Les tres germanes al càmping

Aquest dijous s’estrena a la Sala Atrium IF (l’últim desig), el nou espectacle de Vero Cendoya. Inspirat en un text de l’escriptora Natza Farré, la peça és una mescla de paraules, moviment, dansa i teatre visual, amb molt d’humor negre. Els desigs i la seva naturalesa són la columna vertebral d’un muntatge protagonitzat per Alba Florejachs, Gloria Sirvent i la mateixa Vero Cendoya. La mare morta és el punt d’unió entre tres germanes amb molts més desitjos que realitats. El càmping és la seva Arcàdia familiar.

Bufar una pestanya. Apagar totes les espelmes d’un cop. Veure un estel fugaç. Aquestes tres situacions tenen una cosa en comú: són accions lligades a un desig. Si quan bufem la pestanya que tenim enganxada al dit aquesta se’n va volant, això significa que el desig es complirà. Si estem suats o bé tenim la pell greixosa, llavors ja és una altra cosa. Omplim la nostra petitesa existencial de cada dia amb gestos, rutines i rituals màgics. És una manera que tenim –absurda i ridícula, certament– de jugar a ser Déus, ni que sigui durant uns segons. “Els desigs estan íntimament lligats a les nostres frustracions”, m’explica per telèfon Natza Farré, que ha escrit el text en el qual es basa l’espectacle. La relació entre la felicitat, la frustració, els desigs i la mort respon a una llei d’equilibris que necessita estabilitat per no decantar la balança cap a un cantó o cap a un altre. Vaig a un assaig de l’espectacle a La Palomera, el local que té la creadora Vero Cendoya i on em rep la Mercè Vila Godoy, l’ajudant de direcció i les actrius que són a punt de començar.

L’espectacle té lloc en un càmping abandonat, on les tres germanes arriben, vestides de negre, carregant un embalum misteriós. Gespa artificial, cadires plegables i gots metàl·lics es converteixen en la llar (temporal o no) d’aquestes tres germanes que no anhelen viatjar a Moscou com les creades per Txèkhov sinó, simplement, ser felices. Les petites misèries de la gran (Gloria Sirvent), la mitjana (Vero Cendoya) i la petita (Alba Florejachs) són certament una mostra més dels nostres insignificants “problemes de Primer Món”, però tal com deia Marc Rosich a A tots els que heu vingut: “Els nostres drames són molt burgesos. Però això no treu que siguin drames”. Les tres germanes d’IF (l’últim desig) no són burgeses de l’esquerra de l’Eixample, però les seves vides s’assemblen molt a les nostres, amb els seus petits fracassos quotidians i injustícies còsmiques. Si donem les culpes d’allò que no ens agrada de la nostra vida als altres, al món, al cosmos, nosaltres quedem automàticament alliberats del pecat original. És un win win.

Aquest muntatge s’ha parit en equip, totes les intèrprets han creat materials i això es nota: són especialment colpidors els monòlegs que les germanes diuen directament al públic (“Són aportacions de les actrius a partir d’uns primers textos”, m’explica Farré) o l’escena que té lloc a dins la caseta, una barreja del món de Lewis Carroll, els somnis de David Lynch i el costumisme kitsch de John Waters. L’escenografia la signen Sebastià Brosa i Sergi Corbera, les llums són de Sylvia Kuchinow, el vestuari de Laura García i la música original d’Adele Madau. Estem segurs que la intimitat de la Sala Atrium convertirà aquesta parcel·la de càmping en un espai molt proper i al mateix temps allunyat, distanciat de nosaltres. Com un no-lloc on les tres germanes passen el temps (un dia? un any? la resta de la seva vida?) i on poden recordar la seva infantesa i parlar de la seva mare. Aprendrem que si hem tingut una infantesa desgraciada mai ens en podrem recuperar, i l’arrossegarem tota la nostra vida, però que si al contrari la nostra infantesa va ser molt feliç encara serà pitjor: mai podrem tornar a assolir aquells nivells de felicitat. I d’això se’n diu, aquí i a tot arreu, un lose lose.