Little Britain + Canino = La farsa de Walworth

El Teatre Akadèmia està tenint una temporada molt britànica. Va començar amb Ciara, de l'escocès David Harrower, va continuar amb Top Girls de l'anglesa Caryl Churchill, hi hem pogut veure La importància de ser Frank de Wilde i ara un altre irlandès: Enda Walsh.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

El Teatre Akadèmia està tenint una temporada molt britànica. Va començar la programació d’enguany amb Ciara, de l’escocès David Harrower, va continuar amb Top Girls de l’anglesa Caryl Churchill, hi hem pogut veure La importància de ser Frank d’Oscar Wilde i ara ha arribat el torn d’un altre irlandès, en aquest cas ben viu: Enda Walsh. Si els agrada la dramatúrgia britànica, les bones històries i el teatre en general, no es perdin La farsa de Walworth. A l’Akadèmia fins el 7 de febrer.

La farsa de Walworth, al Teatre Akadèmia

La Planeta de Girona produeix un espectacle a l’any, que normalment es pot veure al Temporada Alta per girar després, amb més o menys fortuna, pel territori català. L’espectacle que ens ocupa es va estrenar al festival gironí en la seva edició del 2014, i després de fer alguns bolos per Catalunya ha arribat al Teatre Akadèmia per estar-s’hi només dues setmanes. Pere Puig va veure una producció britànica de The Walworth farce, text guanyador del Fringe d’Edimburg, va comprar-ne els drets i va començar a traduir l’obra, pensant en dirigir-la algun dia. Enda Walsh, dramaturg amb nombrosos premis a la maleta (entre ells un Tony pel musical Once), ha co-escrit amb David Bowie el musical Lazarus, adaptació de la novel·la de Walter Tevis The man who fell to Earth, que es va estrenar el mes de novembre passat a l’off-Broadway dirigit per Ivo van Hove. Un autor interessant, no cal dir-ho.

Només entrar a l’Akadèmia ja ens va agradar, i molt, el que vam veure. La caixa blanca de la sala (més propera a una galeria d’art que a un teatre) s’havia convertit en una caixa negra, amb una meravellosa escenografia de Ricard Prat i Coll, construïda per Lluís Nadal “Koko”. Aquelles ocasions que un entra al teatre, veu l’escenografia i pressent que l’espectacle li agradarà… saben a què em refereixo? L’escenografia de Prat i Coll és una mostra ideal de tot l’espectacle: un exemple d’hiperrealisme portat a l’extrem, on el costumisme es dóna la mà amb el kitsch i el camp, on la frontera entre el realisme fotogràfic i la caricatura és molt fina. En aquest sentit, tot l’espectacle camina en una mateixa direcció, i quan això succeeix (no es pensin, no passa massa sovint), l’espectador ho agraeix, i molt. Tant el text d’Enda Walsh com la traducció i direcció de Pere Puig com la interpretació dels quatre intèrprets (i el vestuari de Prat i Coll i la il·luminació d’August Viladomat) es troben en un mateix to, juguen a fons, arriben fins al final, amb tota la convicció que hauríem de reclamar a qualsevol creador. El text de Walsh és una amalgama perfecta de la passió britànica per l’storytelling, amb història d’immigració, família i metateatre inclosa. Un pare obliga els seus dos fills a repetir diàriament una representació teatral, com un ritual psicomàgic que permeti aturar el temps i recrear, fins a l’infinit, el darrer dia de la família irlandesa abans que aquesta emigrés a Londres. El text ens va recordar en certa manera a Canino (Kynodontas, 2009), el segon film de Yorgos Lanthimos, on un pare reclou els seus fills a casa, convertint l’exterior en un món inhòspit i perillós.

La història que es representa cada dia, així doncs, es converteix en la única realitat dels fills (Oriol Casals i Jordi Subirà), obligats pel pare a repetir un ritual de fregolisme inquietant i extrem, dia rere dia. El pare és Pep Vila, actor, director i clown a qui feia temps que no vèiem (va ser membre d’Els Joglars durant deu anys) i que és un huracà de comicitat, tècnica i veritat escènica. Vila tira del carro de l’espectacle, en un tour de force interpretatiu que en alguns moments ens va recordar al James Cagney d’Un, dos, tres (Billy Wilder, 1961), en el seu cas no dirigint la Coca-Cola al Berlín Oest sinó fent de director i dramaturg del seu propi espectacle familiar. El quart personatge que entra en escena és interpretat per Yolanda Sey: la caixera del súper que puja al pis a portar les bosses que s’ha deixat el fill, i que es veurà involucrada en la bogeria psicopàtica d’aquesta particular família. L’actriu (germana de Kathy Sey, que aquests dies podem veure a l’espectacle A porta tancada, a la Sala Atrium) i el seu somriure encomanadís són el contrapunt perfecte (humà, podríem dir) a la bogeria esperpèntica de la família irlandesa (“Són diners de Monopoly?”). Les perruques (genial Jordi Subirà en els seus rols de dona), els bigotis postissos i les ulleres de closca amb què els actors interpreten els seus papers contenen parts iguals de La Cubana i Little Britain, la sèrie de la BBC amb la qual David Walliams i Matt Lucas van retratar el Regne Unit de forma magistral.

Oriol Casals, Yolanda Sey i Jordi Subirà

“Què som sense les nostres històries?”, la frase que resumeix conceptualment el text, ressonarà en els nostres caps els dies després d’haver vist l’espectacle. Un final brillant (a nivell de text, direcció i interpretació d’Oriol Casals) clou l’espectacle deixant-lo ben amunt, un final pel·liculero al més pur estil Flyhard, que deixa el públic extasiat i que ens fa recomanar aquesta obra fervorosament als nostres amics i coneguts. Hi vam anar gràcies a la recomanació dels nostres amics i assessors teatrals de confiança, i nosaltres la recomanem al seu torn a la gent que estimem. No hauria de ser això, el teatre? Recordin: a l’Akadèmia fins el 7 de febrer.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació