Marion Peter Holt, l’home del teatre català als EUA

Sovint sentim a parlar de la bona projecció internacional que està vivint la dramatúrgia catalana contemporània, però aquesta projecció no seria possible sense la intervenció d’uns bons traductors i ambaixadors. Una d’aquestes figures clau era l’escriptor i traductor Marion Peter Holt, que amb les seves traduccions va ajudar a difondre la dramatúrgia catalana i espanyola als Estats Units. Professor emèrit de teatre al Graduate Center de la City University de Nova York, i membre de la Real Academia Española des de 1986, va traduir a l’anglès reconeguts autors com Josep Maria Benet i Jornet, Àngels Aymar, Sergi Belbel, Marta Buchaca, Guillem Clua o Lluïsa Cunillé. La notícia de la seva mort, aquest diumenge a Nova York, ha trasbalsat el teatre català que plora la pèrdua d’un dels seus defensors nord-americans més acèrrims.

Guillem Clua

Dramaturg, director i guionista. Premi Nacional de Literatura Dramàtica 2020.

Amb en Marion em va unir una relació d’amistat que va anar més enllà de la relació professional que hem mantingut en els últims anys. Ell va ser una de les primeres persones que es va interessar per les meves obres quan em vaig traslladar a viure a Nova York l’any 2006 i va ajudar-me en els meus primers passos en una ciutat tan hostil com aquella, promocionant els meus escassos textos en els àmbits acadèmics i editorials on tenia influència malgrat no tractar-se de traduccions seves. Jo ja n’havia sentit a parlar, perquè va dur a terme una tasca incansable de traducció i difusió de la dramatúrgia contemporània catalana (en aquell moment centrada en textos de Josep Maria Benet i Jornet, a qui unia una gran amistat, i de Sergi Belbel).

Sempre havia tingut una gran curiositat per descobrir nous autors i ajudar-los en tot el que fos possible. En aquest sentit, de seguida es va oferir a traduir les meves obres Marburg, La Terra Promesa i Smiley. De la seva mà vaig tenir l’oportunitat de presentar-les en lectures dramatitzades a teatres de Nova York com el Martin E. Segal Theatre, el Repertorio Español o el New York Theatre Workshop, entre d’altres d’arreu del país.

Sempre va dedicar el seu temps i les energies, que cada cop li fallaven més, en els autors joves. Som molts els que estem en deute amb ell, ja que les seves traduccions no només es van poder llegir o veure als EUA; també eren la porta d’accés de traductors de d’altres països a la nostra obra. Diria que sense en Marion, la dramatúrgia contemporània catalana no seria tan coneguda arreu com ho és ara. I més enllà d’això, en un apunt més personal, sempre recordaré la seva generositat, hospitalitat i saviesa, en una relació que ha perdurat durant aquests 15 anys.

“Sense en Marion, la dramatúrgia contemporània catalana no seria tan coneguda arreu com ho és ara.”

Guillem Clua

Sergi Belbel

Director i dramaturg. Director del Teatre Nacional de Catalunya del 2006 al 2013.

El vaig conèixer a través d’en Josep Maria Benet i Jornet, mestre i amic que enyoro (amb dolor, cada dia des que ens va deixar, primer per l’Alzheimer i després per la maleïda pandèmia), i per tant, els tinc a tots dos associats. També l’associo (potser perquè el vaig veure dos cops a Manhattan i hi vaig passejar amb ell) a la ciutat de Nova York, on ell vivia, i també em fa pensar, inevitablement, en la Mary Ann Newman. També veia en Marion cada vegada que venia a Barcelona, ciutat que adorava. Les últimes vegades, s’havia quedat a dormir al pis enorme que en Papitu (Benet i Jornet) tenia al carrer Balmes. Va traduir tres de les meves obres a l’anglès: La sang (Blood), Mòbil i Fora de joc (Offside), la primera i la tercera, publicades.

Blood es va estrenar a Melbourne (Austràlia) i de les altres dues, se’n van fer lectures escenificades a Nova York. Vaig notar de seguida que les seves traduccions eren, a més de molt respectuoses amb l’original, molt belles i “sonores” (aspecte important, en una traducció teatral), amb un anglès refinat i culte. En Marion era tot un personatge, allò que abans en dèiem un “dandy”, un lletraferit i un gran amant del teatre (crec recordar que també de l’òpera). Va traduir grans noms del teatre contemporani espanyol, com Buero Vallejo i López Rubio i, més tard, tal com va passar a l’altra gran traductora i especialista en teatre català, l’amiga Sharon Feldman, va acabar essent un apassionat i un seguidor fidel i entusiasta del teatre de text català. 

En Marion era un home extremadament erudit, refinat, i amb un gran sentit de l’humor. Mai no aixecava la veu i sempre tenia paraules amables per a tothom. A vegades semblava un personatge gairebé prototípic de pel·lícula de Woody Allen, tot un “senyor” de Manhattan, quan t’explicava què havia anat a veure últimament al Lincoln Center for the Performing Arts, o quin musical de Broadway NO havies d’anar a veure, o quina obra del Public Theatre no et podies perdre, o quina exposició del Soho valia la pena visitar.

Des dels Estats Units, juntament amb les esplèndides Mary Ann Newman i Sharon Feldman, en Marion seguia molt de prop tot el que s’estrenava al teatre català contemporani. El fenomen del nostre teatre de text en llengua catalana després de la transició, amb Josep Maria Benet i Jornet en cap, i fins als autors més joves sorgits al segle XXI, com Guillem Clua, l’apassionava i sempre el feia estar a l’aguait de les últimes estrenes i de les noves veus que s’anaven afegint a una llista que a hores d’ara, i si les crisis successives no l’esllangueixen, és tan llarga com plena de força i de talent.

Hem d’estar molt agraïts a aquest gran professor i intel·lectual novaiorquès apassionat del teatre català. Gràcies a ell, algunes de les nostres “petites” obres de la nostra cultura i llengua tan “petitetes” (faig homenatge a en Papitu) han pogut ser vistes i sentides en la llengua més poderosa del món. Gràcies, Marion, te n’estarem sempre agraïts!

“Les seves traduccions eren, a més de molt respectuoses amb l’original, molt belles i “sonores”, amb un anglès refinat i culte”.

Sergi Belbel

Dra. Sharon G. Feldman

Acadèmica, traductora i professora d’estudis catalans i espanyols de la Universitat de Richmond.

En Marion Peter Holt era un home del sud (de Carolina del Sud, precisament) que va arribar a viure a l’Upper West Side de Nova York. Una mica com Tennessee Williams, un altre sureny que es va convertir en novaiorquès. Em sembla que no va perdre mai una certa qualitat especial de gentilesa surenya, a més d’una certa sensació encantadora de sorpresa de viure a la gran ciutat.

Vaig conèixer en Marion a principis de la meva carrera professional, quan el meu interès pel teatre català tot just començava. En un context acadèmic nord-americà, en què dedicar-se als estudis catalans era freqüentment considerat una proposta impensable, en Marion, amb les seves dècades d’experiència i pes professional, em va allargar la mà, oferint-me el seu suport incondicional. Estaré sempre agraïda per la seva generositat i la seva capacitat d’imaginar-se el futur. El 1997 vam coincidir en un simposi acadèmic sobre “teatre espanyol” al bell mig de Pennsilvanià. Encara recordo el còctel d’inauguració al qual vaig assistir amb els dramaturgs Carles Batlle i Josep M. Benet i Jornet, que havia conegut recentment a Barcelona.

I també recordo la sensació de satisfacció que vaig sentir en xiuxiuejar-li a en Marion, “Hi ha algú a qui m’agradaria que coneguessis”, i en agafar-lo pel braç i portar-lo cap al “Papitu”. L’apreciació mútua entre el (també molt enyorat) Papitu i en Marion va arribar a ser molt autèntica i profunda. Van compartir molts amors: el teatre, Nova York, els gats, Barcelona, la llengua catalana… De fet, a casa d’en Benet, l’habitació dels convidats es va rebatejar amb el nom de “L’habitació d’en Marion”, una referència potser irònica o subconscient a la seva obra de teatre L’habitació del nen.

Vaig tenir l’honor de publicar amb en Marion un volum de quatre traduccions teatrals titulat Barcelona Plays (el títol, meravellós, era molt seu), que inclou la seva preciosa traducció de Salamandra, de Benet i Jornet. Poc després, en Marion prepararia encara un altre volum titulat Two Plays, amb dues obres més d’en Benet. I va seguir traduint de manera contínua: obres d’Àngels Aymar, Sergi Belbel, Guillem Clua, Lluïsa Cunillé… I no només va traduir els textos; va arribar a col·locar-los amb èxit en alguns dels principals teatres regionals del país, del Wilma Theatre de Filadèlfia al San Diego Repertory.

Del seu gran llegat, suposo que una de les obres menys conegudes a Catalunya seria el seu Magical Places: the Story of Spartanburg’s Theatres and Their Entertainments: 1900-1950 (2004), un llibre preciós sobre la vida teatral i cinematogràfica de la primera meitat del segle XX a un dels llocs de la seva infància: Spartanburg (Carolina del Sud). Una joia que queda com a mostra – entre moltes – de la seva gran sensibilitat refinada, la seva gran vitalitat intel·lectual i el seu gran amor per a les arts escèniques. 

“En Marion Peter Holt era una mica com Tennessee Williams: un sureny que es va convertir en novaiorquès.”

Sharon G. Feldman

Dr. Isaias Fanlo

Acadèmic, gestor cultural i professor de literatura ibèrica moderna i contemporània de la Universitat de Cambridge.

La nostra percepció d’una ciutat, d’un barri, d’un carrer, acostuma a estar marcada per l’empremta emocional que en deixen les nostres vivències personals. Per a mi, l’Upper West Side de Nova York estarà marcat, de manera inevitable per sempre més, pel record d’en Marion Peter Holt: humanista vocacional, amant de les cultures espanyola i catalana, i per davant de tot, un home de teatre. La seva tasca com a traductor de peces d’autors com Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé o Guillem Clua mai no serà prou reconeguda.

L’apartament d’en Marion, situat al carrer 71 entre Broadway i Columbus Avenue, a l’oest de Central Park, és per a mi un dels punts d’intersecció de la cultura catalana a Manhattan —l’altre, sens dubte, és el pis d’una altra catalanista esplèndida, la Mary Ann Newman—. Recordo el primer cop que vaig anar a casa d’en Marion, fa gairebé una dècada. Vaig arribar-hi després de travessar Central Park un capvespre fred de març, perseguit per una família d’ossos rentadors. Coneixia la tasca d’en Marion com a traductor, i m’hi vaig presentar com qui fa un pelegrinatge, amb respecte i admiració. En Marion, però, era un home generós i càlid, que agraïa les visites i ben aviat et feia sentir a casa. Recordo que aquella nit vam anar a sopar pel barri, no gaire lluny perquè ja tenia problemes d’esquena, i que la conversa, després, es va allargar unes hores més, al menjador de casa seva, amb una ampolla de vi. En Marion era un home d’una saviesa profunda, i sentir-lo parlar de Buero Vallejo o de Benet i Jornet amb la passió amb què ho feia era un autèntic plaer. Puc dir que no hi ha gaires intel•lectuals i acadèmics capaços d’unir rigor i tendresa com ho feia en Marion, sense impostures ni hipocresies.

Aquella nit de març a l’Upper West Side, vaig comentar-li a en Marion el meu projecte de reprendre la carrera acadèmica, després de vuit anys al Teatre Nacional de Catalunya, i fer el doctorat als Estats Units. Ell va ser una de les primeres persones que em va animar a fer el salt, i em va prometre que el tindria al costat, i que trobaríem maneres de col•laborar. Amb el pas dels anys, ja instal•lat a Chicago, vaig tornar a en Marion i a les seves traduccions en diverses ocasions, tant per dur a terme la meva recerca com quan vaig coordinar una col•laboració entre la Universitat de Chicago i el TNC per fer una lectura dramatitzada de l’obra de Lluïsa Cunillé Barcelona, mapa d’ombres, a la ciutat del vent. La traducció de l’obra, no cal dir-ho, era magistral i anava a càrrec d’en Marion, qui va cedir-la generosament per a l’ocasió.

El Marion traductor ens ha llegat una obra important, que ha permès de difondre el teatre català en l’àmbit anglosaxó —no crec que sigui cap exageració afirmar que ell és un dels agents responsables del boom internacional de la dramatúrgia catalana de fa una dècada—. Per als qui el vam conèixer, aquest llegat ve acompanyat de la seva bonhomia, d’un somriure franc sota el seu característic bigoti de galant de Hollywood, i per una mirada generosa i inquieta, sempre espurnejant de curiositat. Quina fortuna haver-te conegut, Marion. Gràcies per aquests anys, per la teva saviesa i el teu suport. Impossible no recordar-te cada cop que trepitgi l’Upper West Side.

“La seva tasca com a traductor mai no serà prou reconeguda.”

Isaias Fanlo

Josep Maria Miró

Dramaturg i director escènic. Premi Born de Teatre 2020.

De vegades comencem a estimar les persones per com estimen als nostres amics. També per com estimen allò que ens estimem, com la nostra cultura i llengua. La primera vegada que vaig sentir el nom d’en Marion Peter Holt va ser a través d’en Papitu [Josep Maria Benet i Jornet], de qui havia traduït diverses obres a l’anglès. Ens havíem escrit i s’havia interessat pel meu teatre, però no va ser fins al 2017, en el meu primer viatge a Nova York, que vaig conèixer-lo personalment.

Casa seva era l’interior d’un típic pis històric novaiorquès, carregat d’objectes -cartells, làmines, llibres…- que evidenciaven l’estima per Catalunya i la nostra cultura. Passar la tarda parlant de teatre, traducció i política amb algú que té la vivència de gairebé un segle i l’experiència i amistat de noms com Buero Vallejo o Benet i Jornet era un regal. Dic gairebé un segle i és una suposició perquè mai he sabut l’edat d’en Marion, un presumit, que amagava l’edat, i mantenia certa coqueteria juvenil. La notícia de l’alzheimer d’en Papitu va ser un sotrac per ell. A mi m’entendria i emocionava profundament que, tot i la seva avançadíssima edat, sempre parlés d’una possibilitat imminent d’agafar un avió i viatjar fins a Barcelona per retrobar-se amb el seu amic i amb la nostra ciutat. La mateixa tendresa que em produeix que Alvin Straight agafi l’únic mitjà de transport que té, un vell i atrotinat tallagespa John Deere, per travessar 500 quilòmetres de Iowa fins a Wisconsin per visitar al seu germà Lyle, malalt i a qui fa deu anys que no veu, a The straight story de David Lynch.

També l’admiració que tinc als traductors, una feina sovint discreta i silenciosa però cabdal en la visibilitat i internacionalització del nostre teatre. En Marion era tan generós que, tot i manifestar-te el desig de traduir-te, et reconeixia la felicitat que li causava saber que el teu teatre estava en bones mans, encara que fossin les d’un altre traductor de qui no escatimava elogis. Aquest darrer any ens hem escrit bastant. Agraïa “les cartes”, tal com anomenava els correus electrònics, i era feliç si li feia arribar nous textos. Les seves “cartes” eren genuïnes i anaven des del seu retorn textos enviats; els problemes amb l’ascensor; el seu pànic al dentista i el tooth implant; o el seu profund menyspreu a les polítiques i els últims intents de mantenir-se al poder de Donald Trump. Només m’entristeix la tristesa i la soledat que li va provocar la pandèmia. Som poc conscients de com ha patit la gent gran que viu sola.

Marion, et trobaré a faltar. Descansa. Tant de bo aquest darrer viatge et porti allà on vulguis amb el teu tallagespa.

“Casa seva era l’interior d’un típic pis històric novaiorquès, carregat d’objectes que evidenciaven l’estima per Catalunya i la nostra cultura.”

Josep Maria Miró