L’escuma bruta dels dies

La espuma de los días de María Velasco, que es pot veure al Teatre Lliure fins al 23 de febrer, situa quatre personatges de la mítica novel·la de Boris Vian en una edat més avançada i trasllada al segle XXI els seus amors, precarietats i malalties.  

Dues dones jauen en biquini sota una llum groga com un sol artificial. Al fons, sobre un terra cobert de sorra, hi ha una butaca i un sofà de grandeur arnada, com també una columneta decorativa amb un ratolí taxidèrmic al damunt. L’escenografia de Marcos Carazo evoca la decadència que envaeix la quotidianitat d’un “anarcoaristòcrata” i “bohemierda” en plena remembrança d’un amor crepuscular i la bromera dels seus dies.

Colin, el protagonista de L’écume des jours (1947) de Boris Vian, és ara un burgès de mitjana edat, empobrit i decadent; l’interpreta Miguel Ángel Altet, que adopta un to distanciat i impertorbable, fins i tot quan aborda qüestions com la crisi i la precarietat. Chick, homònim d’un altre personatge de la novel·la i assumit per Fabián Augusto Gómez Bohórquez, defineix l’economia com un crim de lesa humanitat; enfundat en una disfressa de Mickey Mouse, denuncia que París s’ha convertit en un parc temàtic. Fins i tot les rates s’alimenten dels nostres desitjos, diu, i arremet contra referents com Charles Aznavour, la Nouvelle Vague o el centre Pompidou, a més del turisme i els anuncis de perfums. La seva companya Alise —una eloqüent i categòrica Natalie Pinot— li retreu que s’hagi convertit en un rosegador per culpa de la lletra petita dels rebuts; de la seva unió —afegirà amb crueltat— no pot néixer res humà, tan sols rates o talps.

Sense diners, no és possible l’amor a París, especialment en una edat en què comença a produir-se una desacceleració natural. Sona Party Girl de Michelle Gurevich (2014) —“I used to cry / But now I don’t have the time / I used to be so fragile / But now I’m so wild”—, tema musical de la pel·lícula homònima sobre un amor tardorenc. Chloé, una criatura fascinant que interpreta Lola Jiménez, és una noia culta que ha conegut Colin a través d’una aplicació per lligar. Experta en etimologies, assenyala la qualitat ígnia del mot castellà d’origen grec piropo, i afirma tenir prou envergadura ètica per trencar el conjur de la lletjor amb els seus amanyacs intempestius. Amb ferotge autoironia declara que ha arribat a la menopausa essent una nena prodigi. La decadència del cos —rebla la seva amiga, la lapidària Alise— és l’única experiència que no han pogut robar-los.

El text, esmolat, provocador, patafísicament lliure i amb un marcat gust per l’epigrama mordaç o l’aforisme enginyós —“la salud es el silencio de los órganos”; “la felicidad será invertebrada o no será”—, remet a un intens i turmentat món interior, i es revela pròdig de consignes de llibertat sexual i declaracions d’amor a les acaballes. La crisi somàtica i econòmica travessa l’espectacle, i cada performer l’enuncia des d’un lloc diferent. Cal destacar l’aposta per l’elenc i la dicció; el text és proferit d’una manera crua i distanciada. La posada en escena, que incorre en un cert estatisme i tendeix a la dispersió, és el punt més feble de la proposta, tot i comptar amb alguns moments brillants, gairebé sempre a càrrec de la ballarina i performer Lola Jiménez, que tan aviat fa de nena turmentada o de núvia incrèdula —una faldilla blanca i lluent la retorna larva o medusa— com s’entrellaça en una estranya i hipnòtica —tendra, patètica, hilarant— dansa d’amor i seducció amb un robotet aspiradora —Ne me quitte pas, canta Nina Simone—. Al final, com en una aparició d’ultratomba, Chloé ens parla nua, micròfon en mà, sobre la mort, que defineix com una democràcia participativa, un terreny sense extraradi ni zona vip, una rave a la qual tots estem convidats.

La proposta de María Velasco és molt lliure i personal, una apropiació de l’univers de Vian —hi trobem també un fragment de la cançó Ne vous mariez pas les filles, que aquí és senzillament enunciada o dita, i un fragment en off del colpidor poema Je voudrais pas crever— que ens condueix a terrenys més foscos i inconfusiblement contemporanis. Els personatges, dels quals amb prou feines queden els noms i alguns elements de classe, estan instal·lats lluny dels dies d’esplendor, en una maduresa derrotada. Hi ha una remissió textual, més que no pas escènica, a esquemes argumentals com l’enamorament, la malaltia i la boda, ritualment confosa amb el funeral. L’espectacle sembla vocacionalment orientat a glossar la consumpció. Una decadent, desfasada festa de l’escuma sintetitza la banalitat tràgica i sinistra dels nostres dies, el desig pràcticament indiscernible del consum, bruta i informe gelatina.