Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

Menys parlar i més ballar

És curiós comprovar com encara hi ha gent reticent amb el món de la dansa, que pensa que “no l’entendran".

Servidor de vostès és ballador de mena. I no és que sigui un excel·lent ballarí. Simplement m’encanta moure l’esquelet perquè, per uns instants, puc deixar de llegir i escriure i parlar i comentar i analitzar i criticar. I, simplement, em moc. Ja sigui a casa, fent el dinar o passant l’aspiradora, o en una boîte, discoteca o club, com avui en diuen els millenials. O cada dilluns, a classe de dansa contemporània. Ballar allibera, fa moure totes les articulacions del cos i fa suar. Oh, la salada suor. Si a tots plegats ens agrada tant ballar o, com a mínim, veure com l’altra gent balla, és per tot allò de les neurones mirall, l’empatia i la imitació, tan natural en l’ésser humà. Pensava en tot això el cap de setmana passat, veient 10.000 gestos, l’excel·lent espectacle de Boris Charmatz que es va representar al Mercat de les Flors. El moviment no necessita explicacions, subtext ni subtrames, el llenguatge del cos és internacional i la transpiració és més universal que l’Esperanto. Sua el rei, sua el Papa i de suar ningú s’escapa.

Charmatz i els seus ballarins van desplegar, davant nostre, un repertori de gestos extraordinari. Una col·lecció (temporal) de moviments, un catàleg infinit de salts, caigudes, esprints, piruetes, silly walks… I també ganyotes, mirades, badalls, crits i espasmes variats. Aquest museu vivent de cossos, aquesta pila del greix en moviment, aquesta sobredosi de llenguatge no verbal, va suposar tot un repte per la nostra mirada que, àvida d’informació, no es volia perdre res i havia d’anar saltant de detall en detall, de cos en cos, de pantalla en pantalla. Al ritme del Rèquiem de Mozart, 10.000 gestos ens va regalar, a nosaltres els espectadors, tanta o més informació que una obra de teatre de set hores de durada. Menys text i més cos, si us plau! Així com en altres ocasions he recomanat als nostres autors teatrals que vagin a veure més espectacles de circ, d’arts de carrer i de (oh, horror) teatre familiar, avui toca enviar-los a veure dansa. La dramatúrgia dels cossos diu tantes o més coses que la dramatúrgia de les paraules, i en aquest món tan logocèntric on vivim s’agraeix, de tant en tant, una mica de silenci. I més moviment, què coi.

Aquesta setmana ha començat Dansa. Quinzena Metropolitana, un festival que té lloc a nou localitats de l’àrea metropolitana de Barcelona i on es podrà veure des de flamenc fins a claqué, des de clàssica fins a contemporània. Entrin, triïn i remenin. És curiós comprovar com encara hi ha gent reticent amb el món de la dansa, que pensa que “no l’entendran”. Com si s’hagués d’entendre alguna cosa. Més dansa i menys text, per favor. Més moviment i menys xerrameca. Més Childish Gambino i menys tertúlies radiofòniques. Més Roísín Murphy i menys Pilar Rahola. Més Christopher Walken i menys jutge Marchena.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació