Les píndoles dramatúrgiques de Sanchis Sinisterra

Després de cinc dies voltant per les aules de l’Obrador d’estiu, ha arribat el moment de focalitzar la crònica del dia en la figura de José Sanchis Sinisterra, un MESTRE – en majúscules obligades–. Feia anys que empaitava la possibilitat de cursar algun dels seminaris d’aquest mentor de la dramatúrgia, però he hagut d’esperar fins a l’OE12 perquè les nostres variables d’espai-temps coincidissin favorablement.

El resultat de les hores passades al seu costat no són només les trenta-dues pàgines d’apunts, ni la pila d’esbossos amb alguns exercicis resolts i d’altres a mig resoldre, ni els quaranta minuts d’entrevista enregistrats durant el dinar d’ahir, no. El que m’emporto, més enllà d’un cúmul d’idees tractant d’ordenar-se en el meu cap, és medicina; perquè el senyor Sinisterra és un alquimista. Els principis actius que genera són el resultat d’anys d’investigació, d’assaig- error i d’una constant capacitat –i necessitat– de contradicció que el porten a formular i a re-formular-se sense repòs.

Sanchis no limita les seves indagacions a la sala d’assaig o als escenaris, sinó que crea vincles estrets entre el fet teatral i la realitat que l’envolta. Detecta la malaltia, la investiga, en busca les causes i inicia un camí de recerca apassionada, nogensmenys rigorosa, per tal d’aportar solucions i sobretot per a alimentar aquesta ment inquieta que no suporta l’estancament de cap mena. Justament ara, mentre estem vivint una forta crisi del sistema, José proposa una teatralitat que, fugint dels recintes més o menys sagrats de l’Art, s’inscrigui críticament als espais urbans. Allà on l’Àgora vol recuperar el seu lloc, usurpant el Mercat.

Teatre a la plaça. Textos per a un teatre de carrer del segle XXI (sense xanques) és el títol que ha escollit per a les quatre sessions intenses que ens ha regalat aquests dies a l’Obrador d’estiu. La seva proposta és clara: realitzar activitats teatrals que contribueixin a mobilitzar el pensament crític. Convertint el públic en còmplice, en coautor, enardint a l’espectador actiu.

Com? Doncs, mitjançant accions teatrals off the system reivindicant formes antigues, però amb una contextualització i un suport actuals. Sinisterra va començar a sistematitzar la fauna joglaresca als anys 80, gestant el que anomena Teoria de les formes residuals. Aquesta engloba diferents teoremes que tenen la voluntat de sistematitzar aquelles manifestacions artístiques, sovint caracteritzades per la seva irreverència, que es produeixen fora de l’empara institucional.

Per una altra banda, la línia d’investigació en la qual José treballa escruta les possibles extrapolacions dramatúrgiques en aquesta forma aparentment menor, no formal. Perquè, emprant les paraules del mestre, el teatre de carrer ha d’advocar per una sofisticació dramatúrgica major; ja no es tracta de satisfer un públic que paga, sinó de retenir l’espectador que transita. És més, a banda del compromís ideològic, sustentant aquesta manifestació artística hi ha d’haver una responsabilitat estètica. Com més compromès és el producte, més compromès s’ha d’estar amb l’artisticitat. Si s’escull l’art i no el míting cal ser exigent amb l’art que es defensa.

Ja per acabar amb els continguts plantejats al llarg del curs, penso que cal remarcar una altra de les hipòtesis de treball que promouen aquesta recerca teatral en l’espai urbà. El dramaturg, director i pedagog analitza també, com aquestes formes residuals poden arribar a influir en la construcció d’una nova teatralitat. Per a fer-ho, no només mira el present, sinó que escruta amb rigor la història teatral. Quan el sistema ha entrat en crisi, els elements dispersos generats per aquesta s’han aliat amb les manifestacions marginals de l’art teatral, construint un nou teatre. D’exemples n’hi ha molts, però per tal de resumir –difícil tasca si qui t’alimenta és el senyor Sinisterra!– tan sols en citaré un: el teatre es va apropiar del clown al segle XIX, fins aleshores el nas vermell només es podia concebre en espais circenses…

Heus ací uns punts suspensius que teclejo després d’haver ingerit una de les píndoles dramatúrgiques de Sanchis, a veure si ja m’ha fet efecte i he aconseguit deixar-vos amb el pensament actiu.

Tractant de sintetitzar el compendi de coneixements que brollen d’aquest filòsof dramàtic, evoco la frase amb la qual el Mestre va començar la classe d’ahir: Encara que em costi acceptar-ho, la vida és limitada. Hi ha límits en la realitat. Doncs, això, els límits físics i temporals em porten a deixar de banda alguns conceptes desenvolupats en el curs, per a fer-vos còmplices de l’estona que vaig passar amb José, i Daniela De Vecchi –la seva ajudant–, tot dinant.

