Lluís Pasqual en el punt de mira

El feminisme ens dona forces per denunciar l’abús de poder d’alguns homes sobre les dones, i també ens dona la força per defensar-los quan no veiem les coses clares, perquè el feminisme és sobretot igualtat i justícia.  I és des d’aquesta força on m’acullo per parlar i defensar a Lluís Pasqual, a qui no conec, amb qui no he parlat mai i amb qui no m’uneix cap mena d’interès. Excepte l’interès per la seva obra.

Realment podem assegurar que el masclisme explica el suposat  tractament que va fer Lluís Pasqual a l’actriu Andrea Ros i que ella, amb convicció i sinceritat – n’estic segura – ha manifestat en el seu facebook?  Jo diria que no. De fet, salvant les distàncies, podria ser el mateix esquema del tracte a les nedadores de l’Anna Tarrés, una entrenadora d’alt nivell, exigent, a la qual se la pot acusar que aquestes no són maneres, i ella es defensaria dient que a cert nivell, l’exigència és altíssima. Tenint  aquest cas al cap tots podem veure clarament que no és un problema de masclisme.

Parlar de Lluís Pasqual és parlar d’una manera de fer, entendre i viure el teatre. Fundat just després de la dictadura,  el projecte del teatre Lliure era d’una implicació absoluta. No en va Pepe Rubianes parlava d’ells com del Convent: vida, teatre, amor, passió,  funció social… ho travessava tot: allò personal i públic. Sense anar més lluny, Lluís Homar explicava en el seu llibre com havia donat un cop de puny a Lluís Pasqual en ple assaig.

És un teatre de compromís social, polític, personal i íntim. Que aquesta manera de viure el teatre no és la correcta? Aquest és un altre debat i no seré jo qui ho jutgi. Però que els crits, els plors i les exigències – també les alegries –  circulaven a totes bandes, i anaven dirigides a tothom:  a actrius, actors i tècnics. Una sola llista, la que proposa el col·lectiu Dones i Cultura, només busca testimonis per demostrar la sentència que ja té preparada.

El quid de la qüestió és si aquest tracte busca anul·lar, aniquilar l’altre o el que vol és esperonar-lo a donar el millor de si mateix. Quants actors i actrius han donat grans interpretacions amb assajos molt difícils? Quants amb el temps estan contents amb l’obra i el nivell assolit encara que passessin males estones?  Són relacions complexes, perquè juguen sempre amb material sensible i altament inflamable.

Que els càrrecs han de ser limitats? Busquem presidents, directors i gerents amb un munt d’anys en fundacions, n’hi ha per donar i per vendre, o millor encara,  fem si cal una llei general que obligui a canviar els estatuts de les fundacions però sense posar el dit a l’ull a ningú.

Que hi ha massa homes al poder? Evidentment, però és un problema estructural i no d’un home concret. No cal començar la revolució feminista carregant-se a un que com a mínim té talent, el món està ple de barruts sense cap capacitat ocupant llocs de poder, comencem per ells. Ens farem tots plegats un favor més gran.

Esbrinem la veritat amb eines objectives i adequades. Em produeix una enorme tristesa que algú que ens ha donat algunes de les obres de teatre més memorables del nostre país pugui ser desprestigiat a cop de twitter, amb un “ja toca que dirigeixi una dona” i amb declaracions virals de vivències al Facebook, o amb llistes de sentit únic.

Em pregunto quants no aprofitaran aquesta situació per perjudicar a algú a qui li tenen ganes. Tot plegat em sembla el judici de Sòcrates, que al final ell sol es voldrà beure la cicuta cansat d’una democràcia tan efectista. Sòcrates va ser injustament acusat d’impietat, que no ho siguem nosaltres, des del sofà de casa i des de les xarxes. Com a dones, com a amants de la cultura, ens mereixem ser el màxim de transparents i justes. Parlo del dret bàsic de la presumpció d’innocència o d’una acusació en ferm, no de “tuitegem que alguna cosa queda”.

Confio que surtin noms del teatre en la seva defensa. El desprestigi, les acusacions personals, les xarxes socials,  la rumorologia… són armes de vol massa ras  per perjudicar a algú sense una defensa justa. La cultura també és saber que la veritat és un mirall trencat, i que un sol tros de l’espill només reflecteix una part i no equival al tot, i més quan aquest tot és un gegant polièdric i fet de tantes capes com Lluís Pasqual.