Mai dos sense tres

La sala La Planeta de Girona ha repescat Els somnàmbuls, de Llàtzer Garcia, una comèdia que dispara contra la institució de la parella, amb la qual l’Escenari Joan Brossa inaugura la temporada 2020-2021.

La Laura estima en David i en David estima la Laura. Res a dir. En David és el millor amic d’en Genís i en Genís és el millor amic d’en David. Res a dir. El problema rau en el fet que la Laura i en Genís són parella i, per tant, en David esdevé l’amant i el tercer en discòrdia, fet que converteix en Genís en un cornut i la Laura en una dona que juga a dues bandes. Una obra sobre un triangle amorós (argument altrament molt suat)? No pas! Els somnàmbuls, de Llàtzer Garcia, és una enginyosa proposta que qüestiona i capgira el concepte tradicional de parella. On està escrit que una parella l’hagin de formar necessàriament dues persones? Hi pot haver una parella de tres?

La sala La Planeta de Girona ha repescat aquesta peça –que es va estrenar al festival Temporada Alta de l’any passat– i amb la qual l’Escenari Joan Brossa de Barcelona inaugura temporada aquest dimecres (on es podrà veure fins al pròxim 4 d’octubre). Garcia, que s’ha inspirat en Design for Living de Noël Coward i en pel·lícules de Truffaut i Godard, en firma també la direcció, acurada i esplèndida.

La Laura és la Laura Pujolàs; en Genís, en Genís Casals; i en David, en David Marcè. Per què complicar-se la vida triant noms ficticis? No paga la pena si l’obra no ho requereix. D’un temps ençà, aquest recurs m’agrada. Al principi ho atribuïa a una mandra dramatúrgica, i em feia ràbia, però la barra inicial s’ha convertit en una versemblança als personatges de la trama. Però no perdem el fil.

Els somnàmbuls ens parla del poliamor, que no de la poligàmia. Ens planteja noves formes de relació, i posa a la picota el concepte de parella tradicional. Qui diu que una relació no pugui ser a tres bandes? I no parlem de fer un trio al llit –que també, si ve de gust– sinó d’establir els lligams emocionals en tres direccions. L’obra planteja aquest interessant debat: els tres personatges s’emboliquen i tenen una relació sòlida i ferma entre dos dels vèrtexs. Dos, i un s’ho mira. I ara, canvi. Dos més, i el tercer s’ho torna a mirar. I anar fent. Però cap dels binomis funciona del tot, està incomplet, coixeja, perquè els falta un ingredient: la tercera persona que en aquell moment vital no està formant part de la parella. Les interpretacions són autèntiques i sinceres, de nota.

Pujolàs es marca un solo només arrencar la funció, que es desenvolupa íntegrament sobre un tatami rodó de fusta, que presideix la sala, pelat, a 360º (felicitats a Lluís Nadal “Koko”, que signa l’encertat espai escènic). El públic l’envolta i segueix les seves diatribes sobre l’amor, que deia en Gabo. Una crisi rotunda, on està immersa. El seu rostre és un mapa d’expressions facials. No sé quants músculs tenim a la cara, però m’hi jugo una mà que els mou tots. Feia temps que no veia una cosa semblant. Casals i Marcè fan exactament el mateix. Quin trio! La direcció permet que tothom gaudeixi d’aquest regal, ja que tant ella com ells es mouen dissimuladament en cercles perquè no quedi cap angle mort. Bé, sent justos i fidels a la posada en escena gironina, la nostra parella de tres aprofita, de tant en tant, tots els espais de la Planeta, això és, grades, altells i parets circumdants que utilitzen a manera de pissarra. No coneixem quina serà la versió brossiana, però segur que se les enginyen perquè el resultat sigui el mateix.

En vuitanta minuts recorrerem, mitjançant salts en el temps, diferents moments de la seva peculiar amistat. Des de la nit de cap d’any en què els dos nois van conèixer la Laura, fins a l’actualitat. Moments importants en què els tres mosqueters van buscant fórmules d’una possible felicitat en diferents esquemes de relació. L’amistat original s’anirà esquerdant quan l’amor i la gelosia (ai, quant de mal fa la noció d’amor romàntic!) entrin en joc. O, si de cas, s’anirà transformant en una altra cosa. De la crònica d’una infidelitat passarem a un estadi molt superior, i alhora molt perillós si no se saben jugar bé les cartes.

En definitiva, Els somnàmbuls analitza què significa fer-se gran, créixer i despertar-se com a persona adulta. Però, sobretot, s’atreveix a qüestionar un dels pilars fonamentals de la nostra societat (blanca, cristiana, heteronormativa i occidental): la família. Un atemptat en tota regla que farà cruixir les ànimes més puritanes i encotillades. O obrirà els ulls i la ment –qui sap! – a aquelles persones que no s’animaven a diversificar-se, a trencar motlles i a explorar, o almenys intentar-ho, altres formes de relació si les que ha conegut no li plauen.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí.