Maqueta a escala 1:1

A vegades tendim a idealitzar determinats objectes o fets del passat. Si mirem a meitats del segle XX, hi podem trobar un d’aquests símbols que van canviar la vida de moltes famílies i que ara són recordats amb nostàlgia per tots aquells que en van tenir un: el Seat 600. Aquest model de cotxe va ser rebut com un símbol de progrés, llibertat i autonomia, un avenç que suposava una forma diferent de relacionar-se amb l’entorn. Ara, el teatre Goya el converteix en el personatge central de La dona del 600, una producció sobre la pèrdua i el pas del temps.

Què faríeu vosaltres si de cop un familiar es dedica a reconstruir un Seat 600 al menjador de casa seva. És el que li passa a la Montse (Àngels Gonyalons) quan torna de visita a la casa familiar on viu el seu pare (Jordi Banacolocha). Ella, que es dedica a causes benèfiques en el continent africà, desconeixia l’activitat clandestina del seu progenitor. Peça a peça, i contravenint les indicacions mèdiques, ha tornat a fer realitat el vehicle de la seva dona, que va morir anys enrere. Les filles, en aquell moment, van decidir vendre el cotxe, però ara ha tornat. No el mateix, però sí un de molt semblant.

Aquest és el punt de partida d’una proposta dirigida i escrita per Pere Riera, amb un punt surrealista materialitzat en el fet de tenir un vehicle al menjador de casa i també en la situació un punt absurda que se’n deriva posteriorment. Tanmateix, el punt còmic inicial, que serveix per situar l’acció i presentar els personatges, va modulant i adoptant, progressivament, un rerefons més emotiu i profund del que el públic segurament s’esperava. En els primers minuts també coneixem a la germana de la Montse, la Pilar (Rosa Vila), amb un tarannà més pràctic i agre. De fet, la confrontació d’opinions i de visió sobre el món entre les dues també marca la narració de l’obra, però potser és un terreny força sucós en el qual es podria haver aprofundit una mica més.

Quan l’obra agafa un tarannà més fosc, ja en la segona meitat, fa la seva sortida a l’escenari la Mercè Sampietro, encarnant el paper de la mare. L’actriu fa poques intervencions però, tanmateix, el seu personatge esdevé l’epicentre de l’obra, a través del dol: per ella, el cotxe era un vehicle que la transportava, literalment, cap a la llibertat. Ara bé, durant la primera meitat, la resta dels personatges parlen de la mare com algú extraordinari i fent ús d’unes descripcions genèriques que indueixen a construir-la d’una manera molt concreta en la imaginació del públic, però, segurament, poc se sembla amb la que surt més tard en escena. De fet, potser hauria estat més encertat prescindir de la presència física del personatge, tot i la seva importància cabdal en el text.

Això últim sí que resulta evident en el personatge de l’antiga parella de la Pilar, una de les filles. L’actor Pep Planas assumeix el repte de donar vida a un home que, dins de la narració, resulta irrellevant i prescindible. Això sí, tant ell com la resta de l’elenc ofereixen unes interpretacions ben executades. En la mateixa línia hi trobem l’escenografia de Sebastià Brosa, acurada i al servei de la trama, idònia per ubicar l’acció en el seu marc temporal en cada moment, tot i els viatges entre el passat i el present. I el cotxe situat al mig de l’escenari deixa clara la intenció de la peça de fer-ho girar tot al seu voltant.

La dona del 600 és una proposta que parla sobre l’empremta que deixa la mort d’una mare que marxa abans d’hora, un pare que lluny de superar-ho s’agafa a la figura del cotxe (l’objecte preferit de la mare) per mantenir viu el llegat emocional de la seva dona, una filla enèrgica que sempre està fora de casa i no sap com orientar la seva vida personal (es veu amb cor, ara sí, de construir una família formal amb la seva parella?) i una altra filla que travessa un mal moment després de divorciar-se amb un fill pel mig que no vol perdre. Aquest és el panorama de la família, que anem descobrint mentre planeja per l’aire una pregunta: què faran les filles amb el Seat 600 que ocupa tot el menjador? Si ho voleu descobrir, hi ha representacions fins al 15 de desembre.