Mercè Anglès, in memoriam

Vaig conèixer la Mercè fa molts anys, quan ella portava l’Artenbrut amb una programació interessant i arriscada en aquells moments. Em va dir que volia que dirigís Els vells temps de Harold Pinter; jo ja havia fet un Pinter, El muntaplats, i em va fer una il·lusió enorme perquè jo m’entenc bé amb Pinter i, a més a més, m’agradava molt participar en una programació amb la qual jo em sentia identificada. Vam començar la feina amb ella, amb la Mercè, la Lluïsa Mallol i el Pere Arquillué. Tots érem molt joves i ens ho vam passar molt bé abordant un text que necessitava una experiència vital que, probablement, cap de nosaltres tenia en aquell moment. Però ens vam posar amb molta feina i amb un rigor brutal, i el vam treure endavant, crec, amb un resultat bastant acceptable.

Després d’això sempre que havia vist la Mercè havíem parlat de projectes, de la dificultat brutal de tirar endavant, de la lluita gairebé impossible de dur endavant les companyies i els projectes, que no ens deixaríem abatre i, sobretot, que no ens deixaríem treure els somnis i les il·lusions. I també, evidentment i malgrat que no agradi que ho digui, de la dificultat afegida de ser dona.

Ella era una dona molt forta, lluitadora incansable, sensible i compromesa amb el teatre i el món de les dones. La seva companyia, Q-Ars, era l’exemple d’una lluita per allò que creia i pel que més s’estimava, el teatre. La seva rigorosa dedicació a connectar amb el públic va ser una característica que la va fer fidel a la seva manera de fer, a un llenguatge innovador, a una gestió independent.

Com sempre és sorprenent la mort. No l’esperem, no l’entenem i, a més a més, no ens han educat perquè formi part natural de les nostres vides. Potser hauria de ser així, però no ho és. No ens podrem creure que la Mercè no hi sigui, durant molt de temps no ens ho creurem; i potser mai creurem que no hi és, perquè la seva lluita, la seva honestedat, el seu rigor, la seva capacitat de treball, i un incansable nombre de coses estupendes com a professional i, millor i més important encara, com a ésser humà, la fan eterna dins del nostre cor.

Al llarg de la meva vida he vist persones amb molta sort, persones que, fessin el que fessin, sempre eren afalagades per la premsa. Després hi ha les altres, les que lluiten per això que creuen amb una força que les fa tirar endavant. Persones que potser no fan sempre allò que toca fer per triomfar però que sempre hi són en els seus projectes. La Mercè era així: sempre hi era, la seva ànima, el seu amor, la seva dolçor i la seva fortalesa. I això és l’únic que sempre quedarà.

Adéu, Mercè, companya. Tu ja ho tens fet, això. A nosaltres encara ens queda fer-ho però ho farem, no ho dubtis, i esperem fer-ho amb la mateixa capacitat que tu per estar al teatre fins l’últim dia de la nostra vida. Gràcies per ser tan valenta!