Llegir el teatre

El passat divendres 10 de juliol es va dur a terme la “Jornada professional sobre el teatre a les biblioteques”, inaugurada per Carme Fenoll, cap del Servei de Biblioteques de la Generalitat i impulsora del projecte “Llegir el teatre”, que s’ha dut a terme molt satisfactòriament i per segon any consecutiu en 29 biblioteques. El curs vinent arribaran a ser 39 o més, ja que tenen temps de sumar-s’hi fins al vint de juliol. El projecte, que és de gran qualitat, ofereix als clubs de lectura de les biblioteques 7 textos d’obres que es representen al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i s’enriqueix per la formació que reben els conductors de les tertúlies. Les biblioteques realitzen activitats complementàries al projecte, com ara lectures dramatitzades, sortides, etc.

En la classe magistral que Xavier Albertí, director artístic del TNC, va oferir a les bibliotecàries, va explicar què és el teatre i quina funció té en la societat, més concretament en la catalana. Albertí definia que els teatres són els temples de la societat civil. A mi m’agrada pensar que les biblioteques són les àgores del segle XXI. Per tant, a les nostres ciutats, com a les urbs clàssiques, és lògic desitjar que temples i àgores siguin bons veïns. En aquests temples hi ha una classe social que hi va perquè necessita sentir-s’hi identificada; em pregunto, quina és la classe que hi va actualment?

Albertí va realitzar una panoràmica de la història del teatre català que neix amb Pitarra a mitjan segle XIX a Barcelona, on fins al 1833 l’Hospital de la Santa Creu posseïa el monopoli legal del teatre. Allà s’hi feia un teatre que representava l’aristocràcia castellana (amb òpera italiana i sarsuela), però la burgesia barcelonina volia un teatre que la representés i per això feien peces petites de saló i d’alcova, teatre jove i alliberat. També hi havia teatre popular de companyies ambulants, que recorrien pobles i mercats, amb drames burlescos que estan documentats des dels segles XVI i XVII.

A partir del 1833 neixen altres teatres, com el Liceu, l’Odeon i el Romea on s’hi comença a programar teatre en català, concretament a partir de l’èxit de  L’esquella de la Torratxa de Pitarra. Aquesta sarsuela és una paròdia del drama romàntic La campana de la Almudaina de Joan Palou i Coll que es va representar als jardins de Passeig de Gràcia per a un públic general, que incloïa el menestral i el castellà (i l’hem pogut veure al TNC la passada temporada). Un públic nou per al qual es generaven unes convencions sobre el què és veritat o mentida escènica. Albertí va comparar la tasca de Pitarra amb la que ha fet Benet i Jornet a TV3 o havien fet els Santpere amb el vodevils per aproximar la llengua al públic castellà.

Albertí va anar filant l’evolució del teatre en clau econòmica i urbanística, explicant les raons del fet excèntric de la cultura de les rambles i del Paral·lel: la tapadora de la prostitució que eren els cabarets, el debut de la cupletista Raquel Meyer al teatre Arnau i la importància d’Ibsen per l’obrerisme i l’anarquisme del barri nou. Va citar a Josep Pla i Margarida Xirgu, va destacar la vàlua del teatre popular dels anys 1920-30, perquè desprès de la guerra només hi van cabre el silenci i l’exili. Va subratllar el paper del teatre Lliure de Lizaran, d’Homar, etc., en crear la tradició escènica del país. Va anomenar a molts més, a tothom, suposo, va ser un goig escoltar-lo, com sempre.

En el teatre actual en diferencià dues formes; per una banda, aquella que explica una història i busca l’èxit popular; i, de l’altra, la que mostra un compromís ideològic com a teatre d’identificació col·lectiva. Sovint torna a ser en aquestes sales petites on s’aconsegueix aquesta identificació social.

Aquest breu però intens recorregut analític que ens va oferir Albertí està molt lligat a les obres que hem vist enguany al TNC els implicats en el projecte “Llegir el teatre”, que són: Liceístes i cruzados de Serafí Pitarra, El president de Thomas Bernhard, El somni d’una nit d’estiu de William Shakespeare, L’art de la comèdia d’Eduardo de Filippo, Mots de ritual per a Electra de Josep Palau i Fabre, L’hort de les oliveres de Narcís Comadira i El carrer Franklin de Lluïsa Cunillé. Hi podeu detectar el caràcter educatiu de sumar els 7 títols, que barregen autors nacionals i forans, oferint estils de dramatúrgia que es relacionen de manera diferent amb la societat i amb l’espectador. Ara sé perquè em va satisfer El carrer Franklin, perquè em vaig sentir en sintonia amb l’obra, estèticament i filosòfica. Potser no m’hagués passat sense haver viscut abans les altres sis obres. He descobert quin és el teatre que em parla, però no el reconeixeria sense l’altre, en el contrast trobo la guia per conèixer el món. Disculpeu-me una petita broma, però gràcies a l’escenografia d’El carrer Franklin, no només jo, sinó totes les bibliotecàries, sabem què fer ara amb els volums de la Gran Enciclopèdia Catalana que ja no consulta gairebé ningú: una escala. Bé, i L’Art de la comèdia, com diu Joana Casas, és un text esplèndid sobre la funció de l’art.

Responent la pregunta sobre qui va al teatre avui, Albertí va informar que les estadístiques evidencien que el públic repeteix poc al teatre, que hi va un cop a l’any, com també es compra un llibre per Sant Jordi. La dificultat és aconseguir que s’hi vagi dues vegades, perquè, qui no el sovinteja, hi va amb prejudicis propis d’altres llenguatges com el cinema o la televisió i no creu en les convencions teatrals. Aquí va reclamar la responsabilitat social de les bibliotecàries, i de les escoles, de difondre el teatre com un hàbit cultural.

Albertí ens va deixar una sèrie d’instruccions: rellegir Guimerà amb una òptica nova sense el Noucentisme i a Rusiñol en clau política; reivindicar el teatre del segle XIX per recuperar les arrels del nostre teatre i reclamar les nostres convencions.

Albertí i l’audiència hauríem pogut intercanviar dubtes durant dues hores més i segur que encantats, però també era interessant deixar pas a la taula rodona sobre el teatre a les biblioteques, que estava programada; i així es va fer, amb les intervencions d’Irene Gálvez, d’Olga Cercós, Cristián Cortés, i de la que us escriu. Vam comptar amb el també gran Albert Arribas (del TNC) com a moderador, que va enriquir allò que dèiem uns i altres.

Arribas va reprendre la contextualització del teatre actual feta per Albertí, parlant d’autors dels noranta que hem de llegir i veure perquè ens permetran entendre el nostre panorama, també ens va recordar que el teatre ha generat moltes de les millors obres de la història de la literatura universal, una raó de pes per llegir literatura dramàtica. Ens va recordar que patim el problema de l’absència de publicació d’aquesta literatura, salvada per l’editoral Arola i alguna més. Entre ell i Cristián Cortés, editor i investigador sobre l’edició de teatre, especialitzat en Arola, ens van animar a llegir alguns autors cabdals: Lluïsa Cunillé, Joan Casas, Maunel Molins, Paco Zarzoso, etc.

Per la seva banda, Irene Gálvez, que és la directora de la Biblioteca Josep Janés de l’Hospitalet de Llobregat, ens va sorprendre amb les xifres, ja que la biblioteca disposa de 5.000 documents sobre teatre (entre literatura dramàtica, estudis, videoteca i bandes sonores), dels quals en presten 250 al dia (tot un rècord en l’àmbit bibliotecari). Va exposar la simbiosi amb la sala Joventut, com que coneixen la programació amb antelació, gaudeixen de descomptes en les entrades i de xerrades amb els actors i a canvi els compren les obres que editen. També va parlar dels recursos que publiquen en línia en el Prestatge virtual d’arts escèniques de la Diputació de Barcelona.

En la seva intervenció, Olga Cercós, que és la conductora del club “Llegir el teatre” de la Biblioteca de Palafrugell, va oferir un visió molt positiva del projecte. Segons la seva experiència els lectors, abans d’apuntar-se al club, mostren els seus recels i fins i tot temen haver de llegir en públic; però, en acabar la temporada, els tertulians declaren obertament: “Què fàcil és llegir el teatre ara”.

Permeteu-me que apunti una experiència que vaig compartir en la Jornada. A la biblioteca Mestra Maria Antònia de Torredembarra incloem en el programa del club de lectura d’adults una de les lectures obligatòries del curs de Batxillerat, per propiciar l’intercanvi intergeneracional, que és molt profitós. Algunes de les bibliotecàries que van assistir a la Jornada van exposar idees que estan en sintonia amb el que fem, perquè el projecte “Llegir el teatre” dóna a les biblioteques que el treballem lots de 25 exemplars de cada obra, ben editats per Arola, que passen a formar part del fons i que, en algunes poblacions, estan servint com a lectures de classe als instituts, gràcies a l’interès també del professorat que en alguns casos assisteixen a les sessions de formació del TNC. Aquesta és una línia pedagògica a conrear per superar el repte que ens proposa Xavier Albertí a les bibliotecàries: el d’acompanyar els joves perquè creixin en la nostra varietat escènica.

Amb el projecte els formadors gaudim de les trobades amb els autors, directors i traductors de l’obra. Durant la Jornada se’ns ha ofert també el suport del TNC per arribar a accedir a més textos i actors vinculats a obres que es puguin representar en teatres del nostre entorn. Amb aquests mitjans confiem conrear la proximitat i fer atractiu el projecte a un públic jove; perquè, com diu Albertí, no hi ha una obra de teatre sense un ser i un perquè social.