Mireia Gubianas

Mireia Gubianas

Actriu i docent

Llambordes i nines inflables

Sort que tenim un jovent crític i mobilitzat que fa que ens qüestionem en quin món vivim i en quins marcs pretenem que encaixin.

Aquests darrers dies s’està parlant molt sobre les noves generacions. Bé, potser hauria de matisar i dir que el que ha omplert caràcters a les xarxes, pàgines de diaris i hores de tertúlies televisives són les formes de protesta de les generacions més joves. Potser pensareu que la joventut ja ho té, això de protestar. Fins i tot, des del discurs adultocèntric, sovint s’arriba a minimitzar el valor de la protesta pel simple fet que, ai las, són adolescents. Ben mirat, sort que tenim un jovent crític i mobilitzat que fa que ens qüestionem en quin món vivim i en quins marcs pretenem que encaixin.

Un grup d’adolescents fent teatre. Foto: Raquel Maes, facilitada per Granés Batxillerat.

Aquest trencament de motlles i qüestionament de marcs és el que planteja l’espectacle Paisajes para no colorear de la companyia La Re-Sentida, que aquests dies podem veure al Teatre Lliure (fins al 17 de novembre), a través de les veus de nou adolescents xilenes d’entre tretze i disset anys. Un espectacle impactant i brutal. Impactant perquè sorprèn veure unes adolescents tan empoderades denunciant els abusos a què es veuen sotmeses, amb una llibertat i sinceritat del tot contundents. I brutal perquè tot el que expliquen ens colpeja l’estómac sense pal·liatius. S’hi parla sense filtre i això incomoda i regira. Des de tocaments i situacions masclistes, passant per insults, càstigs físics desmesurats, programes antinatalitat absurds i molta solitud, incomprensió i tristesa. Tot acompanyat de la presència d’una nina inflable (líder de vendes a diversos països) amb cos de nena de dotze anys que, com si fos una més de la classe, les acompanya al llarg de l’obra i ens recorda com de pervers i complicat pot arribar a ser el món adult.

Ens trobem davant d’un espectacle valent i del tot necessari. Mostra d’això en són les múltiples opinions que s’han pogut llegir a les xarxes comentant el xoc que provoca veure les intèrprets anunciant la seva visió del món. I aquí apareix la gran reflexió: per què ens xoca tant? Pel que diuen, per l’edat que tenen o una mica per tot plegat? I aprofundint en la pregunta, fins a quin punt no tenim ni idea de què opinen, desitgen, somnien, temen i pateixen les nostres adolescents? Què els preocupa realment? Com els afecta la realitat a què s’exposen?

Ja anuncio que no pretenc respondre aquestes preguntes, però, si m’ho permeteu, parlaré una mica de la meva experiència personal. Fa uns deu anys, l’escola de teatre Eòlia em va proposar fer classes de teatre a adolescents. En aquell moment no tenia contacte directe amb aquestes edats i la distància que sentia se’m feia infranquejable. Després del primer ensurt vaig acceptar prenent-m’ho com a repte personal, sense saber que estava iniciant un camí d’autoconeixement, qüestionament i aprenentatge com no l’havia conegut mai. Actualment sóc professora del Batxillerat Escènic Granés, associat a l’ESAD Eòlia, i aquesta situació em regala el privilegi de passar cada dia amb adolescents i viure les seves preocupacions i problemes en primera persona. També hi ha contrapartides meravelloses que fan la feina apassionant, com ara  la d’estar en contacte amb una generació cada any més allunyada de la meva i estar connectada amb el món des d’una perspectiva més àmplia i actual.

El batxillerat escènic és una de les modalitats de batxillerat artístic que existeix des del 2008 i inclou fonamentalment les disciplines de teatre, dansa i música. A Catalunya no massa centres ofereixen aquesta opció i alguns dels que ho fan, plantegen les assignatures com a matèries optatives d’altres línies de batxillerat. Tot i això hi ha centres, tant públics com privats, que fa anys que treballen amb línies de modalitat completes i formen joves en les Arts Escèniques. Això fa que els planters de joves intèrprets cada cop sigui més nodrit i arribin amb més preparació als centres d’ensenyament superior, escoles d’art dramàtic i conservatoris de dansa i de música.

Un grup d’adolescents fent teatre. Foto: Mireia Martínez, facilitada per Granés Batxillerat.

Cada centre defineix les assignatures i la pedagogia de la modalitat de batxillerat escènic, podent-se encarar específicament al teatre, la dansa o la música, o treballant transversalment les tres disciplines. En el nostre cas, les matèries que es cursen estan encarades específicament a la formació actoral, optant per assignatures d’interpretació, cant, llenguatge musical i audiovisual, expressió corporal, vocal i textual. A part de cursar les matèries comunes com llengües i literatures, filosofia i història.

Sovint, quan explico a què em dedico la gent se sorprèn del fet que existeixi aquesta línia de batxillerat, fins i tot hi ha qui lamenta d’haver nascut massa d’hora. D’altres se’n mig riuen i cauen en la broma fàcil de creure que passar-se el dia “cantant i ballant” no és seriós. Potser caldria obrir el debat sobre els enormes efectes positius d’introduir el teatre a les escoles més enllà de les línies artístiques i com n’és de beneficiós per aprendre a entendre i expressar les emocions, treballar l’escolta i l’empatia o enfortir el treball en equip. Potser si ho féssim, trobaríem la manera de funcionar millor com a societat. Potser.

A l’espectacle de la companyia xilena hi sonen frases grosses. Una de les frases que s’hi diuen es podria llegir en format grafiti sobre qualsevol paret de qualsevol ciutat: “No estamos en vías de convertirnos en personas. Ya somos personas hoy, válidas y respetables”. Pam. Un altre dels grans moments és quan al final de l’obra les intèrprets s’adrecen al públic i agraeixen frontalment i sense embuts que una platea plena d’adults les hagi escoltat tanta estona sense interrompre-les. Nus a l’estómac i repàs mental per mirar si prou sovint escolto en silenci a les adolescents que m’envolten. I és que tot el que plantegen les noies xilenes, lamentablement, és del tot vigent a casa nostra. Les nostres adolescents podrien parlar amb la mateixa ràbia i contundència d’una societat que ni les entén ni les escolta, les minimitza i les deixa desprotegides davant de violacions dels seus drets, dels seus cossos i de les seves idees i maneres de veure el món.

Revisem el nostre espai adult d’una vegada, revisem el sistema, no en genèric sinó en particular: el sistema patriarcal, el sistema jurídic, el sistema educatiu. Revisem i refem els marcs mentals, les prioritats, els prejudicis i les immobilitats. I sobretot escoltem-les i donem-los espai. Als carrers i als teatres. I aprenguem de tot el que tenen per ensenyar-nos, que és molt. Com molt bé diuen elles, no són un projecte de persones, ja són persones. I tenen molt a dir.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació