L’excepcional funció de Sixto Paz

L’obra Les coses excepcionals es representarà el dia 13 d’octubre al Centre Cívic Fort Pienc en el marc del Barcelona Districte Cultural. Per consultar altres dates, fer clic aquí. A continuació us recuperem la crítica que en va fer Martí Figueras en una altra ocasió.

Sixto Paz fa anys que lluiten com lleons per fer grans les seves propostes més petites. El lema de la productora, segons resa la web, és “ésser humà, emocions, actualitat i l’espectador com a obsessió”. Una equació que any rere any han intentat resoldre amb èxit. Sens dubte, ho han aconseguit. Diveros èxits ho demostren: hISTÒRIA, Dybbuk, Bull… Han aconseguit crear una parròquia que no sols segueix les seves propostes, sinó que a més hi participen. I és que, com diu el lema de la productora teatral, l’obsessió és l’espectador. Trivials, jocs entre companyies, taquilla inversa… Idees al servei d’un mateix objectiu: portar la gent al teatre. I res millor que fer bullir l’olla entre els mateixos espectadors, que aquests es converteixin en els millors prescriptors. Sixto Paz demana un espectador implicat, que pugui passar el testimoni a d’altres. Però ara la participació de l’espectador no es limita sols al paper de prescriptor. Pau Roca, l’ànima visible de la productora, no és l’únic intèrpret. Les coses excepcionals també té uns altres intèrprets excepcionals: els mateixos espectadors.

És probable que mentre t’acomodes a la butaca, aparegui el Pau Roca i t’entregui un paper amb un número i un missatge escrit. Et demana, quasi a cau d’orella, que quan ell digui el número llegeixis el missatge amb veu alta i clara. Un cert calfred et recorre l’esquena. A tu i a no sé quants més que veus que són escollits per l’actor. I si no saps de què va la cosa, ràpidament ho entens a l’inici del monòleg, el Pau Roca parla d’una llista de coses excepcionals, aquelles coses, petites, grans, necessàries, fútils, que fan que la vida sigui quelcom meravellós. Aquelles coses excepcionals que fan que la vida valgui la pena. La llista però no és quelcom gratuït. L’actor explica la història d’una vida, d’un infant que amb set anys pateix l’intent fallit de suïcidi de la seva mare. Des de llavors la seva vida girarà al voltant d’una mare depressiva. Però l’infant, lluny d’enfonsar-se en la tristesa i la incomprensió, decideix començar la seva pròpia llista i intentar fer-ne partícip a la seva mare. La mare, però, és un personatge circumstancial, un satèl·lit que actua sobre el personatge principal, però que no arriba a tenir mai presència escènica. I és que, tot i que “Les coses excepcionals” és un monòleg, no és l’únic personatge que farà acte de presència a l’escenari. Per allà també desfilaran una psicòloga que parla amb l’infant a través d’un gos en forma de mitjó, un pare que li costarà comunicar-se amb el seu fill, la xicota que li canviarà la vida… Tots aquests els escollirà d’entre el públic i de manera intuïtiva el mateix Pau Roca.

L’obra batega positivisme pels quatre costats. L’opció del dramaturg, Duncan McMillan (del qual Sixto Paz ja van adaptar l’esplèndida Pulmons en el llunyà 2014) va ser la de crear un relat alegre, vital i que la seva representació escènica fos dinàmica i trencadora. Parlar del suïcidi, de la depressió sense caure ni en el victimisme ni en la falsa compassió. Es tracta de narrar la història de vida d’algú que ha de conviure amb aquesta malaltia d’una manera honesta. Però la proposta de Sixto Paz suma, a més, una transversalitat al text, en fer-ne partícip al públic, sigui pujant a l’escenari interpretant (i improvisant) un paper sobre el qual el mateix Roca va donant indicacions o llegint el missatge del paperet que ha entregat abans de començar la funció. Els riscos sempre són importants, ja que depens de la desimboltura de l’espectador. Val a dir que per regla general, la gent s’entrega bé a la missió. O és que l’actor té bon ull. Semblant proposta vertebrava l’experiment fallit de Blank de Nassim Soleimanpour, però en aquell cas tot estava massa lligat a l’atzar (i l’escapçada dramatúrgia no ajudava al dinamisme).

Pau Roca és el protagonista del muntatge ‘Les coses excepcionals’. Foto: Sixto Paz.

Val a dir que la funció se la carrega a l’espatlla el Pau Roca i tirant de carisma i capacitats de seducció interpretativa aconsegueix imprimir un bon ritme al relat (el moment in crescendo amb la cançó de Ray Charles, en mode predicador, és genial). De fet, tinc la sensació que Pau Roca se sent molt còmode en aquest paper de contacontes (Pulmons també era una obra molt narrada), on parteix d’ell mateix per connectar amb la seva audiència. La seva capacitat per comunicar de manera directa funciona i és vital per fer arribar la comèdia i l’emoció al públic. Cal també fer una menció especial a la traductora i adaptadora del text, l’Adriana Nadal, la qual (suposo que amb l’ajuda de tot l’equip) hi ha inclòs referències tan nostrades com el Son Goku o el Hristo Stoichkov. I a més durant una hora podràs gaudir d’una selecció musical (això és cosa del mateix McMillan) basada en clàssics del jazz.

És bonic viure experiències positives com aquestes en el teatre. I, no ens enganyem, és una proposta més comercial i assequible pel públic, que altres propostes recents de Sixto Paz, com Tender Napalm o Dybbuk, això sí, dues de les obres més majúscules que han parit aquesta gent. I, què coi, és estimulant que un servidor fos escollit per representar el paper del professor de literatura i revisqués èpoques pretèrites dalt d’un escenari. Una funció excepcional gràcies a una companyia excepcional.