Marta Galán: “La capacitat de percebre la bellesa no és exclusiva d’una classe”

'Forasters vindran…' destapa els nostres orígens i ens emmiralla amb el racista que tots portem dins.

Alba Riera

Alba Riera

Periodista cultural

Em sembla igual de vàlid comprar-me un sèrum de Vitamina D i àcid hialurònic que resar perquè el SEPE m’agafi el telèfon. A vegades em confonc i considero que les Kardashian són les meves amigues, empatitzo amb elles en algun punt, interpreto que comprenc la seva realitat. Pot ser que a les generacions d’avui en dia no ens quedi res més que acceptar-nos com a desubicades i contradictòries.

Marta Galán Sala © Fernando Pérez

La meva yaya va migrar des de Múrcia i el meu yayo des d’Andalusia. Es van conèixer perquè van anar a parar al mateix carrer del barri de Sant Martí. Tal com explica la yaya, els de fora s’entenien entre ells. Van treballar molt, van tenir tres filles i estalviaven per estiuejar, de tant en tant, a Mallorca. Després, les filles van anar a la universitat i van tenir més fills i filles. Es van quedar a viure al barri, però tenen segones residències. La yaya sempre ha aprofitat les trobades al voltant de la taula, que para ella, per explicar-me la seva història, que resulta ser la meva. Cuina sopa, l’escuro i xarrupo el plat. No vull malgastar-ne ni una gota. Li agrada veure’m menjar amb gana, però sempre em recorda que som diferents: “Niña, no comas así, que yo soy provinciana, pero tú eres de ciudad”. Estic molt arrelada a la meva yaya però les seves històries, sovint, les he convertit en anècdotes. Quin embolic.

La Marta Galán Sala fa teatre polític i comunitari. Forasters vindran… és un procés creatiu i artístic, un espectacle de denúncia i d’homenatge i un relat migratori. La història de tots els que hi participen il·lumina la nostra, i la Custodia, el Rosales, el Barranco, la Gracia, la Lolina, el Francisco, “El Rubio”, la Trini i la Susanna ens recorden que encara no hem superat la lluita de classes.

Ets artista, educadora i gestora cultural. Sempre has vinculat la teva feina al món social?

Sempre he tingut un impuls cap al camp social, des dels inicis, a partir de la recerca formal amb comunitats i amb l’objectiu de democratitzar la pràctica artística. Hi ha una escletxa greu entre persones que no tenen accés a l’educació artística. No puc plantejar un espectacle si no hi ha un punt de partida que neix d’allò que la realitat social em demana.

Una obra de teatre ha d’anar lligada, necessàriament, a un posicionament polític o social, doncs?

Tot art és polític. No manifestar una implicació veritable amb el que està passant ja és un posicionament polític, en si mateix. Per mi, qualsevol pràctica artística o estètica és una pràctica política, encara que no la facis evident.

Parlem de l’obra. “Forasters vindran…” prové d’una dita, oi?

Sí, “forasters vindran que de casa ens trauran”. Quan la vaig sentir per primera vegada em va impactar molt. Vaig buscar-ne l’origen i sorgeix al segle XIX. Després, ens arriba a través de la cultura popular.

“Forasters vindran que de casa ens trauran”. És curiós que sigui una dita, que formi part de la cultura popular, del passat, i que avui en dia es repliqui fàcilment al Parlament de Catalunya o al Congrés dels Diputats. Ha canviat res?

M’he volgut centrar en la migració dels anys 50 i 60 a Catalunya, perquè el que van patir els nouvinguts en el procés de migració interna és un mirall del que passa ara. Té elements menys dolorosos que les migracions globals, però tots els discursos dels testimonis fan pensar que el problema no està resolt. Crec que ens planteja moltes preguntes i que posa en evidència la por que tenim de construir societats heterogenètiques, complexes i no adherides a un territori, com diu l’antropòleg Manuel Delgado. Com a societat, estem preparats per a construir aquestes identitats? Estem capacitats per assumir-les i per donar-los les mateixes oportunitats?

