Maria Estuard: dones i política

Sílvia Bel i Míriam Alamany són Maria Estuard i la reina Isabel I d’Anglaterra a Maria Estuard de Friedrich Schiller, que aquests dies es representa al Lliure de Gràcia amb un repartiment de luxe. És un muntatge acurat i respectuós de Sergi Belbel, que ens explica aquí el sentit i actualitat de l’obra més shakespeariana del romanticisme alemany.

El conflicte entre Maria Estuard, reina d’Escòcia, catòlica (“papista”) i la seva cosina Isabel Tudor, reina d’Anglaterra, protestant, ha inspirat moltes obres literàries, òperes i, posteriorment, pel·lícules i sèries televisives, sobretot a partir d’aquesta celebrada versió de Friedrich Schiller, publicada l’any 1800.

El segle XVI, Europa viu, segurament, un dels moments més conflictius i apassionants de tota la seva història, quan les grans nacions esdevenen estats que comencen a disputar-se l’hegemonia i el poder. La conquesta i la colonització d’Amèrica, el comerç marítim i la prosperitat econòmica impulsen el creixement i els generen esperances d’esdevenir autèntics “imperis”. Les grans dinasties reials i les principals famílies de l’alta aristocràcia comencen a teixir relacions entre elles fins a constituir una autèntica “xarxa” de grans nissagues que aspiren a controlar el poder i estendre’l més enllà de les fronteres territorials. Les dinasties i corones d’Anglaterra, d’Espanya i de França, sobretot a partir de la primera meitat del segle XVI, amb els regnats d’Enric VIII, de Carlos I i de François I, senten la necessitat d’establir lligams d’unió entre ells per por que un d’aquests estats no esdevingui més poderós que l’altre. Això comporta moltes vegades que s’estableixin autèntiques conxorxes, xarxes d’espionatge, moviments tàctics, lligams forçats i obscures conspiracions fins i tot a l’interior de cada un dels regnes. Quan una de les grans nissagues italianes, famosa per les seves intrigues i les seves ànsies de poder, els Medici, accedeixen a la corona francesa (la poderosa Caterina, casada amb Henri II, esdevé mare, entre d’altres, de tres reis francesos, un dels quals, Charles IX, passarà a la història per instigar la famosa “nit de Sant Bartomeu”, en la qual es van massacrar sanguinàriament tots els protestants de París), es pot dir que l’Europa del segle XVI ha esdevingut un autèntic polvorí.

No és estrany que dos segles i escaig més tard, Friedrich Schiller, un dels primers escriptors romàntics de la història de la literatura juntament amb Goethe, quedés fascinat per aquest segle i pels seus protagonistes. Schiller pertany al grup de creadors alemanys “Sturm und drang”, que inaugura el Romanticisme, autèntica revolució literària i artística de finals del segle XVIII que, partint del racionalisme i del moviment enciclopèdic francès, va un pas més enllà en la reivindicació de la passió, del geni, de la follia i de l’exacerbació sentimental i situa Shakespeare com a autor fonamental i gairebé sagrat, com a model a seguir. Recordem que durant gairebé tot el segle XVIII, Shakespeare havia estat criticat durament pels autors de la Il·lustració com Voltaire, per ser massa exaltat i obeir més als impulsos de la rauxa i de la passió que no pas de la raó, per ser poc fidel a la història i per deixar-se dur de manera abusiva i a vegades grollera (segons ell) per la fantasia i la imaginació.

I com Shakespeare va fer a cavalls dels segle XVI i XVII, els poetes i autors romàntics de finals del XVIII i de la primera meitat del segle XIX troben en la història un pretext per expressar i vehicular idees del seu present. A cap obra de Shakespeare no apareix la reina Isabel I, però sí les grans dinasties reials que la van precedir i que van acabar constituint més tard l’imperi britànic. Sense parlar mai d’ella, Shakespeare no deixa mai de parlar-ne. De la mateixa manera, Schiller s’apassiona per les històries del passat d’Europa i dedica algunes obres a personatges i intrigues d’èpoques anteriors amb la intenció d’explicar el seu temps present, l’Europa immediatament posterior a la Revolució Francesa i, per tant, per reivindicar-ne els nous ideals: “liberté, égalité, fraternité“. Montesquieu neix cent anys després de la mort de la reina escocesa Maria Estuard i, en canvi, la seva teoria sobre la separació de poders ressona poderosament al llarg de l’obra que Schiller li dedica. Un personatge com el jove Mortimer, nebot del cavaller Amias Paulet, el carceller que custodia Maria Estuard, és segurament una invenció de Schiller i és qui transmet amb més força i determinació les principals idees i els trets més destacables del romanticisme. Tampoc no està verificat històricament que la reina Isabel I s’entrevistés cara a cara amb Maria Estuard. Però Schiller “força” la història i fa que les dues reines es trobin al jardí del castell de Fotheringay en una escena memorable que ha passat amb tota justícia com una de les escenes cabdals del teatre romàntic i, potser també a hores d’ara, de la història del teatre de tots els temps. Dues reines que pertanyen a dues nacions que comparteixen un mateix territori. Que representen dues maneres d’entendre el món, dues religions diferents, dues actituds davant la vida, la política i el poder. Però també davant l’amor i els sentiments. Perquè quan ambdues es troben enfrontades, no deixen de ser, malgrat tot, i d’aquí la grandesa de l’escena i, per extensió, de tota l’obra, “tan sols dues dones cara a cara”.

   Maria Estuard és, sens dubte, una de les obres més emblemàtiques de Schiller i del teatre romàntic alemany, que s’escamparà per tot Europa en la primera meitat del segle XIX. Una obra on dues dones són les protagonistes. No n’hi ha gaires més fins aleshores en la història del teatre. Sí que n’hi ha amb una sola dona, sovint compartint protagonisme amb un home (Medea amb Jasó; Antígona amb Creont; Rosalinda, Pòrcia i Viola amb la versió masculina d’elles mateixes…). Però ben poques amb el protagonisme compartit per dues dones enfrontades i totes dues amb poderosos arguments que justifiquen els seus actes.

La famosa “batalla de reines” serveix a l’autor per realitzar brillants reflexions sobre la política, l’art, la religió, la justícia i les principals convulsions socials que agiten l’Europa de principis del segle XIX de la mateixa manera que ho feien a la segona meitat del XVI.

Malauradament, encara ara, en ple segle XXI, i com comprovareu d’aquí a uns instants, algunes d’aquestes reflexions són encara ben vigents.

LA VERSIÓ

   Maria Estuard és una obra amb cinc actes, d’unes quatre hores de durada, i amb un extens repartiment, amb disset personatges i amb molts altres d’episòdics, a la manera de les grans obres clàssiques i romàntiques.

Per a aquesta versió, he volgut fer una reducció dràstica per condensar tot el conflicte a la “batalla” de les dues reines, Isabel i Maria, sense menystenir alguns dels principals personatges que les envolten i que són autèntics “vehicles” del pensament romàntic de Schiller.

La trobada de les dues reines, a l’acte tercer, ha estat respectada en la seva totalitat.

He conservat, a més de les dues reines, els personatges bàsics perquè la història s’expliqui de la manera més directa: la fidel i catòlica Hanna Kennedy, dida de Maria i, a l’últim acte, el seu majordom Melvil, com a presència muda però necessària en ser qui absol a l’últim instant de vida els pecats de la reina escocesa; els carcellers Amias Paulet, cavaller protestant de gran noblesa, i el seu exaltat i jove nebot Mortimer (personatge romàntic per excel·lència, com ho és el “Werther” de Goethe) i, de la cort d’Isabel, tan sols els dos personatges centrals: el poderós, influent i intrigant William Cecil, baró de Burleigh, i el favorit d’Isabel, Robert Dudley, comte de Leicester, personatge fosc, ambigu i complex, que té el cor repartit i dividit entre totes dues reines.

He volgut respectar escrupolosament el llenguatge de Schiller tot i fent-lo el màxim d’entenedor possible per a l’espectador. La força de les paraules, plenes de belles imatges i de metàfores suggerents, a voltes fa recordar Shakespeare però també representa, per a l’època, tota una novetat, en allunyar-se dels canons del classicisme i del més estricte racionalisme i fent gala d’una expressivitat molt més explosiva, apassionada, plena de lirisme i de gran intensitat dramàtica.