Després de trobar-nos a l’espai HUB-Plaça Margarida Xirgu, vam enfilar l’escala que porta a una de les terrasses més agradables de Barcelona: la del bar del Teatre Lliure de Montjuic. Entre graó i graó, José em va obsequiar amb la narració detallada de les seves rutines com a escriptor, o si més no, com li agrada i procura repartir les hores del dia. Ja a taula, i abans que pogués disparar cap pregunta, Sinisterra em va entrevistar a mi. Pot semblar un detall sense importància, però per a mi és tota una declaració de principis.

Per a trencar el gel, si és que ni encara n’hi quedava algun indici, vaig interrogar-lo sobre quin creu que és el paper que la Sala Beckett juga en el panorama teatral català, espanyol i internacional. Ell, fundador de la Sala, va voler deixar ben clar que el paper internacional és obra i gràcia de l’actual director, Toni Casares. I que va ser Casares, quan va agafar el relleu directiu, qui va establir nexes més estables amb Europa i Estats Units. Va ser llavors que, fruit d’aquestes relacions internacionals, va sorgir el projecte de l’Obrador d’estiu.

Ara bé, com a ideòleg d’aquesta sala catalana, Sanchis reconeix que – pel que fa Catalunya– els fundadors de la sala, van començar a fabricar el concepte de la nova dramatúrgia catalana promovent la formació dels –llavors– dramaturgs emergents, però sobretot donant l’oportunitat de verificar les hipòtesis textuals de la seva creació a través del muntatge dels seus textos i la confrontació amb el públic. Remarca que aquest fet no era freqüent als anys 80-90 i que això ha convertit els autors catalans en uns privilegiats respecte al què passa en altres latituds. En les quals els autors novells es veuen obligats a passar anys de travessa pel desert. Per a concloure, qüestiona –ens qüestiona–:  fins a quin punt els dramaturgs catalans valoren – valoreu– el que ha aconseguit la Beckett per a ells– per a vosaltres–?

Encetada aquesta reflexió, vam passar a avaluar el seu pas per l’OE12. Tot i haver  participat en alguna de les activitats de les edicions anteriors, aquest és el primer any que hi imparteix un curs. Confessa que ha estat una mica estressant aglutinar en quatre tardes un treball que es basa en l’articulació de la teoria i la pràctica. Ara bé, el balanç és positiu tot i la manca de temps. D’altra banda, considera que la promiscuïtat dramatúrgica que genera l’Obrador d’estiu, amb el concentrat de diversitat i pluralitat que s’hi pot trobar, és molt bona. Perquè qualsevol àmbit local tendeix a traçar uns paràmetres estables i sotmetre’s a aquesta torre de Babel dramatúrgica és molt interessant per a qualsevol creador.

Entre plat i plat, parlàrem del projecte en el qual està treballant a Madrid: el Nuevo Teatro Fronterizo. Una operació kamikaze –citant-lo textualment– que vol contribuir a donar visibilitat a una sèrie de manifestacions, contexts i entorns teatrals que poden fertilitzar el sistema. Tot i l’entusiasme amb el qual parlava d’aquesta idea que pren cos i forma a La Corsetería, de tant en tant es deturava en els temes prosaics de la proposta. I és clar, en aquesta època funesta per a qualsevol activitat de tipus creatiu no mediàtica, no comercial, no sotmesa a les lleis del Mercat, és normal que José reconegui que segueix tenint molta incertesa pel que fa a la durada del projecte. Ara bé, cal dir, que no es deixa portar per la por de qui no sap què passarà, ans al contrari. Els ulls se li omplien de vida delectant-me amb les possibilitats que ofereix el projecte, i del qual us recomano que busqueu informació a: www.nuevoteatrofronterizo.es. Una mostra de com es pot fer de la necessitat virtut, de com convertir l’obstacle en estímul, de com fer que allò possible esdevingui, tingui lloc…

La conversa va anar derivant cap a la política cultural. Sanchis, va ser clar: L´única cosa que li diria al polític en qüestió és que no malgasti tot el seu pressupost en polítiques de màrqueting, que, almenys, exerceixi una certa justícia distributiva. És una mica el que vaig dir quan s’estava construint el Teatre Nacional de Catalunya, ja hi havia un Centre Dramàtic de la Generalitat, i vaig dir-los: enlloc de construir la piràmide de Keops, feu deu sales Beckett, distribuïdes per tot el teixit social del país. Bàsicament, que fomentin allò que ja existeix, allò que ja està fet. Penso més o menys el mateix.

Què li diria al senyor Wert? Qui és aquest? Li diria alguna cosa? Una salutació no se li nega ni a un gos…