L’honor és nostre, Sr. Espriu

La Biblioteca de Catalunya ha acollit aquest cap de setmana un acte d’homenatge a Salvador Espriu, representat per una selecció d’antics alumnes de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), que va ser una de les plataformes que va permetre Salvador Espriu arribar al gran públic.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

La Biblioteca de Catalunya ha acollit aquest cap de setmana un acte d’homenatge a Salvador Espriu, representat per una selecció d’antics alumnes de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG). Fundada el 1960 per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, l’EADAG va erigir-se en un focus de resistència cultural, catalanista i d’esquerres, i va ser la plataforma, juntament amb la Nova Cançó, a través de la qual Salvador Espriu va arribar al gran públic, amb espectacles com Primera història d’Esther (1962) o Ronda de mort a Sinera (1965).

L’homenatge va traspassar, de fet, els límits estrictament espriuencs per convertir-se també en un acte de reconeixement a una escola que, amb Ricard Salvat al capdavant, va intentar posar el teatre català a l’hora europea, convertint-se en la massa mare de múltiples grups de teatre independent de les dècades dels seixanta i setanta. Escriu Oriol Broggi al dossier de premsa de l’espectacle: «Resulta evident que un parla perquè altres han estat “salvant els mots”. I quan un fa teatre avui en dia a Barcelona ha de sentir-se d’alguna manera hereu i descendent de molta gent que porta anys lluitant i treballant. Per a nosaltres el pes d’aquesta història no és gens feixuc, sinó que se’ns fa alegre i necessari. És un honor per La Perla 29 acollir al nostre espai als antics alumnes de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que tantes batalles porten a l’esquena i al cor. I a través d’ells, tot allò que es va fer i que es continua fent amb un autor com Espriu. Tots ells, uns i altres, són els nostres mestres». L’agraïment i el reconeixement als mestres és un bé escàs en els temps que corren, i l’estat de desmemòria actual és tan acusat (quan no premeditat), que gairebé podríem qualificar el gest de Broggi d’obrir les portes de la biblioteca a la gent de l’EADAG com un acte revolucionari.

Presentat per Josep Anton Codina, l’espectacle va comptar amb la participació de Maria Jesús Andany, Montserrat Castellvell, Joan Cirera, Francesc Estévez, Carme Fortuny, Anna Frigola, Saskia Giró, Maria Jesús Lleonart, Maite Lorés, Josep Minguell, Carme Sansa i Joan Vallès. Va ser un combinat de lectura poètica, breu relació biogràfica de Salvador Espriu i relat de l’experiència dels alumnes de l’EADAG amb el poeta, que visitava sovint l’escola i es mostrava sempre disposat a explicar totes i cadascuna de les paraules de les seves obres.

Es van recitar poemes de “Cementiri de Sinera”, “Les hores, “Les cançons d’Ariadna” i “La pell de brau”, i també es va escenificar el conte “Tòpic” (amb un Josep Minguell emotiu i emocionat) o “La cançó d’Esperanceta Trinquis” (Carme Sansa, imponent, severa i sempre efectiva), així com un fragment de “Primera història d’Esther”. El moment més celebrat del muntatge va ser el triat, molt sàviament, per cloure l’acte, l’entremès “Conversió i mort d’en Quim Federal”. Maria Jesús Andany va aportar la seva gràcia i la seva inconfusible veu al paper de Rossenda (hereva de Maria Aurèlia Capmany, Elisenda Ribas, Pepa Arenós i Lloll Bertran, les seves predecessores), Joan Vallès va composar un Quim Federal histriònic i esperpèntic (que Julià Navarro i ell mateix havien representat en incomptables ocasions) i Josep Minguell va ser un Sagristà graciosíssim (hereu de Manuel Trilla i Alfred Lucchetti). L’acte es va acabar amb els actors marxant amb les mans entrellaçades, fent una ronda (no de mort, sinó de vida), que remet a l’històric espectacle de Salvat i Espriu i també, curiosament, al final d’Otto e mezzo i de 28 i mig, l’espectacle de la temporada passada on Broggi recreava el món de Federico Fellini.

“L’honor és nostre, Sr. Espriu” és un homenatge al poeta del que enguany en celebrem el centenari, això està clar, però també una reivindicació d’una manera de fer i una manera d’entendre el teatre, aquella que Ricard Salvat i el seu equip pedagògic van estar ensenyant a la cúpula del Coliseum durant els quinze anys de vida de l’escola. Un grup de gent que ja es va imaginar un futur (i hipotètic) teatre nacional català durant el franquisme, que mirava cap a Alemanya i el teatre èpic, que volia ser una acadèmia vivent de la llengua catalana (amb la figura de l’escriptora i traductora Carme Serrallonga al capdavant) i que concebia el fet escènic com una obra d’art total. He estat temptat de titular aquesta crònica “Abans del Teatre Lliure hi havia vida”, després de veure el documental de TV3 “La història d’un teatre lliure” on, de passada i com qui no vol la cosa, s’afirmava que abans del Teatre Lliure Barcelona era un desert teatral. Però deixem-ho córrer. Un altre dia ja parlarem d’història de les arts escèniques catalanes, capelletes, capellasses i assassinats de pares espirituals.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació