LJKQWASjnbilkBLJkjhVSXK!!!

Cal que ampliem i expliquem certs significats i cal que redefinim definicions: bellesa i lletgesa, per exemple.

Aquest titular no és cap error. Tampoc és cap paraula amb cap definició concreta, i ara no us ho sembla però ens entendrem. He decidit titular així per tres motius: 1) Cridar l’atenció. He de compartir això com amb més gent, millor. 2) Al llarg de la meva vida he anat moltes vegades al teatre i no m’havia passat mai de no saber exactament què dir ni què explicar en sortir de la funció. Aquest article n’és un intent. 3) En el fons tots sabeu què vull dir amb això. LJKQWASjnbilkBLJkjhVSXK!!! com a sensació a l’estómac, com a sentiment, com a cos regirat, com a ulls plorant i boca somrient a la vegada. Tot junt i barrejat a flor de pell. Causat per una sorpresa, per una ruptura, per qualsevol cosa d’entrada impronunciable, real i no creïble, o per un punt àlgid d’emoció. A mi m’ho va causar aquest monòleg de Bàrbara Mestanza interpretat per Ana RujasLa mujer más fea del mundo costa de descriure, i 4) La mateixa companyia teatral La Otra Bestia posa al programa que ha intentat 28 vegades explicar què s’hi veu a l’obra, i que finalment han decidit posar això de LJKQWASjnbilkBLJkjhVSXK!!!

I és que la conclusió que n’he extret de tot plegat és que si no sabem què dir quan acabem de veure La mujer más fea del mundo és perquè en general, no diem prou. Intentaré que m’entengueu: La mujer más fea del mundo parla de coses que la nostra societat fa veure que entén i fa veure que explica però ni les explica ni les entén mai del tot. També parla de muntanyes russes: ara majúscules, ara minúscules, ara majúscules i signes d’exclamació: falta que ens fixem més en aquestes coses de la vida. Que les veiem més davant nostre. Que ens les posin en primera persona i que ens explotin davant del nas.

Sabem que la bellesa pot fer mal però mai ens ho expliquen d’aquesta manera. Ens parlen de trastorns, de suïcidis, de depressions i d’anorèxies. Definicions exactes i noms tècnics. A mi m’ho van ensenyar a l’escola amb un power point: això vol dir això –efecte cutre pel mig- i allò vol dir allò altre. Això del que hem de parlar -però del que mai parlem-, això del que és important ser-ne conscients –però que no en som gens–. Això que no saps ni vols saber mai del tot fins que et passa a tu o li passa a algú molt proper i fas el pas de treure’t la bena dels ulls. Qui vagi a veure “La mujer más fea del mundo” es traurà la bena dels ulls del tot, fins i tot ho entendrà més que mai, es posarà a la pell, ballarà, beurà algun chupito i fins i tot se’n en riurà. Riurà però li farà mal riure-se’n.

Aquesta proposta de Bàrbara Mestanza i d’Ana Rujas és un elogi a la lletgesa, però també a la bellesa de veritat, a la bellesa que la societat actual no entén. És una experiència real més del #SerActriuÉs. És una crida a autoguanyar-se, a no donar importància al cos físic i aquestes coses que tant diem i tant poc fem. És la història real de moltes persones alhora, una història sobre el buit existencial i el dolor que hi cap a qualsevol cos –que és igual com sigui–.

La diferència entre aquest monòleg i els power points és que aquí us farà la sensació que per fi enteneu alguna cosa més enllà de definicions; que potser us identifiquen certes frases o que com a mínim algú us hi recorda. “¿Cuánta fobia al vacío lleva tu vodka?”.

I és que aquest monòleg us farà sentir tot això molt més proper del que normalment ens ho sentim -o del que normalment volem veure. Perquè això, gent del s. XXI, va sobre (voler) obrir els ulls. La mujer más fea del mundo és un monòleg que s’ha pogut veure a la fantàstica Sala Atrium i això té el mateix avantatge que inconvenient: és una sala petita. Avantatge, perquè fa que tot sigui un ambient més íntim i et sents molt més a prop de tot. Inconvenient, perquè aquesta interpretació l’hauria de veure molta més gent de la que hi cap en aquesta sala sumant totes les funcions que se n’estan fent. Si no hi heu arribat a temps, recorreu el que faci falta i correu a agafar entrades per la segona part de la trilogia de la que aquest monòleg forma part: Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa, a la Sala Beckett, a partir del mes que ve. Agafeu les entrades així a cegues, estic segura que valdrà la pena, però aneu-hi amb els ulls més oberts que mai.

Estem d’acord: LJKQWASjnbilkBLJkjhVSXK!!! són lletres que una al costat de l’altre queden malament i no tenen cap significat de diccionari però ja ens hem entès. Gent d’avui –i de demà–, cal que escoltem més enllà del que és superficial i cal que ens entenguem més per dins. Cal que ampliem i expliquem certs significats d’altres maneres i cal que redefinim definicions: bellesa i lletgesa, per exemple.

Això és només un intent de recull de sensacions perquè qui us ho farà entendre de veritat serà ella i tot l’equip que té al darrere. Si hi aneu, sentireu moltes coses, però sobretot com al principi t’apropen a ella uns quants metres físics i al final no t’has mogut de lloc però sembla que hagis avançat a passos de gegant tots els metres emocionals que hi ha pel mig.

Quan va acabar el monòleg, Ana Rujas saludava i s’emocionava, mig plorava, un plor més enllà del personatge i més a prop d’ella mateixa, més a prop de tots. Jo tenia moltes ganes d’abraçar l’actriu i sobretot d’explicar-ho, encara que no sabia com.

Va ser com un LJKQWASjnbilkBLJkjhVSXK!!! Sabeu què us vull dir? Bàrbara Mestanza, Ana Rujas, Edu Tudela, Maria Roig, Carla Tovías,  Anna Cornudella, Nil Cardoner,  Lautaro Bolaño, Borja Pajuelo, Carlos Luque, Miguel Triano i Júlia Simó: Gràcies per explicar-nos-ho.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació