L’oreneta torna a casa

Després de triomfar per mig món, per fi s’estrena en català L’oreneta, el text de Guillem Clua escrit com a resposta a la ràbia i l’horror generat per l’assassinat d’una cinquantena de persones a l’atac més mortífer mai comès contra la comunitat LGTBI: l’atac terrorista al Bar Pulse d’Orlando (Florida, EUA) el 12 de juny de 2016, just el dia de l’aniversari de Clua. Gairebé sis anys després, La Villarroel estrenarà aquesta llargament esperada versió catalana d’una obra que ha triomfat tres temporades seguides a Madrid i que va tenir un teatre de Londres i un d’Atenes barallant-se per fer-ne l’estrena mundial el 2017.

Guillem Clua, autor de textos com La pell en flames, Marburg, l’exitós díptic d’Smiley o la llorejada Justícia, que li va valdre el Premio Nacional de Literatura Dramática 2020, segurament és, ara mateix, un dels autors més internacionals que tenim. Les seves obres són representades a multitud de països i, sovint, els seus textos s’estrenen abans fora de Catalunya que aquí. L’oreneta n’és un bon exemple: abans d’arribar a Barcelona, l’obra ja s’ha vist a una quinzena de països i ha realitzat una extensa gira de dos anys pel territori espanyol.

Una més de les tantes anomalies del nostre sistema teatral, que faria posar les mans al cap a Benet i Jornet si ho veiés. La pròxima vegada que un representant públic presumeixi del bon estat de salut de la dramatúrgia catalana contemporània, recordin-li-ho.

Sigui com sigui, a partir del 18 de febrer, i fins a principis de maig, finalment podrem gaudir d’aquesta obra a La Villarroel sota la direcció de Josep Maria Mestres (qui també va dirigir l’ambiciosa Justícia). Clua torna, així, a la sala que li va estrenar el seu primer text en un muntatge professional: La pell en flames (2005). Clua torna a casa i ho fa de la mà d’un gran equip: l’Emma Vilarasau i en Dafnis Balduz encarnaran l’Amèlia i en Ramon, els protagonistes d’aquest duet escènic; una severa professora de cant i un nou alumne que vol millorar la seva tècnica vocal per homenatjar a la seva recentment difunta mare.

Es dona el cas que Balduz ja va interpretar en Ramon a la versió castellana, també dirigida per Mestres i originalment protagonitzada per Carmen Maura i Félix Gómez, a qui Balduz va substituir posteriorment. De fet, en paral·lel a les representacions de La Villarroel, Carmen Maura estarà protagonitzant la versió francesa del text al parisenc Théâtre Hébertot. Tanmateix, el muntatge de La Villarroel no és una readaptació de la versió castellana, sinó que és una nova producció específicament pensada per la sala barcelonina.

Un dels canvis més significatius –a part del canvi d’actriu–  rau en la disposició de l’escenari. En aquesta ocasió, l’obra es representarà a dues bandes; motiu pel qual l’escenògraf Alessio Meloni ha hagut de replantejar tot l’espai escènic respecte a la versió castellana, també firmada per ell. Així, es vol acostar el màxim possible els espectadors a l’emotivitat i visceralitat de les actuacions dels intèrprets. Clua assegura que la feina que fan Vilarasau i Balduz damunt de l’escenari «és molt honesta» i que veure’n un assaig va ser com «veure l’obra per primera vegada».

Clua defineix L’oreneta com «un crit d’alerta davant una onada reaccionària ultraconservadora que amenaça els drets del col·lectiu LGTBI», on els dos protagonistes es «despullen capa per capa» i «com les bones cebes, fa plorar». El text barreja mecanismes de la comèdia i el melodrama per parlar de la pèrdua i del perdó, dels atemptats de signe islàmic i dels drets LGTBI, però sobretot de l’amor, «del poder guaridor de l’amor», un tema constant a les seves obres.

Vilarasau hi afegeix que l’obra aborda el dol i la culpa, així com les diferències generacionals, però que sobretot es tracta d’un text que convida a «entendre i respectar els altres des de l’emoció més pura, essencial i fonda; des de la part més humana de l’ésser humà». De fet, tots els membres de la companyia ressalten l’emotivitat de l’obra, plena de girs inesperats, motiu pel qual no han volgut desvelar gran part de la trama. Per a Mestres, la proposta de Clua és «lluminosa i sanadora» i ajuda a «empatitzar amb el dolor dels altres i a compartir els seus anhels».

Director i autor asseguren que, en les diverses representacions que s’han fet, l’espectacle sempre remou els espectadors: «no deixa indiferent a ningú», asseguren, «a tot arreu la reacció sempre és la mateixa, de seguida s’entén el nucli de l’obra, perquè la pèrdua és un sentiment universal, i els espectadors acaben mostrant una necessitat d’expressar-se». Clua afirma que el màxim privilegi que ha tingut com a dramaturg és veure com obres com aquesta han commogut tan profundament a alguns espectadors que els ha dut a emprendre canvis profunds en la seva vida, com reconciliar-se amb algun familiar amb qui s’havien distanciat o atrevir-se a expressar algun secret ocult.

Per a Mestres «l’obra no admet artifici» i Vilarasau agraeix «l’impudor de l’autor amb les emocions i els sentiments» perquè afavoreix el treball dels intèrprets, ja que sovint «els discursos massa intel·lectuals són més difícils d’actuar, s’han de remoure molt perquè els personatges estiguin vius als ulls dels espectadors». Tot un regal per lluir els dots i matisos d’un bon intèrpret i que en les mans adients –com les de Vilarasau, Maura o Balduz–  es converteix, sens dubte, en una de les apostes fortes de la temporada.