Marilia Samper i Meritxell Yanes ens parlen de ‘Kilòmetres’

Fins el dia 16 d’octubre es pot veure Kilòmetres a la Sala Beckett. Montse Barderi conversa amb la dramaturga i directora de l’obra Marilia Samper i l’actriu i néta de les famílies de la qual es parla a l’obra, Meritxell Yanes.

Montse Barderi (MB): Tot i que Kilòmetres és una obra molt personal, basada en una família molt concreta, toca temes d’abast universal com l’arrelament.

Meritxell Yanes (MY): Quan ja tenia al cap la idea de fer Kilòmetres vaig començar a buscar la persona que em pogués acompanyar en aquest camí. Quan vaig conèixer la Marilia vaig pensar que era la candidata perfecta, perquè era una persona que havia viscut a molts llocs diferents i per tant s’ho podia mirar tot amb una mirada neta i sense prejudicis, sense que s’ho fes massa personal.

Marilia Samper (MS): A mi m’agraden les petites històries, les històries íntimes, perquè dins hi ha una gran història. I a Kilòmetres hi ha una gran història. I també perquè per a la Meritxell era important fer aquest projecte a nivell personal i em va agradar poder treballar amb ella per donar-li forma d’espectacle.

MB: Quin és el major descobriment que heu fet en aquesta obra?

MS: Per a mi ha suposat una altra mirada a la Guerra Civil espanyola, no a nivell històric, sinó per haver descobert a través de les cartes que eren persones molt joves, i que els va tocar viure una tragèdia d’unes grans dimensions. Tenen 21 anys, i estan lluitant perquè no el matin, enterrant cadàvers, morint-se de gana i de fred… I això ens fa reflexionar sobre la nostra vida d’ara, ens fa relativitzar els nostres problemes, perquè van saber tirar endavant, amb aquesta força vital. De vegades menystenim els nostres avis, els veiem com persones que sobren, i a banda del valor que van demostrar si avui estem aquí també és gràcies a ells.

MY: Sí, el tema de la guerra, que segueix sent tan actual: avui en dia veiem els camps de refugiats sirians i en certa manera els nostres avis van passar pel mateix. És com si no haguéssim après res, tot segueix igual.

MB: Un altre tema que apareix a Kilòmetres i que a la Marilia també li interessa especialment és el de la religió…

MS: Sí, des de fa temps. La necessitat de donar un sentit transcendent a la vida és inherent a l’ésser humà. I en la no resposta radica la fe. Allò intangible és el que et fa connectar-te amb alguna cosa més profunda.

MY: A mi també m’interessa molt tant el tema de la religió com el de les noves religions. En el cas dels meus avis són persones que passen moltes penúries i troben en la religió una força per seguir vivint. Ell necessitaven la fe per a creure que es retrobarien amb tots aquells fills que havien perdut.

MB: I aquesta transcendència l’heu trobat o no la necessiteu per tirar endavant?

MY: Jo no la necessito per tirar endavant, m’agafo a la simple vida… També és cert que de moment he tingut una vida força tranquil·la i no he necessitat trobar la força en un altre costat.

MB: L’obra deixa palès que és important el llegat a les generacions futures, als fills, venim de la mort i donem vida. La Meritxell és mare de dos fills, la Marilia no vol tenir fills.

MS: És un tema que m’interessa, sóc una dona que ha pres la decisió absolutament conscient de no voler tenir fills. Però entenc que la creació del món, de la història es basa en què vagin apareixen noves generacions, i en aquest sentit no deixa d’haver-hi una certa transcendència. La meva maternitat en canvi està centrada en les meves obres, en el meu treball, que és una altra manera de ser mare.

MB: Precisament parlant de les obres, un altre tema que m’ha semblat important és la pulsió creativa, l’avi que escriu amb voluntat literària.

MY: Sí, la necessitava des de molt jove, si hagués viscut en un moment històric com el nostre el veig publicant algun llibre, escrivint algun article al diari. Però com sempre la guerra ho va estroncar tot.

MB: L’obra comença en el moment de la mort de l’àvia, on tots hi haurem de passar si tenim sort. Us fa por l’arribada d’aquest instant irreversible?

MS: Clar, com a tothom, però haurem viscut i estimat. És l’única opció. Acceptar-ho. El més terrible és la mort d’algú que li queda tota la vida per davant, però quan ja ets gran és part de la vida.

MY: A mi aquesta obra m’ha fet reflexionar que quan arribes a aquest moment ja estàs tan cansada i avorrida de viure que és un pas més, però també veus que l’àvia tenia molta por… I sí, em pregunto com ho viuré jo. Per altra banda també constato que els avis que s’han mort sent creients i des de la fe, han marxat amb una gran pau interior.

MB: I com ha sigut l’experiència de treballar plegades? Què us heu donat mútuament?

MY: Per a mi el més important és com la Marilia encara els personatges des de la delicadesa, la sensibilitat i la quotidianitat. Hem connectat molt.

MS: La Meritxell és una actriu fabulosa perquè és dúctil, fàcil, sempre està a favor de les propostes i deixa a banda els dubtes i les pors. Això és molt gratificant, sempre pots anar més enllà i hi ha una immensa confiança mútua i tot és fàcil i agradable. Els processos creatius amb la Meritxell són processos d’immensa felicitat i alegria.