Ara tenim internet, però la cultura no és democràtica. Això obre una porta al teatre polític. Si no és així, la gent de classe obrera corre el risc de virar cap al fanatisme.

A totes les que som descendents d’aquestes migracions internes ens van dir que si estudiàvem i treballàvem podríem aconseguir canviar la nostra història i accedir a la classe mitjana. Després ens hem fet grans i hem vist que no és així, que les limitacions i la manca d’oportunitats existeixen i que la classe mitjana és una bombolla fràgil. Voler no és poder.  

Anem a pitjor. La Trini, una de les testimonis, sempre ho diu. “Yo quería estudiar, tenía interés, pero me tocó ser criada toda la vida”. En aquest espectacle estic parlant de la lluita de classes i de la impossibilitat d’accés, també a la cultura. Això determina els contextos i les possibilitats de les persones.

Dius que anem a pitjor. És per la pandèmia?

No és per la pandèmia. Té a veure amb el neoliberalisme, amb el capitalisme i amb totes les estructures d’estat, que privatitzen els drets bàsics. Després de la Segona Guerra Mundial es va arribar a la construcció d’un estat social a Europa, amb l’objectiu de combatre el comunisme, i a partir dels vuitanta l’accés universitari es va democratitzar. Recordo les universitats abarrotades, amb dos-cents cinquanta alumnes per classe. Recordo les manifestacions amb pancartes que deien: “Los hijos de los obreros también queremos estudiar”. Es va facilitar un accés que ara contrasta amb una privatització creixent.

Aquesta facilitat d’accés és una trampa, una il.lusió de les nostres àvies i avis, que s’han esforçat per oferir-nos possibilitats i per evitar que visquem igual que ho van fer ells. També per l’aspiració que genera el capitalisme i tot el que consumim a les xarxes socials. Així hem desenvolupat vergonya de classe sovint, si no hi ha obres com Forasters vindran…, ens costa molt emmirallar-nos amb els nostres orígens. Ara que travessem una nova crisi sembla que ens hi tornem a topar.

La Susanna Barranco, una de les protagonistes, ha hagut de fer un treball molt salvatge de reconeixement, com a filla de barraquistes. Ha hagut de dir: “Vinc d’aquí, dels més pobres, dels més vulnerables, dels més precaritzats, dels més explotats, de persones analfabetes. En algun moment he sentit vergonya i ara sento orgull”. L’espectacle destapa històries a tothom.

Cal que ens revisem i que tots mirem al racista que portem dins.

M’has parlat de la Susanna. Bona part de l’obra es construeix a partir del seu relat autobiogràfic. El seu procés de sensibilització va ser abans o després de l’obra?

Hi hem arribat. Vam començar la recerca l’agost de l’any passat i vam entrevistar al pare de la Susanna, que era del Carmel. Va ser així com es va assabentar de moltes coses de la seva família que no sabia, com per exemple que el seu pare va néixer en una barraca a Andalusia. Hem anat gratant i descobrint aquesta memòria viva. Ha estat un viatge, en paral.lel a les altres històries, les de la Custodia, la Trini, el Rubio o el Rosales.

Marta Galán | Fotografía de Fernando Pérez

Has exlicat que l’obra passa per tres processos creatius de recerca artística, històrica i documental, oi?

Hi ha una primera fase de recerca documental comunitària amb un grup d’avis i àvies, que van migrar als barris del Carmel, La Teixonera, Sant Genís dels Agudells i Trinitat Vella. Són la Custodia Moreno, el Francisco Rosales, el Francisco Barranco, la Gracia Alférez, la Lolina Alférez, el Francisco Arévalo, “El Rubio” i la Trinidad Abadía. Fem un treball d’arqueologia del quotidià, ho anomenem així, i consisteix en portar una bossa amb objectes i fotografies. A partir d’aquestes peces (rellotges, carnets del partit comunista, bíblies…) s’arriba a relats que connecten amb l’inconscient i recuperem històries de vida. La segona part és l’obra de teatre, amb la Susanna Barranco, la Núria Lloansi i el Juan Navarro. La tercera serà més endavant, amb un grup de joves de la Fundació Comtal, vinculat al BornLab del Born CCM, que són migrants globals i que tenen entre quinze i dinou anys, la mateixa edat que els avis i àvies quan van arribar aquí. Ells, per això, no venen amb tren, venen amb pastera o amagats sota un camió.

