Martin Zimmermann o l’home-capsa

La subtil frontera que separa el virtuosisme de l’exhibicionisme va ser recorreguda per Zimmermann amb elegància, i rebuda pel públic del Mercat amb certa fredor.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

El cap de setmana passat el Mercat de les Flors va rebre la visita de l’artista suís Martin Zimmermann, que presentava el seu espectacle Hallo. Una peça de teatre físic i clown de resultats desiguals, amb una execució impecable però una dramatúrgia feble. La subtil frontera que separa el virtuosisme de l’exhibicionisme va ser recorreguda per Zimmermann amb elegància, i rebuda pel públic del Mercat amb certa fredor.

L’entrada en escena de Martin Zimmermann a Hallo s’inicia a l’extraescena, quan sentim el so característic d’unes sabatilles de goma fregant el terra. L’artista apareix, tímid però sorneguer, amb malles negres i samarreta blanca, com un deixeble del mim francès Marcel Marceau. El seu personatge és un clochard amb molta inventiva que s’introdueix en una caixa de fusta per acabar-la convertint en una petita casa. L’espai escènic desenvolupat pel propi Zimmermann i Ingo Groher és un dels grans encerts del muntatge: el que crèiem fusta i cartró acaba fent aparèixer un refinat dispositiu mòbil, una casa-aparador basculant que serà el centre, literalment, de l’espectacle. El que és la principal troballa de Hallo acaba essent, paradoxalment, el seu principal llast, i el moviment hipnòtic de l’estructura acaba resultant superflu, per repetitiu i poc generador d’acció.

Les capacitats físiques i expressives de Zimmermann són múltiples i variades, i els seus dots camaleònics li permeten crear un personatge nou tan sols amb l’ajuda d’un casc amb cabellera incorporada. Resulta molt interessant, també, la inclusió del tramoia/assistent (no consta el seu nom al programa de mà) que passa del segon pla al primer en un moment donat. Dues màscares idèntiques creen una escena molt David Lynch, on el desdoblament del personatge principal crea inquietants imatges.

Tot i les seves troballes, l’espectacle es ressent de l’acumulació i sobreposició d’escenes, i l’humor apuntat per Zimmermann (com dient “sé fer el clàssic truc de la paret invisible, què us penseu?”) no acaba d’aixecar el vol. I és una llàstima, perquè aquest és un d’aquells espectacles que té millor pinta sobre el paper que quan el veiem en un escenari.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació