la vida ens explica la trobada de dues dones que, com se’ns diu molt dignament al programa de mà, són “madures però amb l’expectativa considerable de futur”. Mercè Arànega i Anna Güell interpreten dues dones que es troben al llarg de dos dies per conèixer-se, ja que durant 25 anys han convertit el mateix home – una ha estat l’amant i l’altra l’esposa. Les seves interpretacions són un luxe, perquè estem parlant de dues grans actrius fent un tête a tête amb un diàleg profund, intens i interessant. I que, en cap cas cau en tòpics: volen enterrar una història comuna que ha durat 25 anys i volen continuar la seva vida. Totes dues són dones amb una bona vida, una és escriptora i l’altra treballa en un museu.

Una ha optat per una vida dedicada a millorar el món i l’altra ha estat mestressa de casa. Però ara totes dues són on volen ser i estan on volen estar, i poc o res tenen a veure amb el “club de les primeres esposes”, perquè ja fa estona que s’han promès amb la bona vida. Es nota que tant Mercè Arànega com Anna Güell creuen en el paper que fan, en l’obra que representen, i que estan al seu hàbitat natural: un bon text que les desplega com actrius d’alt nivell. I ell? On és ell? L’home compartit que no surt. És el protagonista dels contes de Carver: l’home descol·locat, que falla sense parar les dones que se l’estimen. L’home del despreniment, de la perplexitat, que és incapaç de satisfer ningú perquè ni sap ni entén què s’espera d’ell. Per mi l’home Carver és aquell que estrella les seves naus una vegada i una altra sense remissió ni culpa.

Però el text no és de Raymond Carver sinó que va ser escrit l’any 2002 per David Hare, un gran dramaturg britànic, autor d’obres com Celobert i  L’habitació blava que hem pogut veure a casa nostra de la mà de Josep Maria Pou i David Selvas respectivament. La direcció és de Magda Puyo i l’escenografia és austera i sorprenent, molt pocs elements i un joc de llums inesperat per fer més curts els intervals de canvis de situacions. Molt recomanable per a tothom. Un bon text, una gran interpretació i la necessitat, imperiosa, urgent, impostergable, d’oferir al món models de dones esplèndides durant les llargues dècades que hi ha entre la joveneta i la iaia.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació