Marc Rosich i Guille Milkyway parlen de ‘La dona vinguda del futur’

Són l’ànima de La dona vinguda del futur. Dos apassionats de la seva feina que han unit esforços per crear aquest musical pop i vitalista, que promet ser una de les revelacions de la temporada.

Isaias Fanlo

Isaias Fanlo

Gestor cultural i escriptor. Doctorand per la Universitat de Chicago.

Són l’ànima de La dona vinguda del futur. Dos apassionats de la seva feina que han unit esforços per crear aquest musical pop i vitalista, que promet ser una de les revelacions de la temporada. Marc Rosich, que estrena el seu primer text de creació al TNC després d’haver-hi triomfat amb les dramatúrgies de Mort de dama i Pedra de tartera, i Guille Milkyway, ànima de La Casa Azul, un dels grups pioners del panorama pop independent del país, ens parlen d’aquesta bogeria deliciosa titulada La dona vinguda del futur. Isaïas Fanlo ha transcrit la seva conversa, publicada al web del Teatre Nacional.

Marc Rosich: Gairebé no em crec que La dona vinguda del futur sigui una realitat. La idea de fer aquest musical va sortir d’una broma que ens fèiem a la companyia de teatre familiar Teatre Obligatori mentre anàvem de bolos per tot Espanya en furgoneta. Els viatges duraven hores, i pensàvem en possibles històries esbojarrades. Tot parlant, vam veure que la publicitat amagava un munt d’històries potencials. Moltes històries que no s’expliquen i que podien ser fascinants.

En aquest sentit, què passava amb la dona vinguda del futur, aquesta dona que sortia en aquell famós anunci de detergent, i que es va convertir en una icona? Què passava amb ella quan s’acabaven els vint segons de l’anunci i havia ajudat la seva clienta a netejar la roba? Aquest va ser el punt de partida de La dona vinguda del futur. Evidentment, després la cosa va molt més enllà.

Per fer un musical com aquest necessitava la complicitat d’una persona com en Guille. Primer, perquè sóc molt fan de la seva música. A més, sabia que és un especialista en fer jingles publicitaris, de manera que encaixava perfectament amb el musical. I sempre havia volgut que féssim alguna cosa junts. Sabia que combinaríem bé. En Guille Milkyway és un mestre en fer himnes pop, i jo també tinc un vessant d’escriptor teatral pop, si és que podem utilitzar aquesta expressió. Duty Free, N&N… són obres de teatre que he escrit i que seguien una estètica pop molt marcada. Ell i jo tenim mons molt afins.

Guille Milkyway
: A mi aquest musical em plantejava reptes molt interessants. Ja ho ha dit el Marc, que he fet força música per a publicitat, però normalment, quan fas música per a anuncis, estàs molt engavanyat, les exigències són moltes i molt concretes.

El que no havia fet mai és el que he fet aquí: música per a publicitat amb absoluta llibertat. Personalment, em sento alliberat, perquè no he hagut de posar-hi cap fre, he pogut treballar amb llibertat total. I ha estat una experiència molt gratificant, que m’ha permès d’investigar molt, d’anar fins a l’extrem. No m’he hagut de contenir gens… i la meva manera de ser és totalment contrària a la contenció!

Rosich: Jo tampoc em caracteritzo per ser gaire contingut! (Riu.) A La dona vinguda del futur m’he pogut permetre d’ajuntar els elements més esbojarrats que mai m’havien passat pel cap. És un moment delirant rere un altre…

Milkyway: I això ha estat així des del principi. Recordo els primers escrits que em vas passar: em pixava de riure jo sol! Va ser una gran font d’inspiració i em va servir per anar més enllà que de costum. Les meves cançons tenen una certa tendència a la pseudoèpica, i el text de La dona vinguda del futur em va fer venir la sensació que m’obries la porta perquè pogués desenvolupar aquest tema…! De fet, el procés de creació ha estat molt natural. Text i música casen perfectament. Aquesta ha estat una de les claus.

Rosich: «Natural» és una paraula important. En els assaigs tot ha anat sortint de manera molt natural. Les actuacions, les coreografies, la implantació a escena es va posant al seu lloc sense haver-ho de forçar. És màgic. Crec que és un muntatge amb un component màgic molt important. Tinc la sensació que no hem hagut de patir gens per fer-ho, que tot ha sortit sense problemes.

Milkyway: És que jo penso que el patiment en el procés creatiu està molt sobrevalorat. De vegades tendim a associar un bon resultat artístic amb un patiment previ, i no sempre és així.

I mira que jo sóc dels qui pateixen, normalment! Però no en aquesta ocasió. Potser és perquè quan treballo, acostumo a ser 100% responsable del producte que faig, i en aquest cas he hagut de treballar en equip, el que suposa una experiència estranya per a mi. Ho he fet algun cop, però no sovint. I he de dir que mai m’havia divertit tant treballant en grup! A més, és la meva primera experiència teatral i ha estat molt gratificant.

Rosich: Una de les coses que tenia molt clares per a aquest projecte és que si volia que sortís bé havia de comptar amb un equip molt còmplice en tots els àmbits. Començant pel Guille, amb qui ens coneixem des de fa temps, però també amb la resta de l’equip: la Beth, amb qui havíem treballat junts quan vam fer el Tirant Lo Blanc i sempre havíem tingut ganes de fer alguna cosa esbojarrada, o la Marta (Lyona), amb qui fa molts anys que parlàvem de tirar endavant algun projecte… i amb la resta de l’equip, format per la gent de la meva companyia de teatre, que hem treballat plegats des de l’adolescència, i amb tot d’amics i amigues excel·lents professionals i còmplices de les nostres bogeries.

Milkyway: De seguida, a nivell musical, vaig veure que el projecte sortiria bé. Des del primer moment que vam començar a treballar amb la Beth que es veia que tot seria molt fàcil. I mira que per a mi és una novetat total fer música per a teatre, que és una disciplina artística amb la qual no havia treballat. Els actors s’han fet seva la música, cosa que no sempre passa, i això és fantàstic.

Rosich: Per a tu deu haver estat estrany sentir les teves cançons, que generalment cantes tu, amb les veus dels actors.

Milkyway: Sí, generalment això m’acostuma a costar molt. I estic molt feliç que en aquest cas no sigui així.

Rosich: Jo també, feia molt temps que no m’ho passava tan bé muntant una obra. Ara feia anys que no dirigia teatre (quan faig de director és més en muntatges de música clàssica), i tornar a recuperar-ho és addictiu.

Milkyway
: Aquesta manera de treballar es nota en el muntatge. I penso que tant nens com adults es contagiaran de l’esperit pop deLa dona vinguda del futur.

Rosich: Tot espectacle familiar ha d’anar dirigit tant a nens com a pares. Els adults són qui porten els nens al teatre, de manera que també és la nostra feina que s’ho passin bé en aquest espectacle. A La dona vinguda del futur els nens passaran una molt bona estona, però també els pares, perquè constantment els piques l’ullet. Els pares entendran molta ironia, molts homenatges, que els nens no veuran.

Milkyway: Suposo que la clau és trobar un punt mig: abaixar una mica la complicació del producte d’adults, però també apujar la complexitat del producte infantil. M’explico: a la música de tipus familiar, el que s’ha acostumat a fer és rebaixar moltíssim el llistó del producte perquè el nen no hagi de fer cap esforç, perquè tot sigui molt fàcil. Jo no hi estic gens d’acord, amb aquesta manera de fer. Els nens aprenen ràpid, són capaços de fer un esforç i d’assimilar les expressions artístiques. I encara que no ho entenguin tot, l’esforç fa que estiguin alerta, i això és bo per a ells, perquè els educa, els fa més intel·ligents. I al final, gaudeixen molt més del que estan veient que un altre tipus de música més fàcil, més sedant. Els mateixos nens veuen que han estat capaços de superar-se i això és molt bo!

Rosich: Escriure una obra familiar demana tant de rigor o més que escriure una obra per a adults. No és un gènere menor.

Milkyway: A mi de vegades m’han criticat perquè la meva música té alguna cosa infantil o naïf, com si això fos negatiu. Fa temps, reconec que això em pesava. Ara ja no. I fer un musical familiar per a mi és trobar l’equilibri perfecte.

Rosich: M’ha agradat molt que diguessis que el text et va fer riure només de llegir-lo. Perquè sí que ha de fer riure, però al mateix temps hi ha un rerefons.

Milkyway: El mateix títol de l’espectacle, els primers estímuls visuals, marquen molt clarament quin és el to de La dona vinguda del futur. El teu text és divertidíssim, Marc, però no com a nen, sinó com a adult.

Rosich: És que, tot i que l’argument de l’obra el podríem haver agafat de manera dramàtica (una persona que es perd i que no sap com tornar a casa), hem jugat amb les caricatures dels personatges, amb els homenatges i amb les situacions per fer-ho còmic i trepidant. És una mica com passa a les teves cançons, Guille, que musicalment són molt alegres i brillants però que en realitat tenen una lectura fins i tot tràgica.

Milkyway: Exacte, és la ironia aplicada a la forma. Podem riure’ns de les coses però sense que això signifiqui que no hi donem importància. Per exemple, una de les coses que m’agraden més de La dona vinguda del futur és quan, precisament, la dona ens parla del futur d’on ve. Això dóna un joc espectacular, i ens permet d’enviar un missatge crític.

RosichLa dona vinguda del futur és una mirada irònica sobre el món de la publicitat i del consumisme, i també sobre el futur que estem construint. És el futur d’on arriba la dona vinguda del futur, que al text descrivim com a postnuclear. Evidentment, no hi donem solucions, sinó que ho mostrem, perquè els espectadors puguin reflexionar-hi.

Milkyway: No és una obra moralitzant, sinó descriptiva. Hi ha una cosa que em va agradar molt del text del Marc, i que he intentat transmetre també a les cançons, i és que tot i que nosaltres, habitants del present, podem veure el món que ens descriu la dona vinguda del futur com una mena de malson apocalíptic, per a ella no és així. Per a ella, el seu present és casa seva, i s’hi sent còmoda.

Rosich: I el seu present és també el nostre futur, com diu la Mina, un dels personatges de l’obra. I no és tan diferent del nostre present, si ens ho mirem bé. A la cançó El targeter cromàtic, la tornada diu: «al futur, el món és un macrocomplex on només hi ha un fabricant que fa totes les coses que podem necessitar». I la família ho veu com una cosa terrible, però no se n’adonen que el seu present és exactament igual: només consumeixen productes de la marca Power.

Milkyway: No és un panorama gaire diferent del nostre. La família veu els anuncis i sent el desig de comprar tots els productes, no per necessitat sinó per inducció.

Rosich: En tot cas, es tracta d’un musical, amb molt teatre, una música estupenda, coreografies fabuloses, uns vídeos divertidíssims, molt sentit de l’humor, esperit crític, ironia, i uns actors de primera. Què més es pot demanar? (Riu.)

Si voleu més informació sobre La dona vinguda del futur, feu clic aquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació