Les desaparicions de Sergio Blanco

Sergio Blanco ha presentat 'Cartografía de una desaparición' a l'Escenari Joan Brossa

Ana Prieto Nadal

Ana Prieto Nadal

Investigadora teatral

Sergio Blanco, dramaturg per excel·lència de l’autoficció més postmoderna, parla d’ell mateix per arribar a l’altre, que en aquest cas és Joan Brossa. Cartografía de una desaparición es va estrenar el 15 de maig de 2017 al TNC i es va poder tornar a veure la setmana passada a l’Escenari Joan Brossa, en el marc del II Simposi Internacional Joan Brossa.  

Joan Brossa jove estirat al terra. Foto: Roman Ferrer.
Joan Brossa jove estirat al terra. Foto: Roman Ferrer.

Sergio Blanco en persona, amb una A auroral i brossiana estampada a la samarreta com a declaració d’intencions, llegeix instal·lat en el dispositiu de lectura, que es compon tan sols d’un escriptori, alguns llibres de Joan Brossa, els folis amb la lliçó a impartir i el testimonial quadern de notes que va acompanyar el dramaturg francouruguaià durant el procés d’escriptura. L’autor ens informa que la peça consta d’un exordi, vint-i-vuit demostracions breus i un epíleg. Els temes musicals també estan previstos d’antuvi, així com la imatge del mar en moviment que, projectada en pantalla, emmarcarà l’orador.

El relat de la trobada amb l’obra de Brossa i el seu impacte ha estat escrit de manera itinerant i aparentment poc metòdica, sota la màscara d’una autoficció amb textures oníriques, però Blanco posa l’èmfasi en l’aquí i l’ara, en el fet d’estar produint el panegíric en el mateix moment que l’actua i oficia. Alguns dels escenaris on ha pres les notes que li han permès bastir el text resultant són la claror perenne i els glaciars de Punta Arenas, els cementiris i les clíniques de París, diverses universitats japoneses que l’han proveït d’haikus i cursos de cal·ligrafia, i dues ciutats que se somien mútuament  a banda i banda del Río de la Plata. Entre viatges, cursos, estrenes i aventures sexuals, ha dut a terme un procés de documentació informal i turbulentament discontinu, en el transcurs del qual s’ha familiaritzat amb l’escriptura de Brossa —tan allunyada del “pur càlcul retòric”; tan arcaica, rupestre i prehistòrica—, fins al punt d’arribar a sentir-se intoxicat, posseït per la paraula i l’influx del poeta català. La sang que diu haver deixat sobre les tecles de l’ordinador, com a conseqüència d’un ritual d’escriptura esmerçat per a una altra obra que està escrivint, es vincula a la idea, genuïnament brossiana —apareix en una carta a Eugeni d’Ors—, que la poesia ha de romandre més a prop de la sang que de la tinta. Per això, la de Brossa és una paraula infecciosa que fa emmalaltir.

De manera obliqua i aparentment atzarosa, Sergio Blanco examina algunes constants de l’obra de Brossa, un poeta que, fent honor a la professió de paleta que figurava al seu document d’identitat, es va exercitar en l’ofici de la construcció, demolició i recreació de la llengua, de les paraules i de les lletres, la seva matèria primera. Produir noves formes, vet aquí la passió secreta dels iconoclastes, dels provocadors d’imaginació exuberant que es neguen a ser presoners dels límits de la forma. Brossa escriu com un pintor. En la seva obra, la lletra pren cos, volum, i esdevé escultura o itinerari. Contagiat de Brossa, Blanco s’entesta a dotar de sentit figuratiu la línia que completa la signatura del poeta; en una lliure, caòtica i lírica associació d’idees l’assimila a un horitzó, a un cos estès, a un jonc vençut, a un rengló, a un trampolí. No va ser Brossa qui va dir que la fórmula que explica l’univers —en aquest cas, el seu univers cap en una sola ratlla?

Però Sergio Blanco, que va prenent possessió del dispositiu amb una presència cada cop més actoral, també té les seves pròpies dèries. Escoltar-lo és entrar en un altre temps, el de la imaginació, el somieig i l’obsessió. L’autèntic nucli temàtic de la peça, tal com el títol prefigura, és la desaparició, ja sigui arran de les dictadures del Con Sud, el terrorisme o l’Alzheimer. També Christa Leem va desaparèixer, ja fa quinze anys, i Blanco entendrà alguna cosa de l’striptease quan un bell desconegut accedeixi a despullar-se davant seu en un hotel barat del Raval. Entendrà —ens diu— que l’striptease és una forma d’espolsar-se la civilització i retornar a un món de nuesa i d’albada.

Assistim als jocs de màgia d’un dramaturg que esdevé panegirista d’un poeta visual. La ficció s’apodera del dispositiu i irromp la literatura. S’opera una lúdica obertura del sentit, alhora que domina un to tènuement elegíac. Les diferents realitats, vives o imaginades, acaben comunicant-se per canals secrets, i al final tots els temes apareixen connectats. L’actualitat politicosocial es manifesta de manera sorprenent a través d’insospitats encreuaments i jocs de miralls. El sexe comunica amb el terrorisme, i l’striptease amb la desaparició. I és que Blanco no és d’aquells intel·lectuals que —com deia Brossa— es passen la vida tancats al soterrani. Com un flâneur es passeja per l’obra i la ciutat del poeta, albirant un mapa alternatiu de Barcelona, cada cop més concreta i alhora mal·leable, esmunyedissa. En un striptease que prolonga la pulsió transformista, Sergio Blanco s’autoficciona i desapareix. Perquè, en aquest art evanescent que és el teatre, un sempre pot imaginar ser el qui no és.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació