Les veus de Woyzeck

Els Parking Shakespeare fan deu anys i ho celebren amb una exposició al Centre Cultural La Farinera del Clot, acompanyada de la reposició d’un dels grans èxits del Parking d’Hivern, el Woyzeck de Georg Büchner versionat i dirigit per Marc Rosich.

Obra inacabada d’un visionari, precursora del teatre social alemany, Woyzeck (1836) està lliurement inspirada en la història real d’un soldat que va ser condemnat a mort a Leipzig l’any 1824 per haver comès un crim. Georg Büchner, que s’acabava de llicenciar com a metge, va poder accedir a l’informe mèdic de l’ajusticiat i es va interessar pels trastorns de personalitat, les al·lucinacions i l’obsessió paranoide que li haurien pogut commutar la pena. A partir d’aquí va escriure una sèrie d’escenes breus, d’ordre incert i que cada adaptador disposa al seu gust, on reflexiona sobre el determinisme social, la lluita de classes i la psicosi com quelcom parcialment induït per una societat del tot opressiva. Aquesta peça, d’una virulència colpidora i d’un rupturisme compositiu inèdit, serviria com a argument per a l’òpera atonal d’Alban Berg (1924) i seria portada al cinema per Werner Herzog (1979).

La versió de Marc Rosich reordena la trentena de fragments de què es compon l’obra i hi afegeix passatges d’altres peces i cartes de l’autor. Som davant d’una posada en escena enormement orgànica, d’una força expressiva que omple els buits sintàctics deixats per Büchner. L’inici correspon a les paraules al·lucinatòries de Woyzeck davant una natura que se li apareix hostil, misteriosa i sinistrament loquaç, i apunta ja el tema de la bogeria. Igual com passava amb la versió que van estrenar a Palo Alto l’any 2013, l’espai escènic és concebut com una pista allargassada, flanquejada a banda i banda per les cadires on seu el públic, i això afavoreix la circulació accelerada i esmaperduda d’un alienat Woyzeck, antiheroi que encarna magistralment Carles Gilabert. L’espai sonor, fet de música, tocs de retreta i efectes d’allò més diversos, emana íntegrament del radiocasset que custodia i passeja Pep Garcia-Pascual, qui, a més d’aportar la mirada neta i indefensa del fill de Woyzeck, assumeix els rols fugaços del rondallaire —un dels monòlegs més corprenedors de la peça és el breu conte del nen orfe que en arribar al cel va descobrir que la lluna no era sinó un fustot podrit— i del delirant “cavall astronòmic”. Amb tan sols una nevera de bar, unes caixes i un equip portàtil d’àudio estèreo, la companyia Parking Shakespeare, capitanejada en aquest cas per Marc Rosich, en té prou per desplegar un moviment escènic precís i contundent.

Franz Woyzeck és un soldat ras tenallat pel deliri. Corre i corre, a grans gambades, empès per una urgència extraviada; és com si fugís de les seves pròpies fulguracions mentals. Parla una mena de llenguatge secret, que li permet entendre les terrorífiques paraules de la terra i del vent, així com veure el foc que travessa el cel o un cap que rodola sobre el prat. Va pel món “com una navalla oberta”, com si busqués la mort o com si la volgués donar. Carles Gilabert es fa seu el personatge i traspua angoixa i turment en aquesta carrera desenfrenada cap a la destrucció; l’actor es posa enterament al servei del text i fa brillar la seva poesia aspra i incandescent. L’acompanya un elenc molt ben compassat, apuntalat en un treball coral sòlid, d’una expressivitat que bascula entre el grotesc i el tràgic.

Els intèrprets avancen entonant una cançó de bressol, conformant un cor que es disgregarà per donar pas als personatges individualitzats que determinen la tragèdia del soldat Woyzeck. El joc està molt ben repartit i tots els actors tenen el seu moment de lluïment. Mireia Cirera desplega una gran vis còmica en l’escena de la barraca de fira, quan ens presenta amb florit i emfàtic xarlatanisme el “fenòmeno” del cavall astronòmic, membre de totes les societats científiques i catedràtic de la universitat. Ester Cort compon una Marie àvida de gaudir i d’estimar, que passeja l’orgull de la seva joventut esclatant i es plany de tenir menys accés a la felicitat que altres dones, per raó de la seva classe social. Tot el veïnat murmura sobre la seva aventura amb el tambor major de l’exèrcit, un prototipus de virilitat fatxenda que és interpretat amb gran eficàcia per Àlvar Triay. Adrià Díaz encarna el soldat Andres, company de caserna de Woyzeck, però les seves paraules fusionen les intervencions de diferents personatges secundaris; apareix cap al final, magnífic en l’ebrietat lúcida que precedeix el tràgic desenllaç. Un dels moments més esfereïdors i tètrics de la proposta dels Parking Shakespeare és el monòleg de Käthe, una commovedora Ariadna Matas que, a més d’assumir, confosos, diversos personatges del poble, fa seu el testimoni d’una noia que va voler suïcidar-se mitjançant la ingesta d’agulles de cap —l’empelt textual procedeix d’un cas clínic real, consignat en els informes del pare de Büchner, que també era metge—.

Ricard Sadurní interpreta el capità, personatge grotesc que es vanta de saber en què rau la moralitat i fa grans i risibles esforços per reprimir l’instint. Si el capità titlla de perdut i d’immoral Woyzeck perquè té un fill sense la benedicció de l’església, el sàdic doctor encarnat per Santi Monreal sotmet el soldat a experiments presumptament científics. Tant aquest metge àvid de trobar malalties i aberracions, amb el seu exasperant i cruel argot, com el capità corrupte són deformats intencionadament per Büchner, i Rosich els fa lliscar pel terreny de la farsa, com dos ninots sinistres i culpables de la degradació i l’alienació mental del protagonista. La infidelitat de Marie, que en l’original assumeix trets de Maria Magdalena tal com ens l’ha llegat la tradició —luxuriosa, adúltera i “bonica com el pecat”—, acaba detonant la bomba que és el cervell de Woyzeck, però la pólvora ha estat prèviament subministrada per aquests dos espècimens despietats que s’adeliten amb la misèria aliena. Darrere d’ells hi ha una societat tèrbolament hipòcrita i del tot mancada d’ètica, però que es desfà en admonicions morals i impositives abstraccions sobre la virtut. “Tots som un abisme”, els diu Woyzeck, i arrenca a córrer com un esperitat.