“Arqueologia del quotidià”. Què més es pot arribar a activar des d’aquí?

Fa de palanca perquè surtin relats vitals, és un procés molt lacanià. És una pràctica que prové del feminisme i ens permet accedir a la narració d’esdeveniments des d’aquesta aproximació. Vull afegir que tota aquesta recerca també ha estat possible gràcies al Pablo G. Morandi i a l’Andrés Antebi de l’OVQ (Observatori de la Vida Quotidiana). Van trobar molts articles, la majoria antimigratoris, com un que es titulava “El cinturón troglodita y barraqueril de Barcelona”.

Quina altra troballa et va cridar l’atenció?

El llibre del Jordi Pujol, La immigració, problema i esperança de Catalunya, on parla dels immigrants en termes molt durs. Que hi hagués aquests discursos durant el franquisme m’ho esperava, però que continués després em va sobtar. És transversal i segueix vigent avui en dia.

Sobre la relació entre la llengua catalana i els processo migratoris, hem sabut integrar bé tots aquests migrants?

M’he mantingut al marge d’aquest tema durant l’espectacle, perquè és un lloc difícil. Vaig més enllà del tema nacional o de la llengua. El meu pare és de Madrid i la meva mare és catalana, de Roses. El meu avi va treballar pescant tota la vida, quan no hi havia ni turisme. La meva mare em parla de quan li tallaven les sabates perquè no li sortissin els dits del peu i també dels “culs blancs”, que eren els que estiuejaven a Roses i que formaven part de la burgesia catalana, com la família Rahola. Alguns tècnics de l’obra em deien: “Sembla que els catalans siguem uns senyorets!”. Però no, si l’obra t’interpel·la és que ets català i de classe obrera.

“Artista resident no, artista resistent”.

Potser aquest és un dels deures pendents de l’esquerra catalana, que no interpel·la suficient a la classe obrera. Però això ho deixem pels polítics.

Sí, busco posar això damunt la taula, perquè no hi és prou en el debat polític. Com a societat no hem superat la lluita de classes, hi anem reincidint constantment. Ara que es parla de l’aporofòbia (fòbia a la gent pobra), com diu l’Adela Cortina, podem afirmar que segueix existint.

A l’obra parles de la dificultat de la classe obrera per accedir a la cultura, també.

Simone Weil diu que hi ha tres obstacles per accedir a la cutura. El primer és la falta de temps i de força. El segon té a veure amb la manca de sensibilitat a causa de la dificultat de la classe obrera per sentir-se interpel·lada per propostes culturals generades des de l’elit, fetes per altres persones i destinades a altres persones. El tercer és l’esclavatge. No és possible dedicar-se al cultiu de l’esperit i al món interior si només disposem d’una hora lliure al dia per a poder fer-ho. Això està extret del llibre El desarrelament. La seva tesi planteja que tota la massa obrera pateix un desarrelament i que per a fer-los sentir com a casa els hi hem de permetre l’accés a la cultura. És una conclusió molt bonica, però difícil. La capacitat de percebre la bellesa no és exclusiva d’una classe, és una qüestió d’educació. La Simone Weil és absolutament reveladora en el moment present. Ara tenim internet, però la cultura no és democràtica. Això obre una porta al teatre polític. Si no és així, la gent de classe obrera corre el risc de virar cap al fanatisme.

Marta Galán © Fernando Pérez

Un fanatisme que pot apropar-te perillosament als discursos d’ultradreta. Parles, també, de fúria constructiva. La fúria pot ser-ho?

Quan coneixes les seves condicions materials i d’existència entens que només te’n pots sortir amb fúria. Connecto la fúria amb quelcom intern, visceral, de resistència i no d’odi. Quan escoltes a la Custodia, al Rosales o a la Trini és impossible no admirar la seva fortalesa i la seva capacitat de resistència.

Suposo que això és el que fa que després, moltes de nosaltres, responguem que les àvies i els avis són les nostres heroïnes i herois. Què més recordes de les converses que vas tenir amb ells?

Tots recordaven el “Centro de clasificación de indigentes”. A la memòria de tots ells estava present “un sitio en Montjuïc donde se llevan a la gente”. Ho vam buscar amb l’OVQ i amb l’Imma Boj i amb el Jaume Vallès Aroca, dos periodistes que fa temps que ho investiguen. Es tracta d’un espai que primer es va dir “Palacio de las Misiones” i que funcionava com a museu de l’espoli colonial. Després va ser l’extensió de la Model durant el franquisme i finalment va passar a ser aquest centre. Hi ha més de 15.000 migrants que van ser deportats des d’allà. D’altra banda, de les converses també n’extrec altres valors i lluites compartides, com l’autoorganització, la lluita veïnal i la generació de xarxes i vincles. El relat de no tenir res, d’estar en posicions de precarietat absoluta i tot i això, ajudar-se, cuidar-se i compartir.

Sovint, els que menys tenen són els que més donen. Ara, els moviments veïnals estan aturant desnonaments, per exemple. Creus que la pandèmia pot activar, de nou, aquest sentit de col·lectivitat?

Tant de bo fos així. De fet és una de les lluites dels que som feministes, posar la cura al centre, però l’enemic és fort.

Dius que aquesta obra no és, en essència, teatre comunitari. Doncs què és?

La diferència és l’estructura jurídica i administrativa de l’espai on es representa, que ho ha de permetre. Fa anys que intento irrompre en l’ecosistema cultural professionalitzat a través de la meva pràctica, i sí que es pot. El que passa és que el Teatre Lliure, per protegir els drets laborals de qui hi participa, exigeix que tot es faci sota contracte, però en la majoria de casos els que hi participen no volen ser contractats, perquè no s’hi dediquen. El teatre comunitari treballa amb les persones afectades de forma directa, no amb professionals. El focus no està en el resultat artístic i s’allunya del sistema de producció industrial. El dia de la roda de premsa vaig convidar a l’equip del Teatre Lliure a plantejar, veritablement, un debat sobre cultura de base comunitària. Si la institució ho vol encabir haurà de repensar la seva estructura. Alguns dels participants, per exemple, poden perdre la seva pensió en ser contractats, i això és inviable.

Entenc que tot això t’ho permet tenir una residència al Lliure. Què ha suposat per tu?

En aquest context de devastació salvatge que pateix el sector ha estat un privilegi, només puc agrair-ho. Poder fer amb 90.000 € el que acostumo a fer amb 6.000 € és un canvi abismal. Les arts escèniques i la cultura, normalment, les fem a pulmó. La precarització de la pràctica artística cultural és molt greu i cal parlar del privilegi que suposa que et programi el Teatre Lliure, que amb aquestes beques intenta encabir a tots els que treballem fora del marc i que aporta recursos perquè el sistema no es monopolitzi. De totes maneres jo sempre ho dic: “Artista resident no, artista resistent”.

A les feines creatives sovint acabem confonent la vocació amb l’autoexplotació.

Això no hauria de ser negatiu. Ens agrada el que fem, igual que li agrada a un cirurgià o a un enginyer. No hi hauria d’haver diferència. Però bé, aquesta vegada he tingut un cop de sort.

La sort pot jugar un paper important, amb l’esforç no n’hi ha prou. Per acomiadar-nos et vull preguntar per què creus que ens fa tanta por el desconegut, tot el que ve de fora.

Manuel Delgado, a l’article “Seres de otro mundo. La función simbólica del inmigrante”, diu que l’altre opera de forma representativa i que és ell qui fa que tu siguis, si no no ho podries identificar. L’altre posa en qüestió la teva veritat i per això ens fa tanta por. Si ens miréssim més als ulls aconseguiríem empatitzar, que ens fa falta. Cal que ens revisem i que tots mirem al racista que portem dins